Josep Antoni Cerdà i Mellado
Associació Catalana de Ceràmica (Barcelona)
Pot d’apotecari
Final del segle XVIII – inici del segle XIX
Pisa policroma
20,7 x ø 10,5 cm (mides màximes)
Museu Maricel, Sitges (núm. inv. 2.981)
El pot és un dels atuells de ceràmica més simples. Generalment consta d’un cos cilíndric proveït d’un repeu. Els primers exemplars coneguts foren elaborats a la regió de Mesopotàmia, al nord de l’actual Iran, al segle XII.
S’han plantejat diverses hipòtesis per explicar l’origen de la paraula “pot”, ja que de vegades se l’anomena també amb el nom d’“albarello”. A Catalunya, però, sempre s’ha usat “pot”. Segons uns, provindria de l’àrab-iraní <el-barani>, que significa “vas de drogues” [LÓPEZ CAMPUZANO, 1988, pàg. 125]; segons altres, el terme podria venir de l’àrab <al-birâm>, que vol dir “pot de terra”, paraula derivada, a la vegada, del verb “barâma”, que significa “tornejar” [SOUSTIEL, 1985, pàg. 381]. És evident que si es pren com origen del nom la primera hipòtesi s’estableix una relació directa entre la forma i un ús concret, que la relacionaria amb els apotecaris. Però aquesta relació no està tan clara, ja que s’esmenten pots en alguns inventaris de particulars. Podem assegurar que es tracta realment d’un “pot d’apotecari” quan apareix el rètol pintat amb el nom del producte que conté. A Catalunya, els pot més antic amb el rètol que indica el seu contingut data de la segona meitat del segle XVI i va ser trobat al monestir de Pedralbes. Diu V. ALBI, és a dir, “veratrum album” [PETRAS ALBAS, 2001: 151, fitxa núm. 59].
Als segles XIII i XIV varen arribar a l’Occident cristià pots elaborats a les zones corresponents als actuals països d’Egipte i Síria. Es creu que aquests pots contenien productes molt valuosos, com ara les espècies. Es tracta de tres tipus de pots:
- de pisa, decorats en blau i daurat, coneguts aquí amb el nom de “pots domasquins” o de “Domàs”
- blaus, amb vernís alcalí (enlloc de vernís plumbífer, com era l’habitual en la ceràmica feta a la part occidental de la Mediterrània) i amb la pasta d’un color groc
- de color verd, que imitaven els celadons xinesos
Els primers pots autènticament fets a Catalunya catalans daten dels segles XIII o XIV. Estan decorats en verd de coure i morat de manganès. Se’n coneixen molt pocs exemplars. A Màlaga, i més tard a Manises, es varen fets pots de pisa decorats en blau i daurat semblants als de “Damasc”. Del segle XV daten uns pots fets a Paterna i a Manises que presenten el vernís blanc i la decoració blava correguts, segurament degut a un error durant la cocció. Se’ls coneix amb el nom de “pots blaus regalats”, de la paraula “regalim”, i hi ha qui pensa que es tracta de pots catalans, suposició molt dubtosa. A partir del segle XVII van quedar establertes les tres mides estàndard de pots: els pots grans (alguns exemplars arriben a fer 38 cm d’alçada), els pots “mitjancers” i els pots petits o “pindolers”, emprats per posar-hi píndoles
Els pots catalans policroms més antics que es coneixen sembla que foren els encarregats a l’escudeller barceloní Onofre Rodergues els anys 1624 i 1625 [CERDÀ 2004: 46 – 68]. També daten del segle XVII alguns pots sense rètol, pintats en blau, coneguts com “d’Escornalbou”. Es varen fer a Barcelona i a Lleida. També hi ha pots policroms del grup dit “de la margarida” que no duen rètol pintat. En canvi, la majoria de pots catalans del segle XVIII ja duen el rètol pintat, prova inqüestionable de que es tracta de “pots d’apotecari”. En aquest segle, a més del pots cilíndrics, també es varen fer uns curiosos pots de perfil en forma de “8”, és a dir, amb dos cossos globulars units per la part central, més estreta, de clares arrels italianes [TELESE 2004: 41- 45]. Més tardanament varen aparèixer pots en forma de copes amb peu i pots completament cilíndrics.
