LA PEÇA DEL MES: "L'auca del senyor Esteve", de Santiago Rusiñol. Per Montserrat Comas

L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol (1861-1931)
Amb dibuixos de Ramon Casas i rodolins de Gabriel Alomar
1907
Llibre amb il·lustracions
18,2 x 12 x 2,9 cm
Edició: Antoni López, Llibreter. Barcelona, 1907
Biblioteca Popular Santiago Rusiñol

Presentada al Museu Cau Ferrat el 26 de gener de 2007, per Montserrat Comas Directora de la Bibloteca Víctor Balaguer.

Com si es tractés d’una excentricitat més del genial Rusiñol, avui un llibre esdevé una “peça”. Vull dir que un llibre s’ha colat enmig dels objectes artístics i, si ell, ho veiés per un forat, segurament, n’estaria encantat.
D’un llibre, individualitzat, en podem dir les mateixes coses que d’un quadre o una escultura quan esdevé, com en el cas de L’auca del senyor Esteve, un bé que es protegeix excloent-lo del préstec, quan se li dediquen cèntims per a restaurar-lo, o per deixar-lo a una exposició, li dediquem exquisits miraments. És ben cert que es diferencia d’una obra d’art perquè no sol ser una peça única i irrepetible i, per tant, es pot multiplicar artesanament o industrialment. Però, aleshores, com és que una fotografia de segons qui, que tampoc és única, s’ha convertit en art i objecte de veneració? O, posem per cas, una cadira amb un disseny novedós s’incorpora a la història de l’art?
Progressivament, i des de fa uns quants anys, els llibres són motiu de recerca i d’estudis estilístics i molt tímidament comencen a fer-se visibles en el terreny de les arts plàstiques. La iniciativa, doncs, de dedicar “una peça del mes” a L’auca del senyor Esteve és realment encomiable. Val a dir, que s’hi dona una ambigüitat deliciosa. Perquè, quins són els aspectes que el converteixen en “peça”? L’estètica de la primera edició? Aleshores el seu contingut pot no tenir massa interès. Però, en realitat, destaca d’entre les altres obres literàries de Rusiñol pel rastre que el contingut de l’obra ha estat capaç de generar en l’imaginari col·lectiu; allò que s’hi diu i no pas com ha estat presentat estèticament. Però, així que s’hi posa un mínim d’interès apareixen amb intensitat els rodolins de Gabriel Alomar i les auques de Ramon Casas. Ben bé rusiñolià.
Hi ha encara altres elements. A la Biblioteca Santiago Rusiñol se’n conserva, naturalment, més d’una edició i gairebé totes elles es converteixen en altres peces úniques malgrat ser diferents exemplars del mateix llibre. N’hi un que va pertànyer a la Lola Anglada, un altre a l’Alfons Macaya i una edició posterior està anotada per Emerencià Roig. Però si busquem entre les que es conserven a la biblioteca de Catalunya i les biblioteques universitàries hi trobarem diferents edicions, antigues i modernes, amb ex-libris de Pere Pons, de Carles Sindreu, de l’Institut d’Estudis Catalans, de Leandre Cervera, de J. V. Foix, d’Avel·lí Artís Gener (Tisner), de Nestor Luján, de Josep Ricart i Matas,... Però hi ha, a banda de la que el mateix Rusiñol va fer l’any 1917, variacions i adaptacions teatrals de Jordi Teixidor, o el guió radiofònic de Ventura Porta per a les sessions de radioteatre de Ràdio Barcelona el 1964 dirigits per Armand Blanch i la corresponent versió sonora de la interpretació amb Isidre Sola, Mario Beut, Amanda Camps entre moltíssims altres. Sense entrar en les auques en full volants que ha generat... Vet aquí una petita mostra d’allò que pot convertir en peça única una obra literària!
Abans d’entrar en la lectura de l’obra, voldria especular sobre l’estimació que l’impressor podria haver-hi posat en la composició física del llibre. Antoni López era un bon editor i els seus solen ser uns llibres equilibrats i serens. Molt probablement, va considerar que L’auca del senyor Esteve mereixia una atenció especial i volgué embellir els finals dels capítols amb uns culs de llàntia classicitzants prou bonics, però que contrasten excessivament amb la potència dels dibuixos de Ramon Casas. Hi trobarem corones de llorer, figures mitològiques, joves lectores, àngels i dimonis, amoretes... Si comparem aquest llibre amb d’altres de la mateixa col·lecció (L’illa de la calma, per exemple) observarem que no en tenen. Tampoc en els llibres d’Apel·les Mestres d’aquells mateixos anys, publicats també per López. Si seguim, doncs, per el camí de la suposició no serà de més donar-li un valor afegit de caràcter sentimental des de l’origen.
Hi ha qui diu que l’impacte que ens produeixen els llibres va estretament lligat al moment en que els llegim. Tot i que, com és ben segur, l’impacte causat l’any 1907 no va poder ser el mateix que el d’ara i que tampoc durant aquests anys ha estat llegit exactament igual, el text, amb els seus protagonistes, ens segueixen interpel·lant. L’ordre, la disciplina, la rutina, l’estalvi són encara avui valors presents (i a vegades desitjats) en la nostra societat tot i que no estigui ben vist fer-ne cap reivindicació perquè dins nostre s’hi mou l’artista que busca la llibertat i que sap que si no hi ha qui pagui el marbre mai podrà existir.
A l’inici del segle XXI en que es debat la funció de les subvencions públiques i privades en el mercat cultural, l’auca... ens recorda que totes les activitats artístiques estan i han estat lligades als diners. Vinguin d’on vinguin. Quan el Ramon vol ser escultor i d’amagat va a Llotja, compartirà les parets amb els corros de la borsa. Art, creació... no són possible sense diners. Els del seu pare Esteve que davant el doblegament del seu fill al negoci, emmalalteix fins la mort, també ho són.
Santiago Rusiñol, com els millors escriptors, diu moltes coses sense que ho sembli de manera que cada lector pugui trobar-les en funció del moment en que llegeix. Un parell d’exemples: l’Estevet va anar a aprendre les quatre regles amb un mestre que, realment, guanyava diners no pas amb les classes sinó jugant a la borsa —al dematí pujava minyons i a la tarda jugava a l’alça— i des de la casa del qual es podia sentir La cançó de la Seca, la fàbrica de moneda que treballava allí darrera.
Durant els cent anys de vida de l’obra han caigut percepcions dels primers lectors i se n’han afegit d’altres que potser, el 2007, caldria reivindicar. La primera de totes, la recreació històrica que se’n pot fer. De l’estil de vida dels seus personatges i del paisatge on van viure del qual en queda ja ben poc. La Barcelona que hi apareix és la del pas del segle XIX al XX on es pot constatar un esforç de transformació similar a la que estant vivint les nostres poblacions. Seria interessant llegir-la així. Adonar-nos que les ciutats i els seus barris són vius i canviants; però que també, com diu la dita a cada bugada es perd un llençol i que llibres com L’auca... s’haurien de poder utilitzar com a recordatori de tot allò que pot passar si els canvis no es mesuren prou bé.

Montserrat Comas