LA PEÇA DEL MES: Rouge Baiser i monografia sobre Pere Stämpfli

El proper divendres dia 23 de març, a les set del vespre, i dintre del programa La Peça del Mes que organitza el Consorci del Patrimoni de Sitges, l’artista Pere Stämpfli parlarà de la seva obra Rouge baiser (1966-2002), una de les seves obres més emblemàtiques. En aquesta ocasió serà el mateix artista qui expliqui l’obra en relació a la seva perllongada i destacada trajectòria artística. Stämpfli és una de les figures més emblemàtiques del Pop art europeu i de l’estètica de la figuració artística.

En el transcurs del mateix acte es presentarà la traducció catalana de la monografia Peter Stämpfli, de Bernard Vasseur, publicada recentment a les Éditions du Cercle de l’Art. Es tracta d’un interessant assaig en el que Vasseur relata el transcurs del treball artístic de Stämpfli, que estableix en quatre etapes: la dels gestos i objectes de la quotidianitat, la de la representació del pneumàtic, la de la dialèctica amb el traç i la del platonisme pictòric. La versió catalana del text de Vasseur és obra de Ferran Martínez Sancho.

Es dedica La Peça del mes de febrer a un retrat de la Reina Isabel II

El Museu Romàntic Can Llopis de Sitges presentarà el proper divendres, 24 de febrer, La Peça del mes dedicada a un retrat d’Isabel II del Taller dels Madrazo, atribuït a Luis de Madrazo Kuntz (Madrid, 1825-1897). La presentació anirà a càrrec del Dr. Carles Gonzàlez, especialista en l’obra dels pintors Fortuny i Madrazo.

L’obra escollida per a l’activitat de La Peça del mes de febrer és una pintura ubicada al rebedor de la primera planta del Museu Romàntic de Sitges. La pintura és un oli sobre tela sense signar, però que l’autor de la conferència, el Dr. Carles Gonzàlez López, atribueix pel seu estil al taller dels Madrazo. Molts dels retrats oficials del moment varen ser pintats per Federico de Madrazo i acabats pel seu taller. Concretament Luis de Madrazo és qui més ajudà al seu germà en aquesta tasca. Ambdós eren pintors de Cambra de la Reina i varen complir amb els nombrosos encàrrecs reials fins a la revolta de l’any 1868.

La Reina només posava per fer-li un esbós del rostre i desprès ja no necessitava estar present davant el pintor doncs l’Intendent Reial li facilitava els vestits, les joies i d’altres complements per acabar l’obra. En aquest retrat oficial es representa la Reina quan tenia uns 30 anys, de mig cos i amb la cara mirant cap a l’espectador.

El Dr. Carles Gonzàlez, historiador de l’Art i membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, ens parlarà d’aquesta obra significativa de la col·lecció del Museu Romàntic Can Llopis.

24 de febrer de 2012 La Peça del mes Retrat d’Isabel II Hora: 19 h Lloc: Museu Romàntic Sant Gaudenci, 1 08870 Sitges Tel. 93 894 29 69 A càrrec de: Dr. Carles Gonzàlez Accés lliure S’entregarà una fitxa per persona

23 de març de 2012 La Peça del mes Rouge baiser Hora: 19 h Lloc: Fundació Stämpfli Pl. de l’Ajuntament, 13 08870 Sitges Tel. 93 894 03 64 A càrrec de: Pere Stämpfli Accés lliure S’entregarà una fitxa per persona

La peça del mes: Parella de calaixeres ferrandines, c. 1820

El Consorci del Patrimoni de Sitges recupera La peça del mes el proper divendres, 27 de gener a les set de la tarda on la Dra. Mònica Piera, historiadora de l’art i coneixedora de les arts decoratives i en especial del moble, presentarà aquesta primera conferència després de dotze mesos sense aquesta activitat.

Aquestes dues peces són un magnífic exemple de calaixera catalana del segle XIX, probablement aportat per una núvia com a part de la dot en un casament familiar. A partir del segle XVIII les calaixeres van substituït les caixes com a contenidor que la dona incloïa com a part de la dot. L’arribada en carro de les calaixeres on viurien els nuvis era tota una festa i, en el cas de famílies benestants tot un esdeveniment a la vida del poble.

