Benvinguda

Benvinguts a l'eina dimàmica del Servei Pedagògic i d'Activitats Culturals del Consorci del Patrimoni de Sitges. Aqui trobareu informació de totes les nostres activitats, propostes, peces del mes, xerrades, conferències, sortides culturals... Un nou espai per apropar el patrimoni dels nostres museus a tothom.

diumenge, 14 de novembre de 2010

ACTIVITAT: La peça del mes: "Diorames de la vida privada". Museu Romàntic. Pere Capellà


El bateig (1825)




Diorames de la vida privada
1950
Fusta, guix, terracota, aquarel·la, vidre i teixit
68 x 63 x 53 m
Museu Romàntic Can Llopis, Sitges


Els diorames de la vida privada s’exhibeixen a la primera sala de la planta baixa del Museu Romàntic Can Llopis. Consisteixen en set escenografies de guix, animades amb figures de 17 cm, que esdevenen representacions en miniatura de les diferents sales del Museu. Estan  subjectades a la paret dins unes vitrines de vases isabel·lines de caoba. Cada vitrina porta una placa que indica l’any en què cal situar l’escena de l’interior, que sempre té lloc dins alguna de les estances de Can Llopis. De fet, les dates de les vitrines (1825-1875) corresponen als primers cinquanta anys de vida d’un personatge femení principal. Mentre que al primer diorama la protagonista és un nadó, a l’últim és ja una àvia, que explica històries als seus néts. Es tracta d’un personatge arquetípic, atès que la resta de diorames giren a l’entorn dels moments considerats rellevants de la biografia d’una dona de l’alta societat del vuit-cents, com ara la infantesa, la petició de mà o el matrimoni, la majoria dels quals tenien lloc al voltant de la llar.
El conjunt forma part d’un projecte dissenyat per l’historiador, arqueòleg i crític d’art Alberto del Castillo Yurrita (1899-1976) poc després de la inauguració del Museu, el 12 de març de 1949. Nomenat responsable de la instal·lació del Museo Romántico Provincial al 1948 per la Diputació de Barcelona, Del Castillo va dissenyar un projecte destinat a les quatre sales de la planta baixa de Can Llopis que pretenia completar, per mitjà de derminades narracions visuals, l’evocació de l’ambient del segle XIX suggerit a les instal·lacions de la planta noble. Amb aquest objecte, va encarregar la fabricació de vint-i-sis diorames, repartits entre tres de les quatre sales, i quinze maniquís en miniatura que ocupen l’anomenada sala de la moda. Els diorames formen tres blocs temàtics principals que donen nom a les sales que els acullen: D’una banda, la sala de la vida privada, que alberga els diorames que ens ocupen, està dedicada a la vida domèstica; de l’altra, la sala de la vida social, compta amb nou diorames que escenifiquen els costums de l’alta societat del XIX; i, finalment, la sala de la vida popular acull deu diorames que al·ludeixen a la vida quotidiana d’una societat preindustrial d’un municipi mariner. Les quatre sales foren inaugurades el 14 d’octubre de 1950.
L’equip implicat en aquest encàrrec estava format pels artistes i artesans següents:
Josep Lluís Florit Rodero (Madrid 1909-París 2000), pintor. Féu els projectes i decorà els diorames.
Elisa Reverter i López (Badalona 1914), escultora. Autora de les figures de fang cuit i pintat que animen els diorames de la vida privada i de la vida social. Modelà també els maniquís de la sala de la moda.
Pere Sunyer, mestre maquetista. Realitzà les maquetes de guix.
Jaume Roure, ebenista. Dissenyà el mobiliari en miniatura.
Josep Maria Brull (Ascó, 1907-Ripollet, 1995), escultor. Féu les figures de fang cuit policromat dels diorames de la vida popular.
Josefina Medes. Fabricà els objectes de vidre.
Quelina Rodero. Confeccionà les plantes artificials.

1r diorama: El bateig (1825)
L’escena transcorre al pati de l’entrada de Can Llopis. Ha nascut una nena, que, en braços de la dida i envoltada pels padrins, encapçala la comitiva. Al darrera seu, cinc persones baixen les escales. A la dreta, l’avi assenyala el camí cap a l’Església. A l’esquerra, dos nens juguen amb un gos mostrant-li un confit. És sabut que la comitiva del bateig, fins ben entrat el segle XX, era seguida pels nens del veïnat, als quals els padrins havien de donar confits per salvaguardar la salut del nounat.


