Nou espai: La Peça del Mes

La Peça del Mes és una de les iniciatives de difusió amb més tradició del Consorci del Patrimoni de Sitges. Va néixer l’any 1998, amb la doble voluntat d’aprofundir en el coneixement d’aquelles obres més emblemàtiques i importants de les col·leccions i la de singularitzar aquelles que, a voltes, passen desapercebudes per la condensació del conjunt de peces o la rellevància de les altres.
Els estudis es van anar editant, en forma de fitxes col·leccionables, fins el mes de desembre de 2006. Ara, a l’espera d’una nova edició en forma de revista bianual, de les Peces del Mes que s’han anant presentat al llarg dels darrers anys, aprofitem aquest marc, per posar aquests treballs d’investigació a la vostra disposició. D'aquesta manera, hom intenta facilitar, un cop més, l'accés de tothom a la informació relativa a les nostres propostes, continguts, activitats, etc.

LA PEÇA DEL MES: "L'auca del senyor Esteve", de Santiago Rusiñol. Per Montserrat Comas

L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol (1861-1931)
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar
1907
Llibre amb il·lustracions
18,2 x 12 x 2,9 cm
Edició: Antoni López, Llibreter. Barcelona, 1907
Biblioteca Popular Santiago Rusiñol

Presentada al Museu Cau Ferrat el 26 de gener de 2007, per Montserrat Comas Directora de la Bibloteca Víctor Balaguer.

Com si es tractés d’una excentricitat més del genial Rusiñol, avui un llibre esdevé una “peça”. Vull dir que un llibre s’ha colat enmig dels objectes artístics i, si ell, ho veiés per un forat, segurament, n’estaria encantat.
D’un llibre, individualitzat, en podem dir les mateixes coses que d’un quadre o una escultura quan esdevé, com en el cas de L’auca del senyor Esteve, un bé que es protegeix excloent-lo del préstec, quan se li dediquen cèntims per a restaurar-lo, o per deixar-lo a una exposició, li dediquem exquisits miraments. És ben cert que es diferencia d’una obra d’art perquè no sol ser una peça única i irrepetible i, per tant, es pot multiplicar artesanament o industrialment. Però, aleshores, com és que una fotografia de segons qui, que tampoc és única, s’ha convertit en art i objecte de veneració? O, posem per cas, una cadira amb un disseny novedós s’incorpora a la història de l’art?
Progressivament, i des de fa uns quants anys, els llibres són motiu de recerca i d’estudis estilístics i molt tímidament comencen a fer-se visibles en el terreny de les arts plàstiques. La iniciativa, doncs, de dedicar “una peça del mes” a L’auca del senyor Esteve és realment encomiable. Val a dir, que s’hi dona una ambigüitat deliciosa. Perquè, quins són els aspectes que el converteixen en “peça”? L’estètica de la primera edició? Aleshores el seu contingut pot no tenir massa interès. Però, en realitat, destaca d’entre les altres obres literàries de Rusiñol pel rastre que el contingut de l’obra ha estat capaç de generar en l’imaginari col·lectiu; allò que s’hi diu i no pas com ha estat presentat estèticament. Però, així que s’hi posa un mínim d’interès apareixen amb intensitat els rodolins de Gabriel Alomar i les auques de Ramon Casas. Ben bé rusiñolià.
Hi ha encara altres elements. A la Biblioteca Santiago Rusiñol se’n conserva, naturalment, més d’una edició i gairebé totes elles es converteixen en altres peces úniques malgrat ser diferents exemplars del mateix llibre. N’hi un que va pertànyer a la Lola Anglada, un altre a l’Alfons Macaya i una edició posterior està anotada per Emerencià Roig. Però si busquem entre les que es conserven a la biblioteca de Catalunya i les biblioteques universitàries hi trobarem diferents edicions, antigues i modernes, amb ex-libris de Pere Pons, de Carles Sindreu, de l’Institut d’Estudis Catalans, de Leandre Cervera, de J. V. Foix, d’Avel·lí Artís Gener (Tisner), de Nestor Luján, de Josep Ricart i Matas,... Però hi ha, a banda de la que el mateix Rusiñol va fer l’any 1917, variacions i adaptacions teatrals de Jordi Teixidor, o el guió radiofònic de Ventura Porta per a les sessions de radioteatre de Ràdio Barcelona el 1964 dirigits per Armand Blanch i la corresponent versió sonora de la interpretació amb Isidre Sola, Mario Beut, Amanda Camps entre moltíssims altres. Sense entrar en les auques en full volants que ha generat... Vet aquí una petita mostra d’allò que pot convertir en peça única una obra literària!
Abans d’entrar en la lectura de l’obra, voldria especular sobre l’estimació que l’impressor podria haver-hi posat en la composició física del llibre. Antoni López era un bon editor i els seus solen ser uns llibres equilibrats i serens. Molt probablement, va considerar que L’auca del senyor Esteve mereixia una atenció especial i volgué embellir els finals dels capítols amb uns culs de llàntia classicitzants prou bonics, però que contrasten excessivament amb la potència dels dibuixos de Ramon Casas. Hi trobarem corones de llorer, figures mitològiques, joves lectores, àngels i dimonis, amoretes... Si comparem aquest llibre amb d’altres de la mateixa col·lecció (L’illa de la calma, per exemple) observarem que no en tenen. Tampoc en els llibres d’Apel·les Mestres d’aquells mateixos anys, publicats també per López. Si seguim, doncs, per el camí de la suposició no serà de més donar-li un valor afegit de caràcter sentimental des de l’origen.
Hi ha qui diu que l’impacte que ens produeixen els llibres va estretament lligat al moment en que els llegim. Tot i que, com és ben segur, l’impacte causat l’any 1907 no va poder ser el mateix que el d’ara i que tampoc durant aquests anys ha estat llegit exactament igual, el text, amb els seus protagonistes, ens segueixen interpel·lant. L’ordre, la disciplina, la rutina, l’estalvi són encara avui valors presents (i a vegades desitjats) en la nostra societat tot i que no estigui ben vist fer-ne cap reivindicació perquè dins nostre s’hi mou l’artista que busca la llibertat i que sap que si no hi ha qui pagui el marbre mai podrà existir.
A l’inici del segle XXI en que es debat la funció de les subvencions públiques i privades en el mercat cultural, l’auca... ens recorda que totes les activitats artístiques estan i han estat lligades als diners. Vinguin d’on vinguin. Quan el Ramon vol ser escultor i d’amagat va a Llotja, compartirà les parets amb els corros de la borsa. Art, creació... no són possible sense diners. Els del seu pare Esteve que davant el doblegament del seu fill al negoci, emmalalteix fins la mort, també ho són.
Santiago Rusiñol, com els millors escriptors, diu moltes coses sense que ho sembli de manera que cada lector pugui trobar-les en funció del moment en que llegeix. Un parell d’exemples: l’Estevet va anar a aprendre les quatre regles amb un mestre que, realment, guanyava diners no pas amb les classes sinó jugant a la borsa —al dematí pujava minyons i a la tarda jugava a l’alça— i des de la casa del qual es podia sentir La cançó de la Seca, la fàbrica de moneda que treballava allí darrera.
Durant els cent anys de vida de l’obra han caigut percepcions dels primers lectors i se n’han afegit d’altres que potser, el 2007, caldria reivindicar. La primera de totes, la recreació històrica que se’n pot fer. De l’estil de vida dels seus personatges i del paisatge on van viure del qual en queda ja ben poc. La Barcelona que hi apareix és la del pas del segle XIX al XX on es pot constatar un esforç de transformació similar a la que estant vivint les nostres poblacions. Seria interessant llegir-la així. Adonar-nos que les ciutats i els seus barris són vius i canviants; però que també, com diu la dita a cada bugada es perd un llençol i que llibres com L’auca... s’haurien de poder utilitzar com a recordatori de tot allò que pot passar si els canvis no es mesuren prou bé.

