.jpg)
Ramon Canudas, malalt, de Santiago Rusiñol (1861-1931)
Sitges, 1892
Oli sobre tela
16,5 x 25,8 cm
Sense signar. Sense datar
Museu Cau Ferrat, Sitges (núm. inv. 30.763)
Presentada al Museu Cau Ferrat el 23 de febrer de 2007 per Roland Sierra i Farreras
Entre els nombrosos retrats que Rusiñol pintà dels seus amics i que avui es conserven en el Cau Ferrat, n’hi un parell que tenen de protagonista el gravador Ramon Canudas, mort a Sitges el 1892 –en plena joventut– a causa d’una tuberculosi pulmonar. L’artista realitzà els dos retrats aquell mateix any, amb pocs mesos de diferència, quan la malaltia de Canudas era ja irreversible.
La majoria de dades que avui coneixem sobre Canudas ens han arribat mitjançant els escrits de Rusiñol, Clarasó i Utrillo. Gràcies a ells, Canudas se salvà de l’oceà de l’anonimat i la seva figura, entre penitent i fantasmagòrica (més propera a la ficció literària que no pas a la realitat), ha perdurat fins als nostres dies com un clar exemple de l’artista bohemi que consagrà la seva vida a l’art fins a les darreres conseqüències.
Nascut el 1858 a Barcelona, en una modesta botiga de queviures del carrer del Carme, després d’uns inicis desafortunats com a pintor, Canudas canvià els pinzells pel burí i es decantà pel món del gravat. Cap a 1877-1878 marxà a París. Allí entrà a treballar al taller del dibuixant i pintor Daniel Urrabieta Vierge, fins que, la primavera de, aquest patí un atac d’apoplexia que el deixà paralitzat de mig cos, sense memòria i sense parla. En quedar-se sense feina, Canudas tornà a Barcelona i començà a freqüentar el Centre d’Aquarel·listes, fundat el 1882.
Fou allà on el 1885, Rusiñol va conèixer Canudas a través de Miquel Utrillo. Els tres, juntament amb Clarasó i Casas, aviat van formar un quintet quasi inseparable que, entre ells, s’anomenaven “Lleons” i “Cendrosos”, motius que els servien per distingir els que havien nascut al costat dret de la Rambla dels que ho havien fet al costat esquerre. Eren “Lleons” Rusiñol, Casas i Utrillo, i “Cendrosos”, Clarasó i Canudas.
Quan Rusiñol s’instal·là se a París la tardor de 1889, el pintor acollí Canudas al casalot de la rue de l’Orient, on compartí fred i facècies amb la resta d’estadants. D’aquella primera etapa de Montmartre, Rusiñol en parlà al seu relat “La casa de París” –inclòs a Fulls de la vida (1898)–, on trobem el següent retrat de Canudas:
“Mossèn Raimon Canudas, bohemi reconegut, gravador de planxes fines, pintor desprès i burinaire, tísic-tinent: té el pit malalt i el cor ample. No malversa els interessos per no tocar el capital, granellut de part de cara, i molt mal vestit de pèl. Porta vellut en totes les quatre estacions, i en duria encara que fossin sis. Dorm amb bon son, i no ronca ni parla mal dels amics. Té el cor rentat de bugada i l’ànima molt senyora”.
De l’hivern passat a la rue de l’Orient i del mateix Canudas en parla també Enric Clarasó a les seves Notes viscudes, on diu això entre d’altres coses:
“Era alegre de gènit i el dia que entrava una mica de calent al seu cos, l’home ja estava content; era d’aquells desgraciats que fan broma de llur desgràcia, i la brometa d’ell era tan xistosa, barrejant-hi aquell agredolç a l’acudit ben trobat i en la forma de dir-lo, que feia esclatar la rialla; però en el fons era trist i pensant-ho una mica, no feia riure”.
Durant l’etapa del Moulin de la Galette (1890-92) ambdós continuaren relacionant-se, atès que Canudas vivia també a Montmartre. Fins que un bon dia abandonà el barri i es traslladà a un poblet dels afores de la capital. D’allà estant, el gener de 1892 el gravador va escriure a Rusiñol dient-li que l’anés a veure perquè es trobava molt malalt. En comprovar el seu deplorable estat, Casas i Rusiñol decidiren d’emportar-se’l de seguida a París i l’allotjaren amb ells a l’apartament del molí.
Fou en aquells mesos d’hivern quan l’artista pintà Retrat del gravador Ramon Canudas (penjat a la paret F del Gran Saló), en la qual el personatge apareix assegut davant l’estufa, amb una manta que li cobreix les cames i un llibre obert damunt la falda. La imatge de Canudas que ens mostra Rusiñol en el quadre no és la d’un home desnonat, sinó la d’un convalescent que s’està restablint d’una penosa malaltia. Tot i tenir la salut força malmesa, res no feia pensar, encara, en un desenllaç fatal. Per això d’antuvi, en ser exposada l’obra per primera vegada al Saló del Champ de Mars (abril de 1892), l’autor la presentà amb el títol de Convalescent.
Veient que l’estat de Canudas no millorava, amb l’arribada de la primavera Rusiñol l’envià cap a Barcelona en companyia de Casas. Seguint ordres seves, Clarasó tingué bona cura del gravador i l’instal·là a la Fonda Subur de Sitges. El primer que va fer el pintor quan tornà de París el juny de 1892, fou anar a veure Canudas, que tenia ja els dies comptats. Durant l’estiu, Rusiñol pintà el segon i darrer retrat del seu amic: Ramon Canudas, malalt.
A diferència de l’obra anterior, en què l’autor presentava la figura humana de cos sencer i la situava en un entorn determinat, en aquesta ens ofereix tan sols un primer pla on es veu el cap de Canudas recolzat sobre un coixí. Les faccions del malalt, que té els ulls mig aclucats, accentuen l’actitud del que fa temps que ja assumit la imminència de la mort. Malgrat les petites dimensions del quadre i el lloc on està ubicat, el retrat de Canudas no passa gens desapercebut; al contrari: la seva imatge moribunda crida poderosament l’atenció de tot aquell que puja les escales del Cau Ferrat per primera vegada.
Ramon Canudas va morir a la Fonda Subur el 22 de setembre de 1892 i fou enterrat al cementiri vell de Sitges. Com no podia ser d’una altra manera, Rusiñol presidí la migrada comitiva fúnebre i pagà les despeses del sepeli. A més a més, però, féu col·locar a la capçalera de la seva tomba una preciosa creu de forja que encara avui es conserva. Uns mesos després, el mateix Rusiñol, en una conferència pronunciada a l’Ateneu Barcelonès que duia per títol Mis hierros viejos, explicà la història d’aquesta creu alsaciana que havia ornamentat el pati de la casa de la rue de l’Orient:
"Era una hermosa cruz de hierro, que habíamos comprado con Canudas, en un rincón de París. Vivíamos entonces en una callejuela de Montmartre. Una calle alumbrada con petróleo, tapizada de yerba, solitaria como un desierto. Entrábase por una tapia y encontrábase un jardín donde las plantas vivían tísicas, muriéndose de tristeza (...) Allí, en jardín tan solitario, plantó la cruz Canudas, y cuidóla como un enfermo y encariñóse con ella, como por triste y secreto presentimiento. Acabóse el invierno en aquel país del frío y vino al país del sol nuestro amigo moribundo y vino la cruz también y sirvió para dar sombra a su tumba. Él es el único amigo de verdad que he visto marcharse del mundo, y la cruz el único hierro separado de mi colección querida".
Roland Sierra i Farreras