2n diorama: Els jocs infantils (1830)
Han passat cinc anys. Ara la protagonista ja és una nena que juga amb altres nens sota la vigilància de la mainadera. L’escena transcorre al jardí de Can Llopis, que ha patit una sèrie de canvis, com ara la reducció del nombre d’arcades de la galeria o la desviació de la font cap a l’esquerra. D’altra banda, hi manquen les pintures murals, tot i que hem de suposar que a la data  en què transcorre l’escena encara no havien estat pintades. Pel que fa a la indumentària, els nens porten els vestits típics dels retrats infantils del XIX. Entre les joguines representades, encara preindustrials, distingim un cavall de fusta, dos ninots de drap, una barca de vela, una corneta i un diàbolo.

Els jocs infantils



3r diorama: La posada de llarg (1840)
La protagonista compleix quinze anys i ha d’ésser presentada en societat. L’escena transcorre a la saleta del tocador. Tot i que el moble no correspon al model que hi ha actualment, hom pot observar la fidelitat en què estan reproduïts els frescos de les parets o l’autòmat en forma d’ocell. Acompanyen la jove una minyona i una modista, que acaben d’enllestir els últims detalls del vestit que haurà de lluir per a l’ocasió.

La posada de llarg



4rt diorama: La petició de mà (1845)
La petició de mà té lloc al saló. Hi distingim el mobiliari, la làmpada MariaTeresa,  el braser del segle XVIII i dues de les pintures murals que corresponen a la vida de Moisès. Els pares dels promesos conversen dempeus, mentre que les futures consogres ho fan d’assegudes. El jove, resta assegut a la dreta amb el barret a la mà, tot deixant que els seus progenitors perfilin les condicions del contracte. Ella, menstrestant, escolta des del darrera de la porta, atès que el protocol n’impedeix la presència. Cal subratllar que la noia, mentre somriu, manté les mans juntes, en senyal de pregària, la qual cosa  deixa entreveure que els dos joves s’estimen.  Al llarg del segle XIX la burgesia, com a nova classe emergent, condemna els matrimonis de conveniència i estableix les bases del que serà l’anomenat amor burgès o romàntic, que propugna la coincidència indissoluble d’aquest sentiment amb el matrimoni.

La petició de mà



5è diorama: El banquet nupcial (1847)
El banquet té lloc al menjador de Can Llopis,  on una cambrera reparteix begudes entre els assistents, que brinden pels núvis al voltant de la taula. És el moment en què els esposos han d’acomiadar-se dels familiars imarxar de viatge de nuvis. Al fons, distingim dues de les pintures murals del menjador, que fan referència a la vida de Jacob.

El banquet nupcial



6è diorama: La vetllada literària (1860)
El matrimoni celebra una vetllada literària a la sala de música, amb l’arpa, el clavicèmbal i la làmpada Maria Anna. L’escena inclou aspectes irònics, com el gest desmesurat del rapsode, el convidat que s’ha adormit a la cadira, o la conversa íntima que el senyor de la casa sembla tenir amb una convidada. Aquests detalls fan que aquest diorama es desmarqui del caràcter cerimoniós i enaltidor dels costums del XIX de la resta.

La vetllada literària



7è diorama: L’àvia (1875)
L’escena té lloc a la saleta isabel·lina, on destaca l’autòmat musical, conegut com la Musicienne. Com hem apuntat més amunt, en aquest diorama la protagonista ja és una àvia, que explica històries als seus néts. És rellevant el canvi sofert en la indumentària infantil, si comparem les robes dels nens al diorama Jocs infantils, ambientat al 1830, amb el vestit de mariner que porta l’únic nen d’aquesta escena. Els altres dos infants són dues nenes: l’una, recolzada al costurer; l’altra, amb una nina als braços.

L'àvia



Al llarg del segle XIX es perfilà una nova concepció de la família, entesa com a màxima unitat social. Un dels seus postulats fou l’atribució de nous rols a l’home i la dona. Mentre que el primer hauria de dominar l’esfera pública, la segona restaria a l’àmbit privat, relegada a les funcions domèstiques o a la maternitat. Tot plegat, propicià la feminització de l’esfera privada, com ho demostra l’objectiu dels diorames que ens ocupen: explicar la història d’una casa a través d’una biografia femenina. Finalment, cal esmentar la valoració ideològica de la família com a part del franquisme i l’emmirallament del règim en els valors més conservadors de la societat del vuit-cents. Per aquest fet, es remarcable, la possible lectura d’aquests diorames com a registre d’un ideal de vida privada de dos períodes distants: l’un, comprès entre el 1825 i el 1875; l’altre, entre el 1939 i el 1950, any que la planta baixa de Can Llopis fou oberta al públic.

Pere Capellà