SORTIDA CULTURAL: Una visita al Romanticisme català de la comarca: De Can Papiol a Can Llopis

Museu Romàntic Can Papiol

Museu Romàntic Can Llopis

 

El proper dissabte 3 de desembre,el Consorci del Patrimoni de Sitges juntament amb el l’Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer de Vilanova i , organitza una visita guiada a dos dels museus més emblemàtics del Romanticisme català: el Museu Romàntic Can Llopis de Sitges i el Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova i la Geltrú

Tots dos edificis, construïts a finals del segle xviii, conserven l’estructura, la distribució i la decoració originals, seguint el cànon auster de l’època, amb façanes d’estil neoclàssic i elements arquitectònics pintats. Els interiors, en canvi, destaquen per la seva fastuositat i elegància, donant així una idea de la forma de vida dels propietaris que van viure la seva esplendor durant els anys del Romanticisme, com van ser la família Llopis i la família Papiol.

Els Llopis, una nissaga sitgetana d'origen mariner, va entroncar a mitjan segle XVIII amb una família de propietaris rurals: els Falç. Van aconseguir una gran fortuna gràcies a les propietats familiars i al conreu de les vinyes. Al celler de la casa s'elaborava , que es va exportar a diversos països d'Amèrica.

Els Papiol, una família que provenia de la veïna localitat de l’Arboç, es van instal·lar a Vilanova a mitjan segle XVII. Van arribar a ser una de les famílies més influents i importants de la vila, donat que comptaven amb un gran patrimoni que havien adquirit a través de la compra de béns i d’enllaços matrimonials.

La visita guiada a aquests dos espais permetrà conèixer més a fons la història i la vida d’aquests personatges, tot descobrint aspectes de la seva quotidianitat emmarcada dins de l’època del Romanticisme.

L’activitat començarà pel Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova i seguirà pel Museu Romàntic de Sitges Can Llopis i cal realitzar reserva prèvia al telèfon 93 894 29 69.

Consorci del Patrimoni de Sitges

Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer

Dissabte, 3 de desembre de 2011

Museu Romàntic Can Llopis (Sitges)

Museu Romàntic Can Papiol (Vilanova i )

Sortida de Sitges: 9.20 h (Renfe)

10.15 h Visita guiada. Museu Romàntic Can Papiol

Sortida de Vilanova: 12.00 h (Renfe)

12.30 h Visita guiada. Museu Romàntic Can Llopis

Places limitades, prèvia reserva

Informació i reserves: 93 894 29 69 / 93 894 03 64

Activitat gratuïta

(Despeses de transport a càrrec del visitant)

                                                                            

                                                                                                      

LET'S PLAY AND LEARN (ANEM A JUGAR I APRENDRE) AL MUSEU ROMÀNTIC

El Servei Pedagògic i d'Activitats Culturals del Consorci del Patrimoni de Sitges, juntament amb l'animador cultural Pascal Chemin, han posat en marxa una nova activitat sota el títol LET'S PLAY AND LEARN (Anem a jugar i aprendre). El taller, que es realitzarà al Museu Romàntic Can Llopis, va adreçat a les classes d'anglès de Cicle Mitjà i Cicle Superior de les escoles.

El taller es realitza totalment en anglès, adaptant el nivell del llenguatge al curs dels participants. No es tracta d’una visita guiada al museu en anglès sinó una activitat destinada a explicar, mitjançant l’observació i el joc, com era la vida d’una família burgesa del segle XIX.

El passat mes d'octubre els alumnes de l'Escola Esteve Barrachina varen poder gaudir d'aquesta activitat i els mestres van valorar molt positivament la proposta del taller.

ACTIVITAT: La Peça del Mes: Lligador, Espanya / Catalunya, primer quart del s. XIX (c. 1825)

Fusta de pi tallada amb marqueteries de fustes fines i pal de rosa, amb talla daurada i policromada

205 x 102 x 47 cm

Museu Maricel, Sitges (núm. inv. 1560)

Lligador, moble auxiliar per l’agençament femení
Dins l’àmbit de les arquitectures privades al llarg del segle xviii i molt especialment en el transcurs del segle xix, hi ha un moble que va esdevenir cada cop més un bé preuat per qualsevol dama benestant. Aquest moble singular no va ser altre que el lligador. Designat també al llarg del temps com a “tocador” o “pentinador”, servia com bé indica el seu nom per l’agençament femení. La seva estructura amb mirall, calaixos i calaixets permetia disposar-hi tota mena de bagatel·les personals i intimes, des de correspondència fins a petits presents amicals o amorosos, així com els estris necessaris per empolainar-se, sense oblidar-nos que també era el contenidor per disposar-hi les joies personals.

