ACTIVITAT: La peça del mes: "Els Ducs de Montpensier amb els seus fills en els jardins del Palau de San Telmo a Sevilla". Museu Maricel. Autor. Dr. Carles Gonzàlez i López

Els Ducs de Montpensier amb els seus fills en els jardins del Palau de San Telmo a Sevilla, atribuït a José Roldán Martínez (1808-1871)

Escola sevillana, segona meitat del segle XIX

Oli sobre tela

89 x 71 cm

Sense signar. Sense datar

Museu Maricel, Sitges (núm. inv. 932)

Context històric i artístic

Per la seva tècnica estilística, i com especialista de pintura del segle XIX, atribueixo aquesta obra al pintor sevillà José Roldán. Cronològicament corresponent a l’any 1871, es a dir, poc temps abans de la seva mort. Segons el meu parer, els personatges són:  la família del Duc de Montpensier Antonio de Orleans i Luisa-Fernanda de Borbón, cunyat i germana de la Reina Isabel II, respectivament. Els Ducs estan situats en el centre de la pintura i rodejats dels seus fills que, d’esquerra a dreta, son: Fernando; Maria Isabel, que per matrimoni fou Comtessa de París; María Cristina; María de las Mercedes, asseguda en un sofà de vimet i que fou la famosa i malograda Reina d’Espanya pel seu matrimoni amb Alfons XII; Antonio, situat darrera d’ella i que es casà amb la Infanta Eulàlia de Borbón; i Lluís, que morí als 6 anys. La resta de fills no apareixen en el quadre doncs havian mort en plena infantesa i joventut.

L’escena està situada al parc de la seva residència sevillana, al Palau de San Telmo, on el pintor ha idealitzat els jardins pintant en el fons un templet imaginari característic del gust romàntic.

El marc de fusta dorada i decoració romàntica correspon a l’època de la pintura.

Dades documentals

El Duc de Montpensier, Antonio de Orleans, nesqué l’any 1824 i fou el fill petit de cinc germans del que més tard va ser rei de França Louis Philippe I i de la seva muller María Amelia de Borbón Dos Sicilias. Es casà amb la Infanta Mª Luisa Fernanda, única germana de la Reina Isabel II. Amdues filles del Rei Fernando VII i María Cristina de Borbón Dos Sicilias, per tan els joves ducs eran cosins germans. El matrimoni es cel·lebrà a Madrid l’octubre del 1846 juntament amb el d’Isabel II i Francisco de Asís de Borbón. Aquest quadre fou pintat quan el Duc tenia 47 anys i la Infanta 39 anys d’edat.

Els Montpensier es traslladaren a viure a París fins la Revolta de 1848, en que es va destronà Louis Philippe I i s’instaurà la República a França. En aquells moments d’incertesa Montpensier fuig cap a Anglaterra deixant la seva jove muller, en estat, al Palau de les Tuilleries. La Duquessa pugué salvar-se de la multitut gràcies a un Diputat que la va reconeixer i organitzà la seva fugida de París. Visqué a Anglaterra i Holanda per retornar més tard a Espanya.

Mentre que el matrimoni d’Isabel II i Francisco de Asís fou un fracàs, el dels Ducs de Montpensier fou un èxit, malgrat la situació d’abandó en que deixà la Duquessa durant la tràgica revolta. Fruit d’aquest enllaç nasqueren 9 fills: María Isabel (1848-1919); María Amelia (1851-1870); María Cristina (1852-1879); María Regla (1856-1861); Fernando (1859-1873); María Mercedes (1860-1878); Felipe (1862-1864); Antonio (1866-1930) i Luís (1867-1874).

La família Montpensier s’establí a Sevilla, on hi nasqueren tots aquest fills, aconseguint un elevat i molt tranquil ‘status’ social malgrat que el Duc, amb les prerrogatives d’Infant d’Espanya i el grau de Capità General de l’Exèrcit, fou protagonista d’importants aconteixaments polítics contra els seus cunyats, els Reis d’Espanya, i els seus Governants. D’aquests, l’activitat més rellevant fou el finançament de la Revolta del setembre del 1868 i la caiguda i destronament d’Isabel II que li valgueren el desterrament a Portugal per part del Ministre González Bravo.

El 1870 tengué lloc un altre aldarull, per part del Duc, quan es va batre en duel, en un combat singular de pistoles, amb el seu cosí i cunyat Enrique de Borbón, germà del Rei Francisco de Asís. Se li formà Consell de Guerra i fou desterrat. Malgrat això, aquest mateix any es presentà com a cadidat a Rei d’Espanya juntament amb Amadeo de Saboya, el General Espartero i el seu nebot Alfonso de Borbón. Les Corts Espanyoles elegiren a Amadeo I. Novament fou desterrat a Menorca al no voler jurar fidelitat al nou Rei d’Espanya.

Establert novament a Sevilla aconsegueix que la seva filla, María de las Mercedes, sigui Reina d’Espanya, pel matrimoni amb el seu cosí germà Alfonso XII, i que el seu fill Antonio es casi amb la Infanta Eulalia, germana del Rei. D’altra banda, casa la seva filla gran, María Isabel, amb el seu nebot Louis Philippe d’Orleans, Comte de París i cap de la família reial francesa.