La peça del mes és una activitat que es va iniciar a mitjans de 1998 sense interrupció fins el 2010. El format d’aquesta activitat es configurava amb l’edició d’una fitxa tècnica corresponent al col·leccionable de La peça del mes -que es va deixar d’editar des del 2007 fins el desembre de 2010- i una conferència per part de l’especialista. Amb la recuperació d’aquesta activitat es dona continuïtat a les dues propostes: la presentació de l’autor i l’edició d’una fitxa per a col·leccionar. El tiratge d’aquest document serà molt limitat i es lliurarà gratuïtament per als assistents a la conferència on es presenti.

27 de gener de 2012 La peça del mes Parella de calaixeres ferrandines, c. 1820 Hora: 19h Lloc: Museu Romàntic Sant Gaudènci, 1 Sitges Tel 93 894 29 69 A càrrec de: Mònica Piera Accés lliure Es lliurarà una fitxa per persona

24 de febrer de 2012 La peça del mes Retrat de Isabel II Hora: 19h Lloc: Museu Romàntic Sant Gaudènci, 1 Sitges Tel 93 894 29 69 A càrrec de: Carlos González Accés lliure Es lliurarà una fitxa per persona

ACTIVITAT: La Peça del Mes: Lligador, Espanya / Catalunya, primer quart del s. XIX (c. 1825)

Fusta de pi tallada amb marqueteries de fustes fines i pal de rosa, amb talla daurada i policromada

205 x 102 x 47 cm

Museu Maricel, Sitges (núm. inv. 1560)

Lligador, moble auxiliar per l’agençament femení
Dins l’àmbit de les arquitectures privades al llarg del segle xviii i molt especialment en el transcurs del segle xix, hi ha un moble que va esdevenir cada cop més un bé preuat per qualsevol dama benestant. Aquest moble singular no va ser altre que el lligador. Designat també al llarg del temps com a “tocador” o “pentinador”, servia com bé indica el seu nom per l’agençament femení. La seva estructura amb mirall, calaixos i calaixets permetia disposar-hi tota mena de bagatel·les personals i intimes, des de correspondència fins a petits presents amicals o amorosos, així com els estris necessaris per empolainar-se, sense oblidar-nos que també era el contenidor per disposar-hi les joies personals.

Centrant-nos en lligador conservat en la col·lecció del Dr. Pérez Rosales, podem avançar que es tracta cronològicament d’una peça de transició, a cavall entre la darrera dècada del segle xviii i la primera del segle xix. Tanmateix, estilísticament respon majoritàriament a les maneres de fer neoclàssiques, on les formes ornamentals beuen directament de l’estil Lluís XVI francès, motius decoratius molt exitosos en el moble de casa nostra. Tot i desconèixer-ne la procedència, s’ha d’indicar com a molt probable un taller català, atesa la qualitat de la factura i el gust per combinar diferents tècniques decoratives com el xapat, el treball de dauradura i el marbrejat, del qual es conserva més d’una mostra. En tot cas es pot afirmar que no es tracta d’una peça estrangera ja que en el taulell presenta entre els diversos trompe-oeil una baralla espanyola.

Estructuralment, el lligador esta conformat per un buc paral·lelepípede que presenta dos calaixos en la seva cintura i una capella coronada per un mirall. És en la cintura superior d’aquesta on l’ebenista va disposar un calaix secret amb un senzill però efectiu mecanisme d'obertura amb molla de ferro trempat al foc, segurament enginy del manyà o forjador, el qual a primera vista sembla correspondre simplement a la sanefa decorativa. Tota la peça descansa sobre quatre potes en estípit acanalades rematades per la talla de quatre bustos, dues figures femenines i dues de masculines que estan representades, alternativament en la seva disposició, en edat jove i edat madura. És a dir, les edats de la vida. L’anàlisi constructiu de la peça, que presenta un programa decoratiu complex i molt interessant, fa palès, en primera instància, que ha estat restaurada almenys en dues ocasions. En aquest sentit, cal aturar-se en l’anàlisi del mirall que remata el conjunt. Mentre la tija que el sosté concorda perfectament amb l’encaix de subjecció i respon a la mateixa època de realització –com també succeeix, per exemple, amb els bocaclaus i les claus–, pel que fa a la dauradura presenta interrogants que fan pensar en un embelliment posterior. El rastre de l’ús d’eines mecàniques en el treball dels rajos que encerclen l’espill i especialment la distinta qualitat en el daurat respecte de la corona floral que encercla la lluna fan prendre força a la hipòtesi que no corresponen al disseny primigeni. Pel que fa a la resta del mecanisme del mirall, s’ha de destacar la practicitat del mecanisme que permetia una basculació mínima cap endavant de la tija i l’espill perquè qui en feia ús pogués empolainar-se còmodament asseguda. La possibilitat de moviment de l’espill reclamava per qüestions tècniques que aquest no fos excessivament gran i pesant, alhora que permetés un maneig fàcil, cosa impossible amb la decoració posterior dels rajos. Acostumats a una determinada visió que ens podria fer pensar en la pèrdua d’equilibri visual, hom ha de considerar una segona qüestió que no és altra que en moltes cases benestants del període les parets anaven pintades amb escenes i motius que acabaven constituint un tot decoratiu juntament amb el mobiliari i les tapisseries.

