Piano, de manufactura Bernareggi i Cia
c. 1880-1890
Fusta, bronze daurat i ivori
122 x 130 x 60,5 cm
Museu Cau Ferrat, Sitges (núm. inv. 30.642)
Parlar d’un instrument musical i relacionar-lo amb el seu entorn sociopolític pot semblar emfàtic i ampul·lós. A última hora no és més que un simple instrument destinat a un ús domèstic o concertístic i no sembla evident que arrossegui implicacions tan subtils, però no hem d’oblidar dues coses: primer, que la música sempre neix i es desenvolupa en un context social, i segon, que tractar d’un objecte dipositat al Cau Ferrat comporta necessàriament referir-se a l’objecte i al seu ús des d’una perspectiva cultural.
Per això cal recordar que la Catalunya moderna té un moment d’arrencada important amb la proclamació de la Primera República seguida per la Restauració borbònica d’Alfons XII i les relacions tibants entre Catalunya i Madrid que conduïren a les Bases de Manresa (1892) i el Tancament de Caixes (1899) per reclamar major autonomia econòmica i política, atès l’enorme desenvolupament de la indústria tèxtil gràcies a la iniciativa de la burgesia. Com s’ha dit tantes vegades, el període suposà un esplèndid moment de creació artística per satisfer les ànsies exhibicionistes de la classe dominant, que deixà mostres admirables de l’artesania catalana.
És ben sabut que a la Barcelona d’aquests anys es consolidaren les institucions destinades al foment de la música i, sobretot, de l’òpera. La vida musical ciutadana, però, es manifestà també d’altres maneres, entre elles en el conreu de la música funcional, servida per pianistes, flautistes, guitarristes o violoncel·listes que oferien els seus serveis en els nombrosos cafès del centre de la ciutat. Aquest ofici permetia mantenir un contacte habitual amb repertoris de saló segons les modes del moment o bé conèixer obres de recent creació. Això implicava una familiaritat amb la música que ara s’aconsegueix per mitjans electrònics menys creatius. A totes les cases benestants hi havia instruments de música i gent capaç de fer-los anar.
Arreu d’Europa el segle xix fou el moment de la incentivació de l’ensenyament musical, que consolidà i sistematitzà els coneixements dels músics d’ofici i estengué l’afició musical entre la burgesia. Abans de posar-se en marxa l’Escola Municipal de Música (1886), a Barcelona només hi havia el Conservatori del Liceu (1838) i nombrosos professors particulars que es dedicaven, en especial, a la docència pianística. Exemple singular és el de Joan Baptista Pujol, el més reputat professor de piano del darrer terç del segle xix, el qual, per tal de mostrar les virtuts de l’ensenyament pianístic, s’animà a partir de 1872 a promoure un concurs de piano a la sala Bernareggi. D’aquesta manera es va anar formant la denominada «escola de piano catalana», formada per C. G. Vidiella, M. Calado, E. Granados, J. Malats, R. Viñes, V. Costa i Nogueras, A. Nicolau, J. Baptista Pellicer o Carme Matas.
El més important constructor de pianos establert a Catalunya durant el segle xix i principal constructor de l’Espanya del moment fou Francisco Bernareggi; el 1834 disposava ja d’un establiment d’instruments de música i de materials musicals, el 1861 pretengué la fàbrica Boisselot de pianos i l’any següent ja era propietari de l’empresa Boisselot, Bernareggi i Cia., situada al carrer Ample, 30, de Barcelona. Ni la mort del propietari el 1863 ni l’incendi de la fàbrica al setembre de 1867 van impedir que la nova factoria (situada al carrer Sant Oleguer, 10) continués una trajectòria puixant amb una producció de deu pianos per setmana i establís pactes comercials amb l’empresa Estela (1889), que donaren lloc a la firma Estela‑Bernareggi. Com altres comerços d’instruments, Bernareggi promocionà els seus productes a través de l’activitat concertística a la seu de l’empresa, llogant pianistes de relleu com Ritter (1871), Eduard Amigó o Joan Baptista Pujol (1892). Durant l’Exposició Universal de 1888 va obrir un espai dedicat a l’exposició i venda, on es van celebrar diversos concerts d’exhibició a càrrec d’I. Albéniz. Des de mitjan segle xix hi havia, però, altres constructors de pianos com Josep Cabañeras, Vicenç Martí, Llorenç Munné, Joan Munné, Francesc Puig, Manuel Rosell, Antoni Vila i Josep Vila. Posseir un Bernareggi era, per tant, un detall de bon gust que caracteritzava la burgesia barcelonina del moment.
No podem saber del tot quin fou l’ús del Bernareggi del Cau Ferrat més enllà de les conjectures que deriven del context indicat. Era un objecte habitual a les cases benestants que proporcionava un servei musical si era necessari. En desmuntar-lo s’adverteix la factura dels pianers del moment, amb ànima de fusta i mecanisme lleuger que reduïen enormement el pes de l’objecte i el feien més fàcilment transportable. Mantenir-lo en ús en l’actualitat suposaria un cost elevat que probablement no compensaria el resultat sonor que donaria. Però també complia una funció ornamental distintiva, en la qual tenia un paper rellevant el moble que conté el piano, adornat segons l’estètica del moment.
Tanmateix, hi ha constància documental d’alguns actes musicals en els quals el piano va ser el protagonista. El Cau Ferrat era un lloc de trobada d’amics i convidats per Rusiñol en les quals la música era un dels centres d’atracció. Durant les Festes Modernistes celebrades a l’espai hi va haver presència de músics i activitat musical de caire concertístic i tertuliesc. Això va passar, per exemple, a la segona (10 de setembre de 1893, el dia abans de la inauguració del Cau), en què va intervenir Enric Morera, l’home que havia arribat de Brussel·les i havia plantat l’arbre del Modernisme musical. Hi van sonar un fragment de la seva Sonata en do menor i el Quartet en si menor a més d’obres de Popper i Godard. També s’hi va estrenar el Quintet de César Franck.
Pel 1895 van visitar el Cau l’Orfeó Català i alguns dels membres de la Capella Nacional Russa amb Dmitri Slavianski d’Agrenev al capdavant. No és impossible imaginar que en algun moment de la trobada es fes anar el piano per entonar el cor o per acompanyar el cant. Durant la tercera festa, celebrada el 1896, van visitar el Cau alguns amics modernistes francobelgues com D’Indy, Chausson, Gillet o Angenot, a més de Granados i Enric Morera, que van fruir de l’ambient i van exhibir algunes de les seves creacions pianístiques. I finalment, per la quarta, que tingué lloc el 14 de febrer de 1897 amb l’estrena de La fada de Morera, el compositor ja havia donat la partitura a conèixer al Cau uns mesos abans.
Poca cosa sabem de la resta que no sigui l’ús tòpic de l’instrument en un espai domèstic singular com el Cau Ferrat. Allà roman en l’actualitat, situat en un espai que probablement no era l’originari, perquè no permet una gran cabuda d’oients, però que evidencia la íntima unió entre les arts plàstiques i la música, en èpoques en què es treballava de valent per la unió de totes les arts, que, com es deia ja des de Schiller, aspiraven a la condició de la música.
Xosé Aviñoa
