dijous, 20 de maig del 2010
INAUGURACIÓ: Exposició "Picasso versus Rusiñol" i Espai 0: "El Cau Ferrat, la casa de les arts"
dimarts, 11 de maig del 2010
LA PEÇA DEL MES: "Goig humorístic de Santiago Rusiñol", de Ramon Riera Moliné. Per Francesc Fontbona
Goig humorístic de Santiago Rusiñol, per Ramon Riera Moliné (1875-1937)
13 de febrer de 1927
Ploma i aquarel·la sobre paper
35,5 x 27 cm
“Vostre admirador / Riera Moliné” (al final del text)
Museu Cau Ferrat, Sitges (núm. inv. 30.801)
Presentada al Museu Cau Ferrat el 27 d'abril de 2007 per Francesc Fontbona
Ramon Riera Moliné, nascut a Barcelona el 15 de Gener del 1875, morí a la mateixa ciutat el 22 de Maig del 1937, en plena guerra civil, si bé no fou per causa d’aquesta sinó d’un coma diabètic . Era fill d’un litògraf que es deia com ell, actiu successivament al carrer Ample i al carrer Bilbao, i de qui continuà l’activitat familiar. Des de molt jove entrà a l’acadèmia que tenia Pere Borrell del Caso, al carrer de Paradís, i el 1894 ja participà, amb un Cap d’estudi a llapis i uns altres apunts també a llapis, a la Segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona.
A can Borrell, on Riera tenia veneració pel seu mestre i seguia fidelment les seves orientacions estètiques, plenament realistes, ell fou l’aglutinador d’un grup de joves artistes que veneraven el mestre i es reunien a la taverna El Rovell de l’Ou, de carrer de l’Hospital: eren Pere Ysern i Alié, Marià Pidelaserra, Emili Fontbona, Josep-Víctor Solà Andreu, Gaietà Cornet, Filibert Montagut i els fills del mestre, Ramon i Juli Borrell i Pla, entre altres. Xavier Nogués s’afegiria al grup una mica més tard. Amb tots ells, menys amb aquest darrer, elaborà la insòlita revista totalment manuscrita i il·lustrada a ma “Il Tiberio”, que aparegué amb estricta regularitat quinzenal entre el 15 de Novembre del 1896 i l’1 de Maig del 1898. Aquesta revista, que ara es conserva a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya després de passar per diverses col·leccions particulars, tenia per objecte mantenir informat Ysern del què passava al grup i al país mentre el pintor estigué ampliant estudis arístics a Roma. Riera fou l’ànima d’aquella revista única, i sens dubte la part més significativa de la seva obra artística són els nombrosos dibuixos i articles il·lustrats, majoritàriament de to humorístic, que hi va fer.
Col·laborà també, de tant en tant a la revista satírica barcelonina “L’Esquella de la Torratxa” i al seu almanac, entre 1895 i 1903, i estigué igualment vinculat al grup El Niu Guerrer, la revista del qual s’imprimia a la litografia familiar. Tornà a mostrar obra seva, un dibuix a llapis (Cova del ferro) i un a la ploma, la reproducció d’un gravat antic, a la IV Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona de 1898; i el 1900 mostrà tres pintures a l’oli, dos paisatges i la figura de L’avia, a l’Exposició Regional Olotina de Belles Arts i Indústries Artístiques.
Casat el 1903 deixà aviat les seves activitats artístiques, inclosa la litografia, i es dedicà a altres tasques. Tot i amb això mai es desvinculà del tot del món artístic, com ho proven el present goig il·lustrat, del 1927, any en que també participà a la Sala Parés de Barcelona en l‘Exposició pro monument al compositor Juli Garreta, i l’autoretrat a l’oli que exhibí al Saló de Montjuïc de Barcelona del 1933, que tanmateix no apareix al catàleg publicat.
L’obra seva que posseeix el Cau Ferrat és una composició entre literària i artística estructurada com un clàssic goig, amb orla floral, dedicat a Santiago Rusiñol. Porta la data del 13 de Febrer del 1927, i en la part gràfica es representa al gran pintor i escriptor entre núvols, voltat de bestioles i d’angelets músics. El text que acompanya la composició es un poema humorístic a rel de la fundació, aquell any 1927, de L’Arca de Noè, institució humorística que aplegava a totes aquelles persones que tenien nom o cognom d’animal, com el mateix Rusiñol, que va ser-ne president honorari. Al seu text Riera, figuradament erigit en “delegat dels noms que entren en Natura que hus [sic] han servit per pintar tan hermosas obres d’Art”, demana en vers que s’amplii la societat a tots aquells portadors de cognoms que entren en el paisatge, i no sols dels d’animals: a part del seu cognom Riera, l’autor reivindica l’entrada dels que es diuen Roca, Iglésies, Pi, Alsina, Molins, Casas, Roure, Castañer, Pruna, Prats, Camins, Canals, Bosch, Pons, Ribera, Rius, Vega, Serra, Valls, Oliveres, Fuentes, Matas, Clavell, Viñas, Casals, Pla i altres que l’autor va desgranant en els seus versos.