Tanmateix, la singularitat i la factura de la peça es inqüestionable. Pel que fa a la tècnica decorativa, hi conviuen de manera equilibrada la talla, el marbrejat, el daurat i la marqueteria realitzada en diferents tipus de xapes, emprant en algunes parts les aigües de les vetes com un tret decoratiu més. Així succeeix en la cinta perimetral del sobre, en l’enquadrament del motiu de la portella, actuant a manera de marc o en el lateral dret i esquerre de la capella, on s’aprecia clarament el desplegament de la veta. Aquesta confluència de diferents tècniques decoratives obliga a preguntar-se si la realització de la peça respon a un únic artífex o per contra, com semblaria més plausible, intervenen diferents mans. Una altra qüestió fonamental és el plantejament de qui elaborà el programa decoratiu del lligador. I finalment, hom no pot ometre tampoc plantejar-se si ens trobem davant un programa ornamental purament decoratiu, que no sembla ser el cas, o per contra ple de significats.

No és errat suposar que la peça va ser un encàrrec amb motiu del casament d’una jove parella i que hauria estat el contenidor luxós d’un present esplèndid. Així, en l’interior del buc superior a manera de capella s’hauria disposat algun ric adreç o conjunt de joies – creu, arracades, llaçades, sortija, etc.– per ser mostrat a amics i familiars. D’aquí que inicialment la portella interior també estigues revestida de xapa. Reforça aquesta idea el programa decoratiu al·lusiu a l’amor. En aquest cas adreçat als futurs esposos.

Pel que fa a la marqueteria de la part frontal dels calaixos, i enquadrada amb una cinta d’aire geomètrica, apareix una corona vegetal rematada amb un llaç que conté en el seu interior un carcaix amb fletxes i l’arc així com una parella de colomins amorosos. En els laterals l’artífex escollí representar elements musicals i de referència pastorals, tot enquadrat amb el mateix model de cinta. Si fixem la mirada en el sobre de la taula, a la banda esquerra hi trobem una baralla espanyola de cartes i uns daus, en l’altre costat una navalla, uns fulls de paper i estris d’escriptura. Motius decoratius disposats dins d’un perfil geomètric que remarca i segueix la forma de l’estructura d’aquest taulell. Acompanya aquestes decoracions la de la portella de la capella, on s’han representat dos cors units per una fletxa i embolcallats amb una fina corona d’elements vegetals. L’artista preferí per a l’ornamentació de cada una de les vessants de la teuladeta de la capella la figura d’un infant vestit a la moda de l’època i en diferents posicions, destacant la del nen amb una baldufa. Pel que fa a la decoració en talla, d’una delicadesa tècnica i de gran vistositat en el conjunt total, aquesta es concentra en les potes en estípit coronades per quatre figures, en el remat inferior del buc a manera de garlanda o cinta vegetal, així com en els laterals de la capella, on novament l’artífex va disposar dues figures vestides a la manera clàssica, en aquest cas de cos sencer, una masculina a la dreta i una de femenina a l’esquerra, que manquen d’atributs i per tant de difícil lectura simbòlica.