Centrant-nos en lligador conservat en la col·lecció del Dr. Pérez Rosales, podem avançar que es tracta cronològicament d’una peça de transició, a cavall entre la darrera dècada del segle xviii i la primera del segle xix. Tanmateix, estilísticament respon majoritàriament a les maneres de fer neoclàssiques, on les formes ornamentals beuen directament de l’estil Lluís XVI francès, motius decoratius molt exitosos en el moble de casa nostra. Tot i desconèixer-ne la procedència, s’ha d’indicar com a molt probable un taller català, atesa la qualitat de la factura i el gust per combinar diferents tècniques decoratives com el xapat, el treball de dauradura i el marbrejat, del qual es conserva més d’una mostra. En tot cas es pot afirmar que no es tracta d’una peça estrangera ja que en el taulell presenta entre els diversos trompe-oeil una baralla espanyola.

Estructuralment, el lligador esta conformat per un buc paral·lelepípede que presenta dos calaixos en la seva cintura i una capella coronada per un mirall. És en la cintura superior d’aquesta on l’ebenista va disposar un calaix secret amb un senzill però efectiu mecanisme d'obertura amb molla de ferro trempat al foc, segurament enginy del manyà o forjador, el qual a primera vista sembla correspondre simplement a la sanefa decorativa. Tota la peça descansa sobre quatre potes en estípit acanalades rematades per la talla de quatre bustos, dues figures femenines i dues de masculines que estan representades, alternativament en la seva disposició, en edat jove i edat madura. És a dir, les edats de la vida. L’anàlisi constructiu de la peça, que presenta un programa decoratiu complex i molt interessant, fa palès, en primera instància, que ha estat restaurada almenys en dues ocasions. En aquest sentit, cal aturar-se en l’anàlisi del mirall que remata el conjunt. Mentre la tija que el sosté concorda perfectament amb l’encaix de subjecció i respon a la mateixa època de realització –com també succeeix, per exemple, amb els bocaclaus i les claus–, pel que fa a la dauradura presenta interrogants que fan pensar en un embelliment posterior. El rastre de l’ús d’eines mecàniques en el treball dels rajos que encerclen l’espill i especialment la distinta qualitat en el daurat respecte de la corona floral que encercla la lluna fan prendre força a la hipòtesi que no corresponen al disseny primigeni. Pel que fa a la resta del mecanisme del mirall, s’ha de destacar la practicitat del mecanisme que permetia una basculació mínima cap endavant de la tija i l’espill perquè qui en feia ús pogués empolainar-se còmodament asseguda. La possibilitat de moviment de l’espill reclamava per qüestions tècniques que aquest no fos excessivament gran i pesant, alhora que permetés un maneig fàcil, cosa impossible amb la decoració posterior dels rajos. Acostumats a una determinada visió que ens podria fer pensar en la pèrdua d’equilibri visual, hom ha de considerar una segona qüestió que no és altra que en moltes cases benestants del període les parets anaven pintades amb escenes i motius que acabaven constituint un tot decoratiu juntament amb el mobiliari i les tapisseries.

Tanmateix, la singularitat i la factura de la peça es inqüestionable. Pel que fa a la tècnica decorativa, hi conviuen de manera equilibrada la talla, el marbrejat, el daurat i la marqueteria realitzada en diferents tipus de xapes, emprant en algunes parts les aigües de les vetes com un tret decoratiu més. Així succeeix en la cinta perimetral del sobre, en l’enquadrament del motiu de la portella, actuant a manera de marc o en el lateral dret i esquerre de la capella, on s’aprecia clarament el desplegament de la veta. Aquesta confluència de diferents tècniques decoratives obliga a preguntar-se si la realització de la peça respon a un únic artífex o per contra, com semblaria més plausible, intervenen diferents mans. Una altra qüestió fonamental és el plantejament de qui elaborà el programa decoratiu del lligador. I finalment, hom no pot ometre tampoc plantejar-se si ens trobem davant un programa ornamental purament decoratiu, que no sembla ser el cas, o per contra ple de significats.

No és errat suposar que la peça va ser un encàrrec amb motiu del casament d’una jove parella i que hauria estat el contenidor luxós d’un present esplèndid. Així, en l’interior del buc superior a manera de capella s’hauria disposat algun ric adreç o conjunt de joies – creu, arracades, llaçades, sortija, etc.– per ser mostrat a amics i familiars. D’aquí que inicialment la portella interior també estigues revestida de xapa. Reforça aquesta idea el programa decoratiu al·lusiu a l’amor. En aquest cas adreçat als futurs esposos.

