Ventall d’època isabelina
Manufactura valenciana, tercer quart del segle xix
País de paper litografiat, il·luminat i daurat i barnilles d’ós calat, tenyit, gravat i amb aplicacions d’argent
26,7 cm (alçada total); 10,8 cm (alçada pais)
Museu Romàntic de Sitges, núm. inv. 90
Elements imprescindibles de la indumentària femenina, els ventalls han reflectit els canvis dels gustos i de les modes, així com els avenços en els treballs de les més diverses matèries primeres. En el seu reduït format, el ventall reuneix diversos dels materials emprats habitualment en alguns dels més característics àmbits de les arts decoratives. En aquest sentit, el ventall del Museu Romàntic de Sitges ens parla tant de les tècniques de la incipient indústria espanyola del segle xix com de l’estètica de caire eclèctic, ampul·lós i novel·lesc del període que anomenem isabelí.
La producció espanyola d’aquest tipus de peces es concentrà particularment a València, on, seguint les modes europees del moment, es va crear un gran volum de peces que va tenir gran acceptació. Reconeixements en exposicions nacionals i internacionals i exportacions per tot Espanya, Europa i Amèrica, ens parlen de la gran especialització valenciana en l’assemblatge i l’elaboració de les variades peces que conformaven aquells objectes. En les seves parts constitutives, trobem en el ventall de tipus plegable una sèrie d’elements que podem exemplificar en la peça que ens ocupa. D’aquesta manera, les barnilles són una part fonamental en l’estructura, que de forma mecanitzada, s’aconseguien tallant i apilant les fines làmines d’os i retallant-les totes alhora, amb la qual cosa s’obtenia el seu perfil sinuós i el seu calat. L’ivori era un material molt habitual en aquestes manufactures, però l’os convenientment treballat resultava igualment pràctic i molt més econòmic. No són corrents els exemplars amb les barnilles d’os tenyides, i per això la peça del Museu Romàntic resulta particularment especial pel to carmesí que se li va donar. El canvi de mida i forma que ofereixen els ventalls plegables en obrir-se i tancar-se requeria un elemental mecanisme que, unint la part inferior amb un clauet reblat, permetés el moviment en semicercle. La part arquejada que uneix per dalt les barnilles i que és la que permet fer aire (anomenada país), podia ser de pell, roba, blonda..., però en aquest cas és de paper imprès. Aquest tipus de treball en tinta negra sobre paper era molt habitual, i permetia la fabricació seriada a partir de matrius litogràfiques, cosa que feia que la part del dibuix, evidentment la més compromesa, ja arribés gravada. Això facilitava enormement la tasca més artesanal de l’il·luminat acolorit amb aquarel·les, fet que abaratia conseqüentment els costos del resultat final i permetia una producció seriada.
Les tècniques esmentades es posaven al servei del gust enfarfegat i exuberant propi del moment del regnat d’Isabel II, amb colors llampants, formes arrodonides i carregades i continguts temàtics de signe romàntic. En aquell període, es va fer palesa la tendència a la recuperació progressiva dels estils del passat, amb la possibilitat de combinar-los d’una forma absolutament lliure i tenint essencialment en compte els seus poders evocadors i decoratius. El ventall del Museu Romàntic de Sitges és decorat en una de les seves cares amb una escena d’ambientació cortesana pròpia del Renaixement francès, ambientada vagament en els temps dels reis Valois del segle xvi, però sense fer referència a cap esdeveniment històric. Més aviat al contrari, es reforça el component vagament idíl·lic, de regust llunyanament trobadoresc i de caràcter plenament romàntic. Per tal de crear un efecte de varietat en l’objecte, i malgrat produir un evident xoc d’estils, a l’altra cara del ventall es desenvolupa una escena galant de gust rococó, amb la qual es fa una recreació de la vida festiva i amable que s’atribuïa al període del regnat de Lluís XV, del terç central del segle xviii. La recuperació d’aquests temes galants es va estendre des de França durant l’Imperi de Napoleó III i d’Eugenia de Montijo i va tenir un gran desenvolupament en pintura en autors com Meissonier o Fortuny. Aquest eclecticisme, que facilitava la utilització lliure d’estils del passat, va ser propi d’aquella segona meitat del segle xix i va escampar-se arreu, ornamentant en conseqüència totes les arts de l’objecte. En aquest sentit, els ventalls eren ben apropiats per acollir tota mena d’imatges i missatges i el seu ús habitual en feia la convenient difusió.
Encara que l’origen dels ventalls plegables a Europa ve del Renaixement, a Espanya es van popularitzar especialment a finals del segle xviii, i van consolidar el seu èxit en avançar el segle xix. A la funció evident de refrescar, s’afegia un component de galanteig femení, que es va veure enriquit pel famós i anecdòtic codi del “llenguatge del ventall”. És interessant el testimoni de l’escriptor i viatger Théophile Gautier, que remarcava l’habilitat de les dones espanyoles a moure el ventall i el fet que totes en portessin de forma habitual. Encara que peces com la que estudiem fan evident un ús burgés i “de saló”, aquell testimoni ens recorda que, a la Península se n’elaboraven per a tots els nivells socials i per tant, per a tots els pressupostos. De fet, el valor dels diversos exemplars anava des dels més originals, que podem considerar peces úniques fetes per reputats pintors que ocasionalment decoraven alguns països, fins als elaborats amb robes i fustes senzilles, passant pels de qualitat “estàndard” com el que estudiem. Mentre que els exemplars de materials humils s’han perdut majoritàriament, els ventalls de tipus burgès, considerats com a objectes preciosos, s’han anat convertint en peces de col·leccionisme pels entusiastes del tema o van anar passant de generació en generació, i són curosament guardats com a “peces de vitrina”. És interessant comprovar com destacades residències de nissagues catalanes com els Llopis de Sitges, que han mantingut unit el seu patrimoni, conserven entre els seus béns els ventalls que van ser objectes d’ús i de representació de les senyores de la família i que després han restat com a testimonis ben característics del seu moment.
Jordi Carreras i Barreda
