LA PEÇA DEL MES: "Monument dedicat a Santiago Rusiñol", de Nicolau Ortiz Serra. Per Isabel Coll i Mirabent

Monument dedicat a Santiago Rusiñol, de Nicolau Ortiz Serra (1925-????)

1976-1977
Escultura en bronze i pedra calcària
“N. Ortiz” (gravat a la part frontal de la base)
Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges (núm. inv. 1.015)

Presentada al Museu Cau Ferrat el 25 de maig de 2007 per Isabel Coll

En un petit jardí de la platja de Sant Sebastià, situat davant del mar i molt proper al Cau Ferrat, trobem el monument a Santiago Rusiñol, obra de Nicolau Ortiz Serra (Vilanova i la Geltrú, 1925). Aquest espai, actualment envoltat per una artística reixa de ferro, formava part de la casa propietat de la família Vidal Quadras, la qual el cedí al municipi amb l’objectiu de permetre la col·locació d’aquesta escultura. L’acte d’inauguració del monument tingué lloc a les dotze del migdia del dia 9 d’octubre de 1977.

Aquest estudi de l’escultura de Rusiñol se centra en els diferents components –formals, tipològics, materials i temàtics– que implica l’anàlisi i la comprensió de tot monument commemoratiu, alhora que fa referència a la motivació d’aquesta iniciativa, el finançament, l’emplaçament urbà escollit, la concepció de l’obra, els artífexs que la portaren a terme i també la repercussió social que tingué.

Quan es va decidir de fer l’escultura, ja feia molts anys que es parlava de la necessitat que Sitges demostrés la seva estimació per Rusiñol tot erigint-li un monument. La idea s’anava ajornant, si bé no quedava del tot aturada. De fet, hi ha un document que explica que, l’any 1967, el consistori sitgetà presidit per José Antonio Martínez Sardà demanà un projecte de monument a l’escultor Nicolau Ortiz, el qual va enviar la seva proposta el maig del mateix any. La idea que l’artista plantejava era diferent a la que finalment es va erigir, i consistia en tres peces. La primera era un bloc irregular de pedra on es trobava cisellat el retrat de Rusiñol, acompanyat d’una dedicatòria situada al costat de l’escut de Sitges. A la cara posterior es trobava un relleu simbòlic i una inscripció treta d’un text que el propi Rusiñol dedicà a Sitges. Un segon bloc consistia en una figura de pedra que simbolitzava l’ofrena a Rusiñol. La tercera era una altra figura de pedra que representava el record de Sitges al mestre. La solució proposada per Ortiz no va arribar a bon terme i tot quedà aturat fins l’any 1976, quan es formà una comissió per recollir diners per fer el monument.

El concepte es canvià per un nou projecte que sembla ser que es basava en una idea que anys abans havia plantejat l’escultor Pere Jou (Gràcia, 1891 – Sitges, 1964), tal i com ho explicava l’aleshores batlle Vicenç Ibáñez, en el bàndol amb què animava al poble a assistir a la inauguració. Certament, Nicolau Ortiz seguí, si bé amb variants, la solució de Jou en el monument final. Aquest consta d’un basament format per dos volums petris, un vertical i un horitzontal, de textura irregular, en cadascuna de les cares del qual hi ha col·locada una placa de bronze que recull les inscripcions següents: El poble de Sitges a Santiago Rusiñol, a la frontal, i la data en què es va inaugurar l’escultura a la posterior. Sobre el pedestal s’eleva la figura de Santiago Rusiñol, situada de peu en posició de ponderatio, és a dir, amb la cama dreta doblegada per donar una idea de naturalitat a la representació.

Rusiñol apareix representat amb un aire elegant, amb el seu vestit cobert per un llarg gavany, situat de manera que deixa veure els detalls de la seva vestimenta composta per pantalons, jaqueta, armilla i llaç de corbata. L’escultura no representa cap de les seves facetes artístiques, no està dotada ni de la ploma d’escriptor ni del pinzell i la paleta de pintor, sinó que busca la generalització de la seva personalitat humana. La figura apareix sostenint amb la mà esquerra una pipa, estri que fou el seu camarada més fidel, mentre que l’altre braç cau al costat del cos. Pel que fa al rostre, Ortiz va aconseguir plasmar de manera solemne però a la vegada natural els trets físics de l’homenatjat en la maduresa de la seva vida i amb aquell bigoti i aquella barba que li conferien gran personalitat. La postura i el rostre s’uneixen per denotar una imatge íntima que suggereix l’absència de tensió narrativa i busca, a través de la tranquil·litat i l’embadaliment del gest, la reflexió interior i la creació.

