Benvinguda

Benvinguts a l'eina dimàmica del Servei Pedagògic i d'Activitats Culturals del Consorci del Patrimoni de Sitges. Aqui trobareu informació de totes les nostres activitats, propostes, peces del mes, xerrades, conferències, sortides culturals... Un nou espai per apropar el patrimoni dels nostres museus a tothom.

dimecres, 9 de juny de 2010

LA PEÇA DEL MES: "Retrat de Modesto Sánchez Ortiz", de Santiago Rusiñol. Per Lluís Permanyer



Retrat de Modesto Sánchez Ortiz, de Santiago Rusiñol (1861-1931)

1897
Oli sobre tela
50 x 52,7 cm
“S. Rusiñol” (a.i.d.)
Museu Cau Ferrat, Sitges (núm. inv. 32.002)

Presentada al Museu Cau Ferrat el 8 de juny de 2007 per Lluís Permanyer.

Modesto Sánchez Ortiz va ser un personatge clau per a Rusiñol i per a Sitges. Per aquesta raó li va pintar un retrat, que no va voler vendre mai i el va conservar sempre al Cau.
Aquest personatge, que el temps s'ha emportat al cementiri immens dels oblits, havia nascut el 1858 al poblet d'Aljaraque (Huelva), al si d'una família de camperols benestants. Tot i ser interventor d'hisenda a Múrcia, es va adonar que preferia dedicar-se al periodisme; es va traslladar a Madrid i va ingressar a la redacció del diari "El Correo". El 1888 va ser nomenat director de "La Vanguardia". Era proliberal, simpàtic, sociable i molt atret per la cultura, la qual cosa el portava a fer-se amic d'escriptors i d'artistes. El 1901 va renunciar al càrrec per seguir la carrera política. Va ser tot seguit elegit diputat liberal a Corts per Mataró. En contraure una greu malaltia, es va refugiar al poble natiu, on aprofitava per ensenyar a llegir i escriure a nens pobres. Va morir el 1937. "La Vanguardia" només va publicar-ne una notícia migrada: titular a una columna i una desena de ratlles, en una pàgina interior. Era l'oncle avi del polèmic escriptor Fernando Sánchez Dragó.

Sagasta havia pressionat perquè fos nomenat director del diari barceloní. En la seva qualitat de líder del partit liberal pretenia així trencar l'hegemonia de l'alcalde Rius i Taulet, cacic local del mateix partit, però que era considerat molt poc progressista. Això explica i justifica el nom amb què havia estat batejat aquell diari.

En efecte, "La Vanguardia" va ser fundada el 1881 per un grup reduït de monàrquics liberals, entre els qual hi havia els germans Carlos i Bartolomé Godó. Eren els Godó d'Igualada, ja establerts a Barcelona, família tèxtil que s'havia enriquit i que tenien vel·leïtats polítiques, la qual cosa els havia portat a ocupar càrrecs com regidor, alcalde i diputat pel seu poble natal.

"La Vanguardia" s'havia confirmat tot seguit com un fracàs polític i econòmic. No era estrany, doncs, que en només set anys hagués cremat ja a set, diguem-ne, directors. Només s'imprimien un miler d'exemplars, tenia setze pàgines i pel format semblava més aviat un petit missal.
Fou llavors, el 1888, any rellevant, en ser el de l'Exposició Universal, quan va arribar Modesto Sánchez Ortiz, qui ho va canviar tot, a fi de bé. Els germans Godó ja s'havien convertit en els amos únics.