El dibuix que encapçala la composició, signat amb un monograma integrat per les seves tres inicials “RRM”, recorda molt de concepte els que el mateix Riera havia fet trenta anys abans a “Il Tiberio”, però ara se li han encomanat alguns tics plàstics d’un cert Noucentisme, possiblement volguts. Rusiñol hi és representat fumant en pipa, amb un fumet que li surt de la boca amb la inscripció: “veniu a mi”, dirigida a les bèsties, davant d’un dels seus paisatges i vestit amb hàbit monacal, com per assemblar-se més als sants que protagonitzaven els típics goigs. Entre les bestioles que l’envolten hi ha ocells, un gall, una serp, un porc, un toro, un elefant, un dromedari, una granota i fins i tot una puça.
Del text, de caire popular i bonhomiós, signat simplement “Riera Moliné”, se’n destaca la admiració de l’autor per Rusiñol, a qui anomena “mon poeta venerat”, i és això precisament el més digne de ser subratllat, ja que Ramon Riera quan era jove, per influència del seu mestre Pere Borrell, es mostrava molt reticent i fins i tot burleta davant del Modernisme, aquell moviment cultural que renovà l’art i la literatura catalanes a finals del segle XIX i que tenia precisament a Santiago Rusiñol com a gran abanderat. Els anys però havien passat i l’audaç Rusiñol de les acaballes del vuitcents ja era un clàssic, tant que fins i tot els seus detractors d’abans acabaven declarant-se, com al final del vers de Riera, “vostre admirador”.
Francesc Fontbona
divendres, 30 d’abril del 2010
SORTIDA CULTURAL: "Museu del Modernisme Català" 29/05/2010
Informació i reserves:
Consorci del Patrimoni de Sitges
T. 93 894 03 64
Data: 29 de maig de 2010
Hora: 10.00 hores
Hora de trobada: 8.15 hores
Lloc de trobada: Estació de tren de RENFE de Sitges
Tornada lliure: Cap a les 12 hores finalitza l'activitat al Museu del Modernisme Català (C. Balmes, 48. Barcelona)
Preu: 12,00 € (No inclou desplaçament que va a compte de cada participant)
Places limitades
dimarts, 27 d’abril del 2010
LA PEÇA DEL MES: "Arqueta", del Museu Cau Ferrat. Per Eva Pascual
Segle XV
Fusta serrada, encaixa a mitja mossa i clavada amb estuc modelat, daurat, punxonat i policromat al tremp, ferro forjat
10,7 x 12,1 x 8,3 cm
Museu Cau Ferrat, Sitges (núm. inv. 31.280)
En el context del mobiliari d’època gòtica obrat als territoris de la Corona d’Aragó les arquetes formen, possiblement, un dels conjunts més interessants. A diferència d’altres tipologies mobiliars, no formen un conjunt homogeni en quant a solucions tècniques i formals, ben al contrari, el seu interès rau precisament en la varietat de materials i tècniques emprats per la consecució de solucions formals diferents en cadascun dels grups que d’antuvi poden semblar divergents, però que l’estudi ha revelat d’una extraordinària coherència. A grans trets, es poden agrupar en: arquetes ferrades, arquetes recobertes de llautó estampat, arquetes amb decoració de pastillatge (com l’exemplar que ens ocupa), arquetes pintades i exemplars importats dels focus andalusí o sicilià que una vegada aquí foren manipulades i decorades per tal d’adaptar-les al gust imperant.
Les arquetes amb decoració de pastillatge estan obrades amb fusta amb l’exterior decorat amb guix aplicat i modelat, posteriorment daurat i punxonat i parcialment policromat al tremp. Aquesta tipologia d’arquetes van ser considerades de procedència italiana, encara que l’estudi ha servit per a situar-les dins la producció mobiliar de la Corona d’Aragó. Sembla ser que l’ús de l’estuc daurat té un origen italià, com a imitació de les obres d’orfebreria, per la qual cosa la possible influència italiana es centraria en la tècnica. Cal apuntar, però, l’ús de l’estuc en els antipendis d’època romànica a imitació de les obres d’orfebreria o en obres com l’urna de Sant Càndid (Museu Nacional d’Art de Catalunya) i el frontal de Sant Cugat del Vallés del segle XIII (Museo Civico di Torino), tècnica que posteriorment s’adapta i es desenvolupa en les arquetes de pastillatge. Presenten una estructura constructiva similar a la resta d’arquetes elaborades en aquest període als territoris d’àmbit cultural català, això és, estan confeccionades amb posts desbastades a l’aixa, unides a topar o a mitja mosa, porten tapa sostinguda per naies (anelles) amb nansa a la part superior i un pany al frontis.