La sobtada mort de María de las Mercedes, en plena joventut, al igual que els 6 fills restants amargaren la vida d’aquest intrigant personatge i de la seva estimada esposa que el recolzà en tots els seus actes, malgrat ser germana de la Reina.

Els Ducs van saber rodejar-se d’una cort privada en la qual hi havia artistes de gran vàlua que proporcionaren una molt bona educació als seus fills. Entre ells cal destacar a Fernán Caballero, Cecilia Bolh de Faber; les famílies Cabral Bejarano; Bécquer; Guizot; Latour; etc. Malgrat aquest ambient tan selecte, el seu fill Antonio, que heretà el gran patrimoni familiar format per l’herència de la seva mare i les de Montpensier i Galliera, malbaratà tota la fortuna i es separà de la Infanta Eulalia per mantenir relacions amb Carmela Giménez Flores i Mlle. de Chardonet.

Agraïments:

Al professor de la Universitat de Sevilla i especialista en pintura del segle XIX, Dr. Gerardo Pérez Calero, per la seva opinió que concorda amb la meva atribució.

Dr. Carles Gonzàlez i López

ACTIVITAT: La peça del mes: "Diorames de la vida privada". Museu Romàntic. Pere Capellà



El bateig (1825)





Diorames de la vida privada

1950

Fusta, guix, terracota, aquarel·la, vidre i teixit

68 x 63 x 53 m

Museu Romàntic Can Llopis, Sitges

Els diorames de la vida privada s’exhibeixen a la primera sala de la planta baixa del Museu Romàntic Can Llopis. Consisteixen en set escenografies de guix, animades amb figures de 17 cm, que esdevenen representacions en miniatura de les diferents sales del Museu. Estan  subjectades a la paret dins unes vitrines de vases isabel·lines de caoba. Cada vitrina porta una placa que indica l’any en què cal situar l’escena de l’interior, que sempre té lloc dins alguna de les estances de Can Llopis. De fet, les dates de les vitrines (1825-1875) corresponen als primers cinquanta anys de vida d’un personatge femení principal. Mentre que al primer diorama la protagonista és un nadó, a l’últim és ja una àvia, que explica històries als seus néts. Es tracta d’un personatge arquetípic, atès que la resta de diorames giren a l’entorn dels moments considerats rellevants de la biografia d’una dona de l’alta societat del vuit-cents, com ara la infantesa, la petició de mà o el matrimoni, la majoria dels quals tenien lloc al voltant de la llar.

El conjunt forma part d’un projecte dissenyat per l’historiador, arqueòleg i crític d’art Alberto del Castillo Yurrita (1899-1976) poc després de la inauguració del Museu, el 12 de març de 1949. Nomenat responsable de la instal·lació del Museo Romántico Provincial al 1948 per la Diputació de Barcelona, Del Castillo va dissenyar un projecte destinat a les quatre sales de la planta baixa de Can Llopis que pretenia completar, per mitjà de derminades narracions visuals, l’evocació de l’ambient del segle XIX suggerit a les instal·lacions de la planta noble. Amb aquest objecte, va encarregar la fabricació de vint-i-sis diorames, repartits entre tres de les quatre sales, i quinze maniquís en miniatura que ocupen l’anomenada sala de la moda. Els diorames formen tres blocs temàtics principals que donen nom a les sales que els acullen: D’una banda, la sala de la vida privada, que alberga els diorames que ens ocupen, està dedicada a la vida domèstica; de l’altra, la sala de la vida social, compta amb nou diorames que escenifiquen els costums de l’alta societat del XIX; i, finalment, la sala de la vida popular acull deu diorames que al·ludeixen a la vida quotidiana d’una societat preindustrial d’un municipi mariner. Les quatre sales foren inaugurades el 14 d’octubre de 1950.

L’equip implicat en aquest encàrrec estava format pels artistes i artesans següents:

Josep Lluís Florit Rodero (Madrid 1909-París 2000), pintor. Féu els projectes i decorà els diorames.

Elisa Reverter i López (Badalona 1914), escultora. Autora de les figures de fang cuit i pintat que animen els diorames de la vida privada i de la vida social. Modelà també els maniquís de la sala de la moda.

Pere Sunyer, mestre maquetista. Realitzà les maquetes de guix.

Jaume Roure, ebenista. Dissenyà el mobiliari en miniatura.

Josep Maria Brull (Ascó, 1907-Ripollet, 1995), escultor. Féu les figures de fang cuit policromat dels diorames de la vida popular.

Josefina Medes. Fabricà els objectes de vidre.

Quelina Rodero. Confeccionà les plantes artificials.