Tot seguit el diari va ser traslladat de l'obscur i humit carrer Heures, al carrer Barbarà, a prop de la Rambla. Es va proclamar independent, comercial i va deixar ben clar que no pretenia ser una mena de "Times". El format es va doblar i va augmentar fins a vint-i-quatre el nombre de pàgines. Es va crear la secció d'anuncis per paraules, que va ser molt ben acollida; els anuncis tenien prioritat i per això no es va dubtar a afavorir que les esqueles gaudissin de la vistositat de la portada. Aquesta pràctica es va revelar tan encertada, que va durar fins a la guerra civil; hi havia dies que omplien tres i quatre pàgines amb els qui "han deixat de fumar", tal com ho comentaven a la Dreta de l'Eixample. I és que s'ha de comprendre que era, de fet, una notícia que els burgesos donaven molta importància, ja que calia saber si aquell dia o l'endemà s'havia d'anar a un enterrament. I aquelles grans famílies que competien per veure qui enlairava a l'Eixample la casa millor o la més ornamentada o la més provocativa, va resultar que també competien a l'hora de publicar l'esquela més gran. El fet no s'oblidava, i per això es comentava, quan era precís, que tal família era "comme il faut" i que, en morir el pare, havia estat enterrat de pàgina sencera a "La Vanguardia".

Sánchez Ortiz també va crear una xarxa de corresponsals propis; va introduir-hi alguns avenços tecnològics, com el servei telegràfic o un abonament telefònic per escoltar l'òpera del Liceu. I en traslladar novament el diari, aquesta vegada a la Rambla, al costat de l'Acadèmia de Ciències, el local era tan gran que es va poder inaugurar un saló d'exposicions que va trencar el monopoli que fins llavors havia gaudit la Sala Parés. I regalava uns llibres molt interessants als subscriptors, com per exemple "Memorias de un menestral de Barcelona", de Josep Coroleu. En una paraula va modernitzar de manera decisiva un diari que ja no va tenir mai més competència: no hi havia color.

Ras i curt, "La Vanguardia" de Sánchez Ortiz començava a desplaçar i arraconar el "Diario de Barcelona", que fins llavors havia estat el de referència, però que s'havia quedat escandalosament envellit i encarcarat. I no va tardar gens ni mica a convertir-se en el portaveu d'aquella burgesia que s'havia instal·lat a l'Eixample amb tota la vistositat que li atorgava el modernisme.

L'artífex empresarial era Ramón Godó Lallana, fill del fundador Carlos, i serà ennoblit amb el títol de comte. Va rebre una bona educació empresarial, sobretot a Alemanya. Físicament no era gens afavorit: coix i de parla embarbussada. El seu delirant conservadorisme no el va fer dubtar ni un moment a fer-se sometent; patrullava per Sarrià amb l'escopeta a l'espatlla i l'admiraven per la seva valentia..., fins que van descobrir que era sord. Era gasiu; potser gairebé avar. A l'hora d'invertir, en canvi, era d'una generositat sorprenent. Per exemple, no resistia deixar d'apagar els llums que havien quedat encesos a la redacció. Al mateix temps, però, va comprar a Alemanya la rotativa més moderna i la més cara, sense regatejar; i quan l'industrial el va convidar a dinar per celebrar-ho, en acabar li va confessar que havia dinat tan bé, que li comprava una altra rotativa. Una broma, és clar, ja que havia decidit quedar-se-la, però que encobria un inversió enorme i agosarada.

Sánchez Ortiz mantenia Ramón Godó a ratlla: no li permetia que envaís gens ni mica el seu territori: el periodístic i el polític. Això explica que un dia, quan l'amo va anar al despatx del director, li va preguntar per què no hi tenia cap cadira. "Para que usted no se me siente aquí", va contestar sense embuts. Malicio que ja era a punt de plegar, potser una mica cansat. La topada va justificar el triumvirat de directors que va venir tot seguit i que els fessin aprofitar una taula triangular projectada pel gran ebenista Gaspar Homar, una forma que evidenciava físicament la igualtat absoluta entre els que hi seien.