Montserrat Comas

Ja hem inaugurat el nou blog de Servei Pedagògic

El Servei Pedagògic del Consorci del Patrimoni de Sitges us convida a visitar aquest blog. Volem que serveixi per informar-vos puntualment de les novetats que s’aniran succeint en aquesta nova etapa que comença a principis del 2010 amb l’inici de la tan necessària restauració i remodelació de dos dels nostres museus: el Cau Ferrat i el Maricel.

Aquest projecte ha d’assegurar per fi, unes òptimes condicions de conservació i seguretat del nostre patrimoni i dels nostres visitants, així com l’ampliació de serveis i funcions bàsics per a l’acompliment de la normativa de la Llei de Museus de la que ens agrada destacar el fet de posar fi a l’exclusió d’una part important dels usuaris als que l’accés als museus els hi era vetat a causa de les barreres arquitectòniques..
Volem però seguir oberts i continuar mostrant i donant a conèixer el nostre important patrimoni. En aquesta línia, “Obert per obres” serà doncs el nom del projecte que al llarg dels propers anys aixoplugarà el ventall d’exposicions, activitats culturals, treballs d’investigació, restauració etc. de les que el Consorci del Patrimoni de Sitges, des d’aquest espai, vol mantenir-vos informats i fer-vos-en partícips.
Eines com aquesta, i d’altres que vindran, ens permeten seguir oberts, perquè si bé els museus romandran tancats temporalment, de portes endins treballarem més que mai, per tal què continueu gaudint dels tresors que guardem, amb la voluntat de comptar amb la vostra complicitat.

ACTIVITAT: Sortida Cultural 75è Aniversari del MNAC

Diumenge, 14 de febrer de 2010


Hora de trobada: 8.45 h.
Lloc de trobada: Estació de tren RENFE de Sitges
Tornada lliure.

Places limitades.
Reserva prèvia.
Tel. 93 894 03 64

El Consorci del Patrimoni de Sitges vol sumar-se al 75è aniversari del Museu Nacional d’Art de Catalunya, i us proposa una visita a les dues exposicions programades dins d’aquesta commemoració: “Convidats d’honor” i “La princesa sàvia”. La mostra “Convidats d’honor” permet fer un recorregut per la nostra història de l’art, des del naixement de Catalunya fins a les darreres mostres d’expressió artística del segle XX, amb obres procedents no només del mateix MNAC, sinó també de museus d’arreu del món, algunes de les quals s’exposen a Catalunya per primer cop. “La princesa sàvia” exhibeix, també per primera vegada i en la seva totalitat, les pintures murals de la capella de Santa Caterina de la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell, datades al segle XIII.