Els apotecaris feien grans comandes de pots als escudellers, i en alguns inventaris d’apotecaries del segle XVIII s’esmenten centenars de pots juntament amb altres tipus de recipients, com ara les gerres i les peces fetes de vidre o de metall. Els que feien aquestes comandes desitjaven “personalitzar” els seus pots. La manera més habitual de fer-ho era demanant que tots tinguessin una decoració semblant o un motiu decoratiu comú que els identifiqués. Els convents i monestirs, per exemple, demanaven que als pots hi figurés l’emblema del seu orde (dels carmelites, franciscans, agustins, mercedaris, etc), detall que ara permet identificar la procedència de molts pots.
Els apotecaris recorrien a diversos mètodes per controlar el contigut dels pots, com per exemple, adherint una etiqueta amb el nom del producte o fent que l’escudeller pintés el rètol abans de coure el pot o bé demanant pots amb el rètol en blanc per escriure-hi posteriorment, en cru, el nom d’allò que contenien. I si bé, encara que no podem assegurar que els primers pots fossin pensats per ús exclusiu dels apotecaries, al final, però, els apotecaris varen ser els consumidors més habituals d’aquest tipus de peça. Per aquest motiu, a la documentació dels segles XVII, XVIII i XIX ja és freqüent trobar el nom de “pots d’apotecari”. Existeixen exemplars excepcionals de pots catalans on, a més del rètol, duen pintada, com a part integrant de la decoració, la fórmula magistral amb el pes de cada un dels productes que formaven el preparat.
A l’interior dels pots s’hi posaven productes obtinguts dels regnes animal, vegetal i mineral, simples o preparats: pols, arrels, sals, granes, greixos, flors, aigües, ungüents, olis, bàlsams, confeccions, conserves, electuaris, elixirs, emplasts, extractes, infusions, gomes, esperits, sucs, xarops, tintures, etc. Aquests productes es mesuraven amb unitats de pes pròpies dels apotecaris:
Un gra: 0,046296 grams actuals
Un escrúpol = 20 grans = 0,925926 grams
Un dragma = tres escrúpols = 2,7777 grams actuals
Una unça = 9 dracmes = 540 grans = 25 grams
Vint gotes fan escrúpol = 20 grans = 0,925926 grams
Seixanta gotes fan dragma =2,7777 grams
El pot de la col·lecció Pérez-Rosales del museu Maricel de Sitges duu un rètol pintat amb la llegenda següent: RES LIQ PIN LARIC , és a dir, resina líquida de pi larici.
El pi larici, un tipus de pi negre, una conífera de fulla perenne que pot arribar als 45 metres d’alçada. Abunda al sud i sudest d’Europa. Creix en terres calcàries, en climes suaus. De la resina del pi s’obtè la trementina. És expectorant, balsàmica i antisèptica. Per via externa s’utilitza en dolors traumàtics i reumàtics. A la tardor es recollia de les fisures de l’escorça dels pins laricis la resina anomenada “llàgrima“, perquè baixava lentament. Per guarir les affeccions reumàtiques, s’aplicava al damunt de les parts amb dolor. Servia també per les fractures i els enguinços: es preparava un emplast que s’aplicava al lloc desitjat. La resina s’enduria com la cera, però com diu el rètol del pot, també es podia diluir amb aigua.
En resum, el pot que presentem data de final del segle XVIII o d’inici del XIX. Duu una decoració policroma; per tant, correspon al grup anomenat “de Banyoles”. Es tracta, amb molta probabilitat, d’una producció barcelonina. La decoració que “personalitza” la peça es pot veure a la part superior i inferior del rètol. Aquest, està pintat amb lletres de color morat-negrós de manganès, emmarcades per un òval format per una banda groga perfilada de color morat-negrós. A la part superior i inferior de l’òval es poden veure unes flors pintades de colors groc, verd, negre, ocraci i blau. Es tracta d’un tipus de decoració floral que també es troba en algunes “rajoles de València” que tenen la mateixa cronologia del pot d’apotecari.
