Benvinguda

Benvinguts a l'eina dimàmica del Servei Pedagògic i d'Activitats Culturals del Consorci del Patrimoni de Sitges. Aqui trobareu informació de totes les nostres activitats, propostes, peces del mes, xerrades, conferències, sortides culturals... Un nou espai per apropar el patrimoni dels nostres museus a tothom.

dimarts, 27 d’abril de 2010

LA PEÇA DEL MES: "Arqueta", del Museu Cau Ferrat. Per Eva Pascual


Arqueta, del Museu Cau Ferrat

Segle XV
Fusta serrada, encaixa a mitja mossa i clavada amb estuc modelat, daurat, punxonat i policromat al tremp, ferro forjat
10,7 x 12,1 x 8,3 cm
Museu Cau Ferrat, Sitges (núm. inv. 31.280)


En el context del mobiliari d’època gòtica obrat als territoris de la Corona d’Aragó les arquetes formen, possiblement, un dels conjunts més interessants. A diferència d’altres tipologies mobiliars, no formen un conjunt homogeni en quant a solucions tècniques i formals, ben al contrari, el seu interès rau precisament en la varietat de materials i tècniques emprats per la consecució de solucions formals diferents en cadascun dels grups que d’antuvi poden semblar divergents, però que l’estudi ha revelat d’una extraordinària coherència. A grans trets, es poden agrupar en: arquetes ferrades, arquetes recobertes de llautó estampat, arquetes amb decoració de pastillatge (com l’exemplar que ens ocupa), arquetes pintades i exemplars importats dels focus andalusí o sicilià que una vegada aquí foren manipulades i decorades per tal d’adaptar-les al gust imperant.

Les arquetes amb decoració de pastillatge estan obrades amb fusta amb l’exterior decorat amb guix aplicat i modelat, posteriorment daurat i punxonat i parcialment policromat al tremp. Aquesta tipologia d’arquetes van ser considerades de procedència italiana, encara que l’estudi ha servit per a situar-les dins la producció mobiliar de la Corona d’Aragó. Sembla ser que l’ús de l’estuc daurat té un origen italià, com a imitació de les obres d’orfebreria, per la qual cosa la possible influència italiana es centraria en la tècnica. Cal apuntar, però, l’ús de l’estuc en els antipendis d’època romànica a imitació de les obres d’orfebreria o en obres com l’urna de Sant Càndid (Museu Nacional d’Art de Catalunya) i el frontal de Sant Cugat del Vallés del segle XIII (Museo Civico di Torino), tècnica que posteriorment s’adapta i es desenvolupa en les arquetes de pastillatge. Presenten una estructura constructiva similar a la resta d’arquetes elaborades en aquest període als territoris d’àmbit cultural català, això és, estan confeccionades amb posts desbastades a l’aixa, unides a topar o a mitja mosa, porten tapa sostinguda per naies (anelles) amb nansa a la part superior i un pany al frontis.

Habitualment presenten tapa bombada, encara que hi ha exemplars amb tapa a quatre vessants amb pla superior. Es conserven nombrosos exemplars d’aquest grup d’arquetes, decorades amb temàtiques amoroses (sembla que eren un regal habitual en els prometatges) o religioses. Molts exemplars porten reforços de llautó estampat a les cantoneres del buc on hi figura una inscripció similar a certes arquetes recobertes amb llautó estampat, això és, obrat amb el mateix motlle, altres porten alguna inscripció o llegenda realitzada en pastillatge, que reforça el significat de la iconografia representada. Malgrat que s’ha indicat una possible influència italiana en quant a regals parlants (això és, amb significat) d’aquestes arquetes, cal recordar els recursos epigràfics de les arquetes del focus andalusí, en quant a dotar de significat l’objecte.

Les arquetes que ens ocupen, al igual que el cas de les de llautó, presenten “horror vacui”, amb tota la seva superfície coberta amb elements vegetals estilitzats de pastillatge i petits animalons (papallones, aus, conills, gossos, etc) policromats, de clara reminiscència andalusina. Es podria pensar que aquestes arquetes son la feliç conjuminació de dues tradicions, la italiana (en quant a tècnica i ús de l’eix de simetria en la disposició de les escenes) juntament amb la derivació d’una certa influència andalusina (patent en les arquetes de llautó) que es van reelaborar junt amb la tradició autòctona de l’ús de l’estuc des de l’època del romànic. Cal atribuir l’obratge de part de les arquetes conservades a un possible taller de Barcelona.

L’arqueta que ens ocupa presenta planta rectangular i tapa a quatre vessants amb pla superior, i s’uneix al buc mitjançant dues anelles de ferro forjat. La base o cara inferior del moble està totalment daurada, igual que l'interior. L’exterior del buc està profusament decorat. Al frontis, emmarcat per unes sanefes punxonades formant rombes (a les parts verticals) i motius florals (a les parts horitzontals) hi ha una motllura de mitjacanya a la manera de filet que limita el camp de la decoració. A banda i banda de l'eix central, que marca la simetria de la composició, hi ha dos motius octalobulats formats també per filet de mitjacanya. Cadascun porta a l'interior una inscripció • IHS•. El perfil interior del filet està perfilat amb una línia de color vermell i el fons és de color blau, les lletres estan daurades. Tot el fons de la composició està decorat amb ramatges i fulles molt esquemàtics de pastillatge daurats sobre fons punxonat. A la part central apareix un requadre llis on es situava el pany, ara desaparegut, on apareixen els forats on era clavat. Sota l'espai del pany apareix una au policromada A les cares posterior i laterals es repeteix la disposició ja esmentada, les sanefes horitzontals formen motius d'ones realitzades amb punxó, encara que només apareix un motiu amb inscripció. La tapa, que sembla que fou molt restaurada, repeteix el mateix repertori decoratiu. Es tracta d’una arqueta amb un clar significat eucarístic, tant pel que fa a les inscripcions com la tipologia d’animals representats. És possible que fos obrada per tal de contenir i exposar l’hòstia durant la litúrgia.

Eva Pascual i Miró