La comissió del monument, la gent de Sitges i l’escultor s’uniren per fer possible l’homenatge físic i perenne a Rusiñol. Des de dies abans de la inauguració, els establiments de la vila posaren cartells als seus aparadors convidant a tothom a assistir a l’acte inaugural, i els membres de la comissió anaren a les escoles per convidar-hi, aula per aula, tots els nens de Sitges. Seguint les cròniques de la diada sabem que l’acte del diumenge, dia de la inauguració del monument, s’inicià a dos quarts de dotze a la Plaça de l’Ajuntament, amb la desfilada dels representants de les diferents entitats sitgetanes, les quals caminaven enarborant les seves banderes i precedides per la banda militar del regiment de Jaén. Seguidament, el regidor de cultura, Jordi Panyella, portava la bandera de Sitges acompanyat per la Sra. Planas, neta de Rusiñol, i per Xavier Fort, que representava a Ventura Gassol, conseller de cultura quan s’inaugurà el Cau Ferrat.

Quan la comitiva passà per davant de la casa de Rusiñol, la banda de la Bonanova va tocar el pasdoble de L’alegria que passa, de Morera. En aquest punt es recollí la bandera del Cau, que fou portada per Ramon Planas, el millor abanderat que es podia trobar. La comitiva es dirigí a la tribuna, situada davant del monument, des d’on començarien els discursos que havien de sentir les més de quatre mil persones que esperaven al Baluard Vidal i Quadras i a l’explanada de Port de n’Alegre. El primer discurs fou de Ramon Planas, que va fer referència a l’estreta relació entre Sitges i Rusiñol. Seguidament, Josep Mirabent i Magrans llegí un poema dedicat a Rusiñol, obra de Salvador Soler i Forment. Parlà a continuació Xavier Fort, que llegí un escrit de Ventura Gassol que feia elogi de Rusiñol i de Sitges. Finalment, fou el torn de Vicenç Ibáñez, el batlle de Sitges, que reflexionà sobre la importància que Rusiñol havia tingut per a la vila, i considerà la rellevància de l’acte d’homenatge vers aquella estimada personalitat. Acabat el parlament, el batlle i la neta de Rusiñol descobriren el monument que havia estat cobert per la senyera i la bandera de Sitges fins aquell moment, mentre que els castellers sitgetans muntaven dos pilars. Les cròniques del moment, però, destaquen que, mentre tot això passava, es cantà Els segadors per primera vegada des del final de la Guerra Civil. Seguidament, les senyores del Ram de tot l’any cobriren de flors el monument.

Nicolau Ortiz va néixer el 24 d’abril de 1925 a Vilanova i la Geltrú, població on la família s’establí durant quatre anys, abans de retornar a Ascó, d’on eren oriünds els progenitors. Quan l’escultor tenia quinze anys, els pares se separaren i ell i la seva mare passaren a residir a Barcelona, cosa que va possibilitar que es matriculés a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, i que fos deixeble de Vicente Navarro, escultor valencià resident a Barcelona. Després de fer diferents treballs, entre els quals destaca un grup escultòric que representa una Sagrada Família, Ortiz marxà a treballar a Tànger als vint-i-sis anys. Aquesta estada esta compresa entre els anys 1952 i 1961, durant els quals es dedicà a l’escultura i també a la pintura, tècniques a través de les quals captaria diverses tipologies i personalitats marroquines que faria protagonistes de les seves obres.

La seva producció d’aquesta època fou exposada en vàries mostres realitzades a Tànger, ciutat on exercí com a professor a l’Escola d’Arts i Oficis. Les seves escultures aconseguien retratar l’ànima d’aquell poble d’arrels profundes, alhora que demostraven que Ortiz dominava tot tipus de tècniques ja que els personatges marroquins eren interpretats en fang, fusta, marbre o pedra. Com a obres més significatives trobem les que porten per títol: Portador d’aigua, Venedor d’ous, Home blau i Maternitat. La seva preparació i el domini de la tècnica escultòrica van fer que rebés molts encàrrecs, entre ells el bust del rei del Marroc i de l’ambaixador d’Espanya, senyor del Castillo, retrats ben tractats i que mostren una gran seguretat.

A començaments dels anys seixanta Ortiz retorna a Catalunya i comença a rebre encàrrecs per realitzar escultura decorativa per a esglésies, com és el cas de Flix, Ascó i La Fatarella, entre d’altres. També fa treballs per les oficines del Banc de Biscaia i restaura els relleus del banc de Bilbao de la Plaça de Catalunya. Al costat d’aquests treballs, també fa monuments interessants, com un Via Crucis a Funes (Navarra), el Monument a Joaquim Blume (Parc de Montjuïc) o el de Pau Farinetes (Les Corts, Barcelona). Entre tots aquestes obres sobresurt el monument de Santiago Rusiñol a Sitges, en el qual tant la figura com el seu entorn urbà es conceben de manera unitària, aconseguint transmetre l’estimació i l’estreta relació que hi havia entre aquell gran home i el poble de Sitges que tant l’admirà i amb tant amor l’acollí.

Isabel Coll i Mirabent