1r diorama: El bateig (1825)

L’escena transcorre al pati de l’entrada de Can Llopis. Ha nascut una nena, que, en braços de la dida i envoltada pels padrins, encapçala la comitiva. Al darrera seu, cinc persones baixen les escales. A la dreta, l’avi assenyala el camí cap a l’Església. A l’esquerra, dos nens juguen amb un gos mostrant-li un confit. És sabut que la comitiva del bateig, fins ben entrat el segle XX, era seguida pels nens del veïnat, als quals els padrins havien de donar confits per salvaguardar la salut del nounat.

2n diorama: Els jocs infantils (1830)

Han passat cinc anys. Ara la protagonista ja és una nena que juga amb altres nens sota la vigilància de la mainadera. L’escena transcorre al jardí de Can Llopis, que ha patit una sèrie de canvis, com ara la reducció del nombre d’arcades de la galeria o la desviació de la font cap a l’esquerra. D’altra banda, hi manquen les pintures murals, tot i que hem de suposar que a la data  en què transcorre l’escena encara no havien estat pintades. Pel que fa a la indumentària, els nens porten els vestits típics dels retrats infantils del XIX. Entre les joguines representades, encara preindustrials, distingim un cavall de fusta, dos ninots de drap, una barca de vela, una corneta i un diàbolo.

Els jocs infantils

3r diorama: La posada de llarg (1840)

La protagonista compleix quinze anys i ha d’ésser presentada en societat. L’escena transcorre a la saleta del tocador. Tot i que el moble no correspon al model que hi ha actualment, hom pot observar la fidelitat en què estan reproduïts els frescos de les parets o l’autòmat en forma d’ocell. Acompanyen la jove una minyona i una modista, que acaben d’enllestir els últims detalls del vestit que haurà de lluir per a l’ocasió.

La posada de llarg

4rt diorama: La petició de mà (1845)

La petició de mà té lloc al saló. Hi distingim el mobiliari, la làmpada MariaTeresa,  el braser del segle XVIII i dues de les pintures murals que corresponen a la vida de Moisès. Els pares dels promesos conversen dempeus, mentre que les futures consogres ho fan d’assegudes. El jove, resta assegut a la dreta amb el barret a la mà, tot deixant que els seus progenitors perfilin les condicions del contracte. Ella, menstrestant, escolta des del darrera de la porta, atès que el protocol n’impedeix la presència. Cal subratllar que la noia, mentre somriu, manté les mans juntes, en senyal de pregària, la qual cosa  deixa entreveure que els dos joves s’estimen.  Al llarg del segle XIX la burgesia, com a nova classe emergent, condemna els matrimonis de conveniència i estableix les bases del que serà l’anomenat amor burgès o romàntic, que propugna la coincidència indissoluble d’aquest sentiment amb el matrimoni.

La petició de mà

5è diorama: El banquet nupcial (1847)

El banquet té lloc al menjador de Can Llopis,  on una cambrera reparteix begudes entre els assistents, que brinden pels núvis al voltant de la taula. És el moment en què els esposos han d’acomiadar-se dels familiars imarxar de viatge de nuvis. Al fons, distingim dues de les pintures murals del menjador, que fan referència a la vida de Jacob.

El banquet nupcial

6è diorama: La vetllada literària (1860)

El matrimoni celebra una vetllada literària a la sala de música, amb l’arpa, el clavicèmbal i la làmpada Maria Anna. L’escena inclou aspectes irònics, com el gest desmesurat del rapsode, el convidat que s’ha adormit a la cadira, o la conversa íntima que el senyor de la casa sembla tenir amb una convidada. Aquests detalls fan que aquest diorama es desmarqui del caràcter cerimoniós i enaltidor dels costums del XIX de la resta.

La vetllada literària

7è diorama: L’àvia (1875)

L’escena té lloc a la saleta isabel·lina, on destaca l’autòmat musical, conegut com la Musicienne. Com hem apuntat més amunt, en aquest diorama la protagonista ja és una àvia, que explica històries als seus néts. És rellevant el canvi sofert en la indumentària infantil, si comparem les robes dels nens al diorama Jocs infantils, ambientat al 1830, amb el vestit de mariner que porta l’únic nen d’aquesta escena. Els altres dos infants són dues nenes: l’una, recolzada al costurer; l’altra, amb una nina als braços.

L'àvia

Al llarg del segle XIX es perfilà una nova concepció de la família, entesa com a màxima unitat social. Un dels seus postulats fou l’atribució de nous rols a l’home i la dona. Mentre que el primer hauria de dominar l’esfera pública, la segona restaria a l’àmbit privat, relegada a les funcions domèstiques o a la maternitat. Tot plegat, propicià la feminització de l’esfera privada, com ho demostra l’objectiu dels diorames que ens ocupen: explicar la història d’una casa a través d’una biografia femenina. Finalment, cal esmentar la valoració ideològica de la família com a part del franquisme i l’emmirallament del règim en els valors més conservadors de la societat del vuit-cents. Per aquest fet, es remarcable, la possible lectura d’aquests diorames com a registre d’un ideal de vida privada de dos períodes distants: l’un, comprès entre el 1825 i el 1875; l’altre, entre el 1939 i el 1950, any que la planta baixa de Can Llopis fou oberta al públic.

Pere Capellà