Centrant-nos en el frontal dels calaixos, el carcaix amb fletxes i la corona que els encercla han de ser llegits com a símbols múltiples de la superació de contingències, imatges del pensament, i iconografia típica dels enamorats. Pel que fa a la portella, podem pensar que és un clar suggeriment al cor com a agent dels afectes. Símbol a voltes trivialitzat en la iconografia popular a partir de mostrar cors units, cors travessats per fletxes com succeiria en cas que ens ocupa. En realitat, fletxes, coloms i daus són atributs de Venus, la deessa de l’amor. Pel que fa al taulell, l’artífex disposà quatre cartes de la baralla espanyola –una sense poder-se identificar– i dos daus, sense aturar-nos a analitzar el significat que pot tenir cada pal i número –estament, condició, etc.– ens remeten en primera instància i com elements de joc a l’idea o concepte de l’atzar. Què és, si no, l’amor? En contraposició la navalla, el paper, els estris d’escriptori cal preguntar si al·ludeixen a la possibilitat d’escriure aquesta història o simplement són mers motius decoratius? Val a dir que l’artífex havia emprat la representació del full de paper per incloure una inscripció –la signatura?, uns versos?, la propietat?– que les restauracions han esborrat deixant algunes marques il·legibles. Finalment i pel que fa a les tres figures infantils que curiosament coronen el moble, no hem d’oblidar que poden significar a més d’espontaneïtat i innocència la consecució natural del matrimoni. Ens remeten a la idea de llinatge. No oblidem que estem davant d’un present de noces.

Rosa M. Creixell i Cabeza

---

[1] Vull deixar constància que els aspectes tècnics no haurien estat possibles sense l’experiència i anàlisi fetes pel restaurador Kel Domenech. En aquest sentit la seva ajuda ha estat inestimable per poder plantejar les nostres hipòtesis.

ACTIVITAT: La peça del mes: Ventall d'època isabelina. Manufactura valenciana, tercer quart dels segle XIX

Ventall d’època isabelina

Manufactura valenciana, tercer quart del segle xix

País de paper litografiat, il·luminat i daurat i barnilles d’ós calat, tenyit, gravat i amb aplicacions d’argent

26,7 cm (alçada total); 10,8 cm (alçada pais)

Museu Romàntic de Sitges, núm. inv. 90

Elements imprescindibles de la indumentària femenina, els ventalls han reflectit els canvis dels gustos i de les modes, així com els avenços en els treballs de les més diverses matèries primeres. En el seu reduït format, el ventall reuneix diversos dels materials emprats habitualment en alguns dels més característics àmbits de les arts decoratives. En aquest sentit, el ventall del Museu Romàntic de Sitges ens parla tant de les tècniques de la incipient indústria espanyola del segle xix com de l’estètica de caire eclèctic, ampul·lós i novel·lesc del període que anomenem isabelí.

La producció espanyola d’aquest tipus de peces es concentrà particularment a València, on, seguint les modes europees del moment, es va crear un gran volum de peces que va tenir gran acceptació. Reconeixements en exposicions nacionals i internacionals i exportacions per tot Espanya, Europa i Amèrica, ens parlen de la gran especialització valenciana en l’assemblatge i l’elaboració de les variades peces que conformaven aquells objectes. En les seves parts constitutives, trobem en el ventall de tipus plegable una sèrie d’elements que podem exemplificar en la peça que ens ocupa. D’aquesta manera, les barnilles són una part fonamental en l’estructura, que de forma mecanitzada, s’aconseguien tallant i apilant les fines làmines d’os i retallant-les totes alhora, amb la qual cosa s’obtenia el seu perfil sinuós i el seu calat. L’ivori era un material molt habitual en aquestes manufactures, però l’os convenientment treballat resultava igualment pràctic i molt més econòmic. No són corrents els exemplars amb les barnilles d’os tenyides, i per això la peça del Museu Romàntic resulta particularment especial pel to carmesí que se li va donar. El canvi de mida i forma que ofereixen els ventalls plegables en obrir-se i tancar-se requeria un elemental mecanisme que, unint la part inferior amb un clauet reblat, permetés el moviment en semicercle. La part arquejada que uneix per dalt les barnilles i que és la que permet fer aire (anomenada país), podia ser de pell, roba, blonda..., però en aquest cas és de paper imprès. Aquest tipus de treball en tinta negra sobre paper era molt habitual, i permetia la fabricació seriada a partir de matrius litogràfiques, cosa que feia que la part del dibuix, evidentment la més compromesa, ja arribés gravada. Això facilitava enormement la tasca més artesanal de l’il·luminat acolorit amb aquarel·les, fet que abaratia conseqüentment els costos del resultat final i permetia una producció seriada.