Habitualment presenten tapa bombada, encara que hi ha exemplars amb tapa a quatre vessants amb pla superior. Es conserven nombrosos exemplars d’aquest grup d’arquetes, decorades amb temàtiques amoroses (sembla que eren un regal habitual en els prometatges) o religioses. Molts exemplars porten reforços de llautó estampat a les cantoneres del buc on hi figura una inscripció similar a certes arquetes recobertes amb llautó estampat, això és, obrat amb el mateix motlle, altres porten alguna inscripció o llegenda realitzada en pastillatge, que reforça el significat de la iconografia representada. Malgrat que s’ha indicat una possible influència italiana en quant a regals parlants (això és, amb significat) d’aquestes arquetes, cal recordar els recursos epigràfics de les arquetes del focus andalusí, en quant a dotar de significat l’objecte.
Les arquetes que ens ocupen, al igual que el cas de les de llautó, presenten “horror vacui”, amb tota la seva superfície coberta amb elements vegetals estilitzats de pastillatge i petits animalons (papallones, aus, conills, gossos, etc) policromats, de clara reminiscència andalusina. Es podria pensar que aquestes arquetes son la feliç conjuminació de dues tradicions, la italiana (en quant a tècnica i ús de l’eix de simetria en la disposició de les escenes) juntament amb la derivació d’una certa influència andalusina (patent en les arquetes de llautó) que es van reelaborar junt amb la tradició autòctona de l’ús de l’estuc des de l’època del romànic. Cal atribuir l’obratge de part de les arquetes conservades a un possible taller de Barcelona.
L’arqueta que ens ocupa presenta planta rectangular i tapa a quatre vessants amb pla superior, i s’uneix al buc mitjançant dues anelles de ferro forjat. La base o cara inferior del moble està totalment daurada, igual que l'interior. L’exterior del buc està profusament decorat. Al frontis, emmarcat per unes sanefes punxonades formant rombes (a les parts verticals) i motius florals (a les parts horitzontals) hi ha una motllura de mitjacanya a la manera de filet que limita el camp de la decoració. A banda i banda de l'eix central, que marca la simetria de la composició, hi ha dos motius octalobulats formats també per filet de mitjacanya. Cadascun porta a l'interior una inscripció • IHS•. El perfil interior del filet està perfilat amb una línia de color vermell i el fons és de color blau, les lletres estan daurades. Tot el fons de la composició està decorat amb ramatges i fulles molt esquemàtics de pastillatge daurats sobre fons punxonat. A la part central apareix un requadre llis on es situava el pany, ara desaparegut, on apareixen els forats on era clavat. Sota l'espai del pany apareix una au policromada A les cares posterior i laterals es repeteix la disposició ja esmentada, les sanefes horitzontals formen motius d'ones realitzades amb punxó, encara que només apareix un motiu amb inscripció. La tapa, que sembla que fou molt restaurada, repeteix el mateix repertori decoratiu. Es tracta d’una arqueta amb un clar significat eucarístic, tant pel que fa a les inscripcions com la tipologia d’animals representats. És possible que fos obrada per tal de contenir i exposar l’hòstia durant la litúrgia.
Eva Pascual i Miró
dimarts, 13 d’abril del 2010
ACTIVITAT: La Peça del Mes: "La Verge de les Cireres", de Van Orley
Palau Maricel 19 h
Ignasi Domènech i Vives
Conservador dels Museus de Sitges
Presentació de l'obra del pintor flamenc Van Orley, una de les figures més rellevants del panorama pictòric de l'Europa del segle XVI. Conegut popularment com el "Rafael de Flandes" per la seva extraordinària qualitat i per les semblances amb el pintor italià, la seva obra és molt present al museus belgues, però contràriament a la seva vàlua, es troben molt poques als principals museus d'Europa. Aquest fet fa que la seva presencia al Museu Cau Ferrat de Sitges sigui encara més rellevant i fa palés el bon gust de Santiago Rusiñol en col·leccionar obra pictòrica.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