Pel que fa a la marqueteria de la part frontal dels calaixos, i enquadrada amb una cinta d’aire geomètrica, apareix una corona vegetal rematada amb un llaç que conté en el seu interior un carcaix amb fletxes i l’arc així com una parella de colomins amorosos. En els laterals l’artífex escollí representar elements musicals i de referència pastorals, tot enquadrat amb el mateix model de cinta. Si fixem la mirada en el sobre de la taula, a la banda esquerra hi trobem una baralla espanyola de cartes i uns daus, en l’altre costat una navalla, uns fulls de paper i estris d’escriptura. Motius decoratius disposats dins d’un perfil geomètric que remarca i segueix la forma de l’estructura d’aquest taulell. Acompanya aquestes decoracions la de la portella de la capella, on s’han representat dos cors units per una fletxa i embolcallats amb una fina corona d’elements vegetals. L’artista preferí per a l’ornamentació de cada una de les vessants de la teuladeta de la capella la figura d’un infant vestit a la moda de l’època i en diferents posicions, destacant la del nen amb una baldufa. Pel que fa a la decoració en talla, d’una delicadesa tècnica i de gran vistositat en el conjunt total, aquesta es concentra en les potes en estípit coronades per quatre figures, en el remat inferior del buc a manera de garlanda o cinta vegetal, així com en els laterals de la capella, on novament l’artífex va disposar dues figures vestides a la manera clàssica, en aquest cas de cos sencer, una masculina a la dreta i una de femenina a l’esquerra, que manquen d’atributs i per tant de difícil lectura simbòlica.

Centrant-nos en el frontal dels calaixos, el carcaix amb fletxes i la corona que els encercla han de ser llegits com a símbols múltiples de la superació de contingències, imatges del pensament, i iconografia típica dels enamorats. Pel que fa a la portella, podem pensar que és un clar suggeriment al cor com a agent dels afectes. Símbol a voltes trivialitzat en la iconografia popular a partir de mostrar cors units, cors travessats per fletxes com succeiria en cas que ens ocupa. En realitat, fletxes, coloms i daus són atributs de Venus, la deessa de l’amor. Pel que fa al taulell, l’artífex disposà quatre cartes de la baralla espanyola –una sense poder-se identificar– i dos daus, sense aturar-nos a analitzar el significat que pot tenir cada pal i número –estament, condició, etc.– ens remeten en primera instància i com elements de joc a l’idea o concepte de l’atzar. Què és, si no, l’amor? En contraposició la navalla, el paper, els estris d’escriptori cal preguntar si al·ludeixen a la possibilitat d’escriure aquesta història o simplement són mers motius decoratius? Val a dir que l’artífex havia emprat la representació del full de paper per incloure una inscripció –la signatura?, uns versos?, la propietat?– que les restauracions han esborrat deixant algunes marques il·legibles. Finalment i pel que fa a les tres figures infantils que curiosament coronen el moble, no hem d’oblidar que poden significar a més d’espontaneïtat i innocència la consecució natural del matrimoni. Ens remeten a la idea de llinatge. No oblidem que estem davant d’un present de noces.

Rosa M. Creixell i Cabeza

---

[1] Vull deixar constància que els aspectes tècnics no haurien estat possibles sense l’experiència i anàlisi fetes pel restaurador Kel Domenech. En aquest sentit la seva ajuda ha estat inestimable per poder plantejar les nostres hipòtesis.

ACTIVITAT: La peça del mes: Ventall d'època isabelina. Manufactura valenciana, tercer quart dels segle XIX

Ventall d’època isabelina

Manufactura valenciana, tercer quart del segle xix

País de paper litografiat, il·luminat i daurat i barnilles d’ós calat, tenyit, gravat i amb aplicacions d’argent

26,7 cm (alçada total); 10,8 cm (alçada pais)

Museu Romàntic de Sitges, núm. inv. 90

Elements imprescindibles de la indumentària femenina, els ventalls han reflectit els canvis dels gustos i de les modes, així com els avenços en els treballs de les més diverses matèries primeres. En el seu reduït format, el ventall reuneix diversos dels materials emprats habitualment en alguns dels més característics àmbits de les arts decoratives. En aquest sentit, el ventall del Museu Romàntic de Sitges ens parla tant de les tècniques de la incipient indústria espanyola del segle xix com de l’estètica de caire eclèctic, ampul·lós i novel·lesc del període que anomenem isabelí.