Les tècniques esmentades es posaven al servei del gust enfarfegat i exuberant propi del moment del regnat d’Isabel II, amb colors llampants, formes arrodonides i carregades i continguts temàtics de signe romàntic. En aquell període, es va fer palesa la tendència a la recuperació progressiva dels estils del passat, amb la possibilitat de combinar-los d’una forma absolutament lliure i tenint essencialment en compte els seus poders evocadors i decoratius. El ventall del Museu Romàntic de Sitges és decorat en una de les seves cares amb una escena d’ambientació cortesana pròpia del Renaixement francès, ambientada vagament en els temps dels reis Valois del segle xvi, però sense fer referència a cap esdeveniment històric. Més aviat al contrari, es reforça el component vagament idíl·lic, de regust llunyanament trobadoresc i de caràcter plenament romàntic. Per tal de crear un efecte de varietat en l’objecte, i malgrat produir un evident xoc d’estils, a l’altra cara del ventall es desenvolupa una escena galant de gust rococó, amb la qual es fa una recreació de la vida festiva i amable que s’atribuïa al període del regnat de Lluís XV, del terç central del segle xviii. La recuperació d’aquests temes galants es va estendre des de França durant l’Imperi de Napoleó III i d’Eugenia de Montijo i va tenir un gran desenvolupament en pintura en autors com Meissonier o Fortuny. Aquest eclecticisme, que facilitava la utilització lliure d’estils del passat, va ser propi d’aquella segona meitat del segle xix i va escampar-se arreu, ornamentant en conseqüència totes les arts de l’objecte. En aquest sentit, els ventalls eren ben apropiats per acollir tota mena d’imatges i missatges i el seu ús habitual en feia la convenient difusió.

Encara que l’origen dels ventalls plegables a Europa ve del Renaixement, a Espanya es van popularitzar especialment a finals del segle xviii, i van consolidar el seu èxit en avançar el segle xix. A la funció evident de refrescar, s’afegia un component de galanteig femení, que es va veure enriquit pel famós i anecdòtic codi del “llenguatge del ventall”. És interessant el testimoni de l’escriptor i viatger Théophile Gautier, que remarcava l’habilitat de les dones espanyoles a moure el ventall i el fet que totes en portessin de forma habitual. Encara que peces com la que estudiem fan evident un ús burgés i “de saló”, aquell testimoni ens recorda que, a la Península se n’elaboraven per a tots els nivells socials i per tant, per a tots els pressupostos. De fet, el valor dels diversos exemplars anava des dels més originals, que podem considerar peces úniques fetes per reputats pintors que ocasionalment decoraven alguns països, fins als elaborats amb robes i fustes senzilles, passant pels de qualitat “estàndard” com el que estudiem. Mentre que els exemplars de materials humils s’han perdut majoritàriament, els ventalls de tipus burgès, considerats com a objectes preciosos, s’han anat convertint en peces de col·leccionisme pels entusiastes del tema o van anar passant de generació en generació, i són curosament guardats com a “peces de vitrina”. És interessant comprovar com destacades residències de nissagues catalanes com els Llopis de Sitges, que han mantingut unit el seu patrimoni, conserven entre els seus béns els ventalls que van ser objectes d’ús i de representació de les senyores de la família i que després han restat com a testimonis ben característics del seu moment.

Jordi Carreras i Barreda

ACTIVITAT: La Peça del Mes: Maiestas Domini. Obra del Cercle del Mestre de Pedret (Escola del Pirineu de Lleida). Museu Maricel

Maiestas Domini, obra del Cercle del Mestre de Pedret (Escola del Pirineu de Lleida)

Església de Santa Maria de Cap d’Aran (Tredòs, Vall d’Aran), inicis del segle XII

Pintura mural al fresc

285 x 225 cm

Museu Maricel, Sitges (núm. inv. 183)