¿Com va ser possible que un andalús i acabat d'aterrar tingués tan aviat la idea d'incorporar al diari que dirigia un estol molt ben triat d'intel·lectuals catalans? El mèrit original no va ser de Sánchez Ortiz, però sí de deixar-se aconsellar bé i d'aplicar tot seguit les recomanacions. La persona clau en aquesta qüestió va ser Joan Sardà. És un personatge que injustament ha estat esborrat de la memòria històrica i per això cal recordar qui era. Advocat, molt conservador, catòlic i predicador nat, que volia millorar Barcelona. Era un crític literari molt fi i que escrivia a "La Vanguardia". Va morir el 1898. El 2006 va ser publicat un estudi complet de Marià Solà: "Joan Sardà, crític literari de la Restauració". Va ser ell qui va indicar al director que obrís les pàgines del diari a ateneistes il·lustres, com Yxart, Narcís Oller, Rahola, Utrillo, Roca i Roca, etcètera. Víctor Balaguer hi publicava fins i tot versos en català. A més a més Sánchez Ortiz donava lliçons de com s'havia de practicar el periodisme modern; per exemple, mentre encara ballaven les parelles de grans burgesos disfressats en aquella fastuosa nit del 1880 al teatre Líric que l'Arnús posseïa al passeig de Gràcia, ja els van poder repartir els exemplars de "La Vanguardia" recent impresos, que contenien una molt àmplia informació sobre l'esdeveniment, il·lustrada amb dibuixos d'alta qualitat.

I Sánchez Ortiz va incorporar a un jove Santiago Rusiñol, qui l'havia estat recomanat, també, per Sardà. Va publicar la seva primera crònica el 10 d'agost de 1888. Encara no era conegut i gràcies a "La Vanguardia" va començar una ascensió irresistible. En efecte, ja l'any següent hi enviava les cròniques del viatge amb carro que amb Casas va fer per Catalunya i, tot seguit, en qualitat de corresponsal, les de París, on va passar a residir una llarga temporada.

El director sempre el va defensar a peu i a cavall: publicant les magnífiques crítiques que el prestigiós Raimon Casellas li dedicava a les seves exposicions o en les batalles per imposar la bandera modernista que havia enlairat el combatiu Rusiñol.
Però el més important va ser la campanya abrandada que Sánchez Ortiz va endegar durant els cinc anys que van celebrar les cada vegada més famoses Festes Modernistes de Sitges, entre 1892 i 1895. "La Vanguardia" es va convertir en el tornaveu colossal d'aquell esdeveniment artístic i humà, que mobilitzava tots els sitgetans com un sol home. Però el prestigi i capacitat de convocatòria del diari va aconseguir el més difícil: que els ganduls burgesos i aristòcrates barcelonins decidissin no solament emprendre aquell viatge, sinó també que no pocs d'ells s'hi quedessin a dormir, tot i que no hi havia encara cap hotel amb cara i ulls. Eren molts els que preferien anar-hi en un tren especial, atemorits per un viatge amb cotxe que llavors ningú sabia com podia acabar. Impressiona llegir la crònica del corresponsal quan donava els noms de tots aquells barcelonins: hi ha tota la Dreta de l'Eixample, fins i tot, és clar, el director Sánchez Ortiz, Ramón Godó i Carlos Godó. Per a tots ells Sitges va ser una descoberta, i el començament del prestigi que el va convertir en un lloc somiat. Els Godó s'hi van afincar en dues torres, a primera línia de mar.

Rusiñol no va oblidar mai tot el que el seu director havia fet per a ell. Es justifica que li pintés el retrat a l'oli; i ho va fer en un estil pioner de l'expressionisme, que posava de manifest la influència exercida per El Greco. Mai no va voler vendre aquell quadre que li recordava tants moments emotius de combats públics i d'amistat emocionant.
Casas, que també li estava agraït, li va fer un d'aquells dibuixos al carbó i acolorits que forma part d'aquella gran col·lecció de retrats barcelonins que va donar al Museu d'Art Modern.

No hi ha dubte que Sánchez Ortiz i "La Vanguardia" van contribuir a crear i projectar un Santiago Rusiñol destinat a ser l'home més popular i estimat de Catalunya, però van contribuir també a donar a conèixer les bondats de Sitges. Rusiñol li estava molt agraït. Sitges també hauria d'estar-ne; és un deute que té pendent.

Lluís Permanyer