La producció espanyola d’aquest tipus de peces es concentrà particularment a València, on, seguint les modes europees del moment, es va crear un gran volum de peces que va tenir gran acceptació. Reconeixements en exposicions nacionals i internacionals i exportacions per tot Espanya, Europa i Amèrica, ens parlen de la gran especialització valenciana en l’assemblatge i l’elaboració de les variades peces que conformaven aquells objectes. En les seves parts constitutives, trobem en el ventall de tipus plegable una sèrie d’elements que podem exemplificar en la peça que ens ocupa. D’aquesta manera, les barnilles són una part fonamental en l’estructura, que de forma mecanitzada, s’aconseguien tallant i apilant les fines làmines d’os i retallant-les totes alhora, amb la qual cosa s’obtenia el seu perfil sinuós i el seu calat. L’ivori era un material molt habitual en aquestes manufactures, però l’os convenientment treballat resultava igualment pràctic i molt més econòmic. No són corrents els exemplars amb les barnilles d’os tenyides, i per això la peça del Museu Romàntic resulta particularment especial pel to carmesí que se li va donar. El canvi de mida i forma que ofereixen els ventalls plegables en obrir-se i tancar-se requeria un elemental mecanisme que, unint la part inferior amb un clauet reblat, permetés el moviment en semicercle. La part arquejada que uneix per dalt les barnilles i que és la que permet fer aire (anomenada país), podia ser de pell, roba, blonda..., però en aquest cas és de paper imprès. Aquest tipus de treball en tinta negra sobre paper era molt habitual, i permetia la fabricació seriada a partir de matrius litogràfiques, cosa que feia que la part del dibuix, evidentment la més compromesa, ja arribés gravada. Això facilitava enormement la tasca més artesanal de l’il·luminat acolorit amb aquarel·les, fet que abaratia conseqüentment els costos del resultat final i permetia una producció seriada.

Les tècniques esmentades es posaven al servei del gust enfarfegat i exuberant propi del moment del regnat d’Isabel II, amb colors llampants, formes arrodonides i carregades i continguts temàtics de signe romàntic. En aquell període, es va fer palesa la tendència a la recuperació progressiva dels estils del passat, amb la possibilitat de combinar-los d’una forma absolutament lliure i tenint essencialment en compte els seus poders evocadors i decoratius. El ventall del Museu Romàntic de Sitges és decorat en una de les seves cares amb una escena d’ambientació cortesana pròpia del Renaixement francès, ambientada vagament en els temps dels reis Valois del segle xvi, però sense fer referència a cap esdeveniment històric. Més aviat al contrari, es reforça el component vagament idíl·lic, de regust llunyanament trobadoresc i de caràcter plenament romàntic. Per tal de crear un efecte de varietat en l’objecte, i malgrat produir un evident xoc d’estils, a l’altra cara del ventall es desenvolupa una escena galant de gust rococó, amb la qual es fa una recreació de la vida festiva i amable que s’atribuïa al període del regnat de Lluís XV, del terç central del segle xviii. La recuperació d’aquests temes galants es va estendre des de França durant l’Imperi de Napoleó III i d’Eugenia de Montijo i va tenir un gran desenvolupament en pintura en autors com Meissonier o Fortuny. Aquest eclecticisme, que facilitava la utilització lliure d’estils del passat, va ser propi d’aquella segona meitat del segle xix i va escampar-se arreu, ornamentant en conseqüència totes les arts de l’objecte. En aquest sentit, els ventalls eren ben apropiats per acollir tota mena d’imatges i missatges i el seu ús habitual en feia la convenient difusió.

Encara que l’origen dels ventalls plegables a Europa ve del Renaixement, a Espanya es van popularitzar especialment a finals del segle xviii, i van consolidar el seu èxit en avançar el segle xix. A la funció evident de refrescar, s’afegia un component de galanteig femení, que es va veure enriquit pel famós i anecdòtic codi del “llenguatge del ventall”. És interessant el testimoni de l’escriptor i viatger Théophile Gautier, que remarcava l’habilitat de les dones espanyoles a moure el ventall i el fet que totes en portessin de forma habitual. Encara que peces com la que estudiem fan evident un ús burgés i “de saló”, aquell testimoni ens recorda que, a la Península se n’elaboraven per a tots els nivells socials i per tant, per a tots els pressupostos. De fet, el valor dels diversos exemplars anava des dels més originals, que podem considerar peces úniques fetes per reputats pintors que ocasionalment decoraven alguns països, fins als elaborats amb robes i fustes senzilles, passant pels de qualitat “estàndard” com el que estudiem. Mentre que els exemplars de materials humils s’han perdut majoritàriament, els ventalls de tipus burgès, considerats com a objectes preciosos, s’han anat convertint en peces de col·leccionisme pels entusiastes del tema o van anar passant de generació en generació, i són curosament guardats com a “peces de vitrina”. És interessant comprovar com destacades residències de nissagues catalanes com els Llopis de Sitges, que han mantingut unit el seu patrimoni, conserven entre els seus béns els ventalls que van ser objectes d’ús i de representació de les senyores de la família i que després han restat com a testimonis ben característics del seu moment.

Jordi Carreras i Barreda

ACTIVITATS SETEMBRE 2011