Introducció

Probablement l’any 1969, el doctor Jesús Pérez-Rosales adquirí, a l’antiquari Josep Bardolet, un fragment de pintura mural romànica que representava la figura de la Maiestas Domini. No fou, però, fins l’any 2000 quan l’historiador Melquíades Calzado identificà l’obra com a procedent de l’església de Santa Maria de Cap d’Aran a Tredós (Vall d’Aran), on s’emplaçaven a la volta presbiterial. D’aquesta manera es confirmaven les sospites que relacionaven aquesta pintura amb la conservada al Metropolitan Museum de Nova York (al seu recinte de The Cloisters), que havia estat donada pel multimil·lionari nord-americà Rockefeller. Aquest altre fragment, que correspon al quart d’esfera de la volta abisdal, com acostumava a decorar-se en el cas de que una església fos dedicada a santa Maria, representa la Maiestas Mariae (la Verge asseguda amb el Nen) envoltada per la màndorla i flanquejada pel rei Melcior i l’arcàngel sant Miquel, a l’esquerra, i els reis Baltasar i Gaspar, i l’arcàngel sant Gabriel.

L’església de Santa Maria de Cap d’Aran

La primera notícia documental que poseïm d’aquesta església aranesa data del primer dimecres del mes de març de 1198, en una escriptura donada pel rei Pere el Catòlic des de la població de Surp, al Pallars Sobirà. A partir d’aquell moment no és extranya la documentació escrita sobre aquest temple.

És tracta d’una església de planta basilical de tres naus, lleugerament irregulars, amb capçalera de tres absis de planta semicircular, sent el central més gran que els laterals. Aquest absis és precedit per un tram presbiterial (en la volta del qual es trobaven les pintures que estudiem ara) i, sota d’aquest una petita cripta, on la tradició aranesa localitza la troballa d’una talla romanica de la Mare de Déu, patrona de Tredós. Les naus eren cobertes per voltes de canó, que no es conserven avui dia, i separades per pilars curciformes i arcs formes que conformen quatre trams. L’exterior, que presenta tot ell un sobreaixecament, era decorat amb bandes i arcuacions llombardes, típiques del romànic de les darreries del segle XI als Pirineus.

Les pintures murals

El conjunt de pintures conservats de l’església es conserva actualment en dos museus. El fragment de la volta absidal el trobem a The Cloisters (Metropolitan Museum of Art de Nova York, i trobem representat la Maeistas Mariae, inscrita dins una màndrola, i flanquejada per l’arcàngel sant Miquel i el rei Melcior, a la dreta, i l’arcàngel sant Gabriel i els reis Baltasar i Gaspar, a l’esquerra. El segon, que correspon al tram presibterial i es conserva al Museu Maricel de Sitges, representa la figura de la Maiestas Domini inscrita, també dins una màndorla.

Aquestes darreres, que són el motiu prinicpal d’aquest estudi, foren donades pel doctor Jesús Pérez-Rosales, juntament a la resta de la seva col·lecció, poc abans del 1970, moment d’inauguració del Museu Maricel.

La tècnica emprada per la seva realització va ser el fresc, probablement mixt, modalitat que permetia els mestres fer retocs a la pintura un cop el fres ja estava sec. L’incovenient era que aquests detalls, es perdien amb facilitat donat que no es podruïa el procés de carbonatació que consolidava els pigments amb el guix fresc. Per aquest motiu i, sens dubte, pel pas del temps, s’an perdut molts detalls de l’obra. Per altra banda, l’obra va patir diverses reparacions i restauracions, com la que suposà el canvi de suport de guix a tela.

Iconogràficament la representació segueix el model inspirat en l’Apocalipsis de sant Joan, establert dins les arts figuratives romàniques. Crist apareix assegut en un tron, amb el Llibre a la seva mà esquerra i la dreta aixecada en sgine de benedicció. També seguint el model establert, apareix envoltat per una màndrola, totalment circular, en representació de l’univers. La gamma cromàtica no és gaire amplia, dominant els blaus, vermells i ocres, tot i que probablement han perdut part del seu esplendor original.

L’obra s’incriu dins el cercle d’influència del concegut com a Mestre de Pedret, actiu la zona pirinenca en el segle XII. Es tracta d’un dels mestres que millor representen la corrent bizantina dins la pintura romànica catalana. Se’l coneix així per què la seva obra cabdal fou la decoració de l’església de Sant Quirze de Pedret (Cercs. Berguedà). L’importància d’aquest artista dins el panorama de la pintura romànica catalana del segle XII s’entén perfectament si en fem un repàs a la llista d’obres que li són atribuïdes, ja siguin de la seva pròpia mà o dels seus deixebles: Frontal de Sant Quirze i Santa Julita de Durro(Barruera. Alta Ribagorça); murals de les esglésies de Santa Maria d’Àneu (Guingueta d’Àneu. Pallars Sobirà), Sant Pere de Burgal (Guingueta d’Àneu. Pallars Sobirà), Sant Pere d’Ager (Ager. Noguera), Sant Serni de Baiasca (Llavorsí. Pallars Sobirà) i, més llunyanament, les pintures murals del mestre de la Seu d’Urgell i del Mestre de Santa Coloma (Andorra).

Aquest grup es caracteritza per que en la seva concepció formal i iconogràfica es poden detectar certs detalla que en remeten a models italians que, a l’hora, ens remeten a obres creades pels artistes bizantins. L’obra de Sant Quirze de Pedret es troba molt per sobre de la resta del grup tot i que la dependència del mestre resta clarament palesa en totes ells.

El bizantinisme al que fem referència no només el trobem en la iconografia i disposició dels personatges sinó també en la manera en que van vestits la majoria d’ells. La Maiestas Domini de Santa Maria de Cap d’Aran no és cap excepció. La figura de Crist vestit amb una túnica grana i un mantell blau. Apareix assegut en un tron ricament decorat, que recorda el treball dels mosaics bizantins. Malauradament l’estat de conservació de la pintura no ens permet establir amb més precisió paral·lels formals donat que s’han perdut prou detalls per poder ser més precisos. L que és evident és que ens trobem davant un artista ‘una qualitat indiscutible, fet que resta palès si analitzem les pintures de la volta absidal, en la que les figures ens remeten directament als mestre que va treballar a Sant Pere de Burgal i Santa Maria d’Àneu. Amb aquestes pintures es tanca un grup d’obres que conformen l’obra del Mestre de Pedret i el seu cercle d’influència.

Francesc-Xavier Mingorance i Ricart

ACTIVITAT: La Peça del Mes: "Sant Antoni de Pàdua", d'Alejo de Vahía. Museu Maricel

22 d'octubre, 19 h
Joaquin Yarza Luaces
Catedràtric Emèrit de Història de l'Art. Universitat Autònoma de Barcelona
Saló Blau. Palau Maricel

La «Peça del mes» d’octubre estarà dedicada a una important talla policromada, Sant Antoni de Pàdua, datada cap al 1500 i atribuïda, des de 1982, a l’escultor gòtic de probable origen nòrdic Alejo de Vahía. Va establir el seu taller a Espanya, on desenvolupà la seva activitat artística durant un període imprecís, entre els anys 1475 i 1515. No signava les seves obres i la seva personalitat s’ha reconstruït a partir d’un estil molt definit. Sens dubte, és l’escultor amb més producció coneguda entre tots els que treballaren a Castella a finals del segle xv, però la seva constància a repetir esquemes i models, fet que d’altra banda facilita el reconeixement de les seves peces, dificulta l’anàlisi de la seva evolució estilística.

ACTIVITAT: La Peça del Mes: "Boulevard de París", de Ramon Pichot. Museu Cau Ferrat

17 de setembre, 19 h

Isabel Fabregat

Historiadora de l'Art

Saló Blau. Palau Maricel

A finals del segle XIX, París va ser un punt d’atracció per a artistes d’arreu del món, i Ramon Pichot hi fou un dels pintors catalans presents, juntament amb Santiago Rusiñol, Ramon Casas o Miquel Utrillo, entre d’altres. Testimoni de la seva estada és la «Peça del mes» de setembre, Boulevard de París, una de les poques amb temàtica parisenca que se li coneixen. Aquest fet resulta paradoxal si es té en compte que Pichot passà la major part de la seva vida artística a la capital francesa, des d’aproximadament l’any 1900 fins a la seva mort el 1925. La conferència anirà a càrrec d’Isabel Fabregat, historiadora de l’art que està preparant la seva tesi sobre aquest artista.

ACTIVITAT: La Peça del Mes: "Fragment d'un Calvari". Museu Cau Ferrat.

18 de juny, 19 h

Marta Miralpeix

Membre del Departament d'Art de la Universitat Autònoma de Barcelona

Saló Blau. Palau Maricel.

La peça d'aquest mes de juny és un fragment d'un Calvari, una talla de fusta amb restes de policromia original, de procedència flamenca, que data del segle XV i que estava exposada a l'entrada del Museu Cau Ferrat. Representa la Crucifixió de Crist, amb personatges que normalment acompanyen aquesta escena com la Mare de Déu, Sant Joan Evangelista, els soldats, els dos lladres... I es considera un fragment perquè probablement a la part superior apareixien les tres creus on Crist i els dos lladres foren penjats.

ACTIVITAT: La Peça del Mes: "Fragments d'un retaule d'alabastre". Museu Maricel.

28 de maig, 19 h
José Luis Hernando Garrido
Conservador del Museo Etnográfico de Castilla y León
Sala d'Or. Palau Maricel.

Es tracta d’un parell d’elegants relleus en alabastre que semblen datar de finals del segle XV o principis del XVI, i possiblement de procedència castellana o aragonesa.
Apareixen representades quatre figures masculines sota arcs de mig punt amb decoració gòtica o amb petxines invertides, i totes elles separades per columnes dòriques. Alguns d'aquests personatges sense atributs podríen ser sants, i els altres, probablement un seglar (porta un filacteri) i un frare (vesteix hàbit franciscà i va tonsurat). El fet de datar els dos fragments en el primer renaixement encara aferrat al goticisme és degut a la seva construcció arquitectònica i la seva ornamentació vegetal, com la que s'observa als frisos superior i inferior, i com els motius quadrangulars que recorden als cassetons, així com l’estil depurat de les figures.

ACTIVITAT: La Peça del Mes: "La Verge de les Cireres", de Van Orley

16 d'abril de 2010
Palau Maricel 19 h
Ignasi Domènech i Vives
Conservador dels Museus de Sitges

Presentació de l'obra del pintor flamenc Van Orley, una de les figures més rellevants del panorama pictòric de l'Europa del segle XVI. Conegut popularment com el "Rafael de Flandes" per la seva extraordinària qualitat i per les semblances amb el pintor italià, la seva obra és molt present al museus belgues, però contràriament a la seva vàlua, es troben molt poques als principals museus d'Europa. Aquest fet fa que la seva presencia al Museu Cau Ferrat de Sitges sigui encara més rellevant i fa palés el bon gust de Santiago Rusiñol en col·leccionar obra pictòrica.

ACTIVITAT: Peça del Mes "Relleu d'alabastre anglès de l'Epifania". Museu Cau Ferrat

19 de març, 19 h
Francesc-Xavier Mingorance i Ricart
Historiador de l'art
Tècnic del Servei Pedagògic i d'Activitats Culturals
Consorci del Patriomoni de Sitges
Sala Gòtica. Museu Maricel
 
Des del segle XII es començà a comerciar amb obres d'art de petites dimensions, fàcils de transportar i d'una qualitat tècnica i estètica molt elevada. Aquests objectes, que acostumaven a ser elaborats amb un procés seriat, en autèntics tallers organitzats i amb un nombre d'operaris força elevat, van gaudir de gran acceptació entre els comitents i el públic. Contràriament al que es pensa, la producció artística en sèrie no fou estranya en l'època medieval. Prova de tot això són els magnífics relleus i petites escultures què, des d'Anglaterra, es difongueren arreu d'Europa constituint un corpus amplíssim que encara avui dia va incrementant-se amb noves descobertes. La peça del Cau Ferrat, no desconeguda, és un bon exemplar d'aquesta original fórmula de producció artística medieval..

ACTIVITAT: Peça del Mes "El Desconsol", de Josep Llimona. Museu Maricel

19 de febrer, 19 h
Natàlia Esquinas.
Historiadora de l'art
Sala Gòtica. Palau Maricel

L'escultor Josep Llimona, un dels fundadors del conegut Cercle Artístic de Sant Lluc i representant de l'escultura simbolista catalana, va forjar el seu prestigi amb nombroses obres de caràcter funeràri i en evocadores escultures de nus femenins. La peça sobre la qual ens parlarà la Núria Esquinas, és una còpia en marbre del seu famós Desconsol,  que hom pot contemplar al mirador del Museu Maricel. D'aquesta obra, que li suposà el Premi d'Honor de l'Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona de 1907, hom conserven l'original, que es troba al Museu Nacional de Catalunya, i diverses còpies al parc de la Ciutadella, Museu del Prado i Museu Maricel.