Benvinguda

Benvinguts a l'eina dimàmica del Servei Pedagògic i d'Activitats Culturals del Consorci del Patrimoni de Sitges. Aqui trobareu informació de totes les nostres activitats, propostes, peces del mes, xerrades, conferències, sortides culturals... Un nou espai per apropar el patrimoni dels nostres museus a tothom.

dimarts, 11 de maig de 2010

LA PEÇA DEL MES: "Goig humorístic de Santiago Rusiñol", de Ramon Riera Moliné. Per Francesc Fontbona



Goig humorístic de Santiago Rusiñol, per Ramon Riera Moliné (1875-1937)

13 de febrer de 1927
Ploma i aquarel·la sobre paper
35,5 x 27 cm
“Vostre admirador / Riera Moliné” (al final del text)
Museu Cau Ferrat, Sitges (núm. inv. 30.801)

Presentada al Museu Cau Ferrat el 27 d'abril de 2007 per Francesc Fontbona

Ramon Riera Moliné, nascut a Barcelona el 15 de Gener del 1875, morí a la mateixa ciutat el 22 de Maig del 1937, en plena guerra civil, si bé no fou per causa d’aquesta sinó d’un coma diabètic . Era fill d’un litògraf que es deia com ell, actiu successivament al carrer Ample i al carrer Bilbao, i de qui continuà l’activitat familiar. Des de molt jove entrà a l’acadèmia que tenia Pere Borrell del Caso, al carrer de Paradís, i el 1894 ja participà, amb un Cap d’estudi a llapis i uns altres apunts també a llapis, a la Segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona.

A can Borrell, on Riera tenia veneració pel seu mestre i seguia fidelment les seves orientacions estètiques, plenament realistes, ell fou l’aglutinador d’un grup de joves artistes que veneraven el mestre i es reunien a la taverna El Rovell de l’Ou, de carrer de l’Hospital: eren Pere Ysern i Alié, Marià Pidelaserra, Emili Fontbona, Josep-Víctor Solà Andreu, Gaietà Cornet, Filibert Montagut i els fills del mestre, Ramon i Juli Borrell i Pla, entre altres. Xavier Nogués s’afegiria al grup una mica més tard. Amb tots ells, menys amb aquest darrer, elaborà la insòlita revista totalment manuscrita i il·lustrada a ma “Il Tiberio”, que aparegué amb estricta regularitat quinzenal entre el 15 de Novembre del 1896 i l’1 de Maig del 1898. Aquesta revista, que ara es conserva a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya després de passar per diverses col·leccions particulars, tenia per objecte mantenir informat Ysern del què passava al grup i al país mentre el pintor estigué ampliant estudis arístics a Roma. Riera fou l’ànima d’aquella revista única, i sens dubte la part més significativa de la seva obra artística són els nombrosos dibuixos i articles il·lustrats, majoritàriament de to humorístic, que hi va fer.

Col·laborà també, de tant en tant a la revista satírica barcelonina “L’Esquella de la Torratxa” i al seu almanac, entre 1895 i 1903, i estigué igualment vinculat al grup El Niu Guerrer, la revista del qual s’imprimia a la litografia familiar. Tornà a mostrar obra seva, un dibuix a llapis (Cova del ferro) i un a la ploma, la reproducció d’un gravat antic, a la IV Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona de 1898; i el 1900 mostrà tres pintures a l’oli, dos paisatges i la figura de L’avia, a l’Exposició Regional Olotina de Belles Arts i Indústries Artístiques.

Casat el 1903 deixà aviat les seves activitats artístiques, inclosa la litografia, i es dedicà a altres tasques. Tot i amb això mai es desvinculà del tot del món artístic, com ho proven el present goig il·lustrat, del 1927, any en que també participà a la Sala Parés de Barcelona en l‘Exposició pro monument al compositor Juli Garreta, i l’autoretrat a l’oli que exhibí al Saló de Montjuïc de Barcelona del 1933, que tanmateix no apareix al catàleg publicat.

L’obra seva que posseeix el Cau Ferrat és una composició entre literària i artística estructurada com un clàssic goig, amb orla floral, dedicat a Santiago Rusiñol. Porta la data del 13 de Febrer del 1927, i en la part gràfica es representa al gran pintor i escriptor entre núvols, voltat de bestioles i d’angelets músics. El text que acompanya la composició es un poema humorístic a rel de la fundació, aquell any 1927, de L’Arca de Noè, institució humorística que aplegava a totes aquelles persones que tenien nom o cognom d’animal, com el mateix Rusiñol, que va ser-ne president honorari. Al seu text Riera, figuradament erigit en “delegat dels noms que entren en Natura que hus [sic] han servit per pintar tan hermosas obres d’Art”, demana en vers que s’amplii la societat a tots aquells portadors de cognoms que entren en el paisatge, i no sols dels d’animals: a part del seu cognom Riera, l’autor reivindica l’entrada dels que es diuen Roca, Iglésies, Pi, Alsina, Molins, Casas, Roure, Castañer, Pruna, Prats, Camins, Canals, Bosch, Pons, Ribera, Rius, Vega, Serra, Valls, Oliveres, Fuentes, Matas, Clavell, Viñas, Casals, Pla i altres que l’autor va desgranant en els seus versos.

El dibuix que encapçala la composició, signat amb un monograma integrat per les seves tres inicials “RRM”, recorda molt de concepte els que el mateix Riera havia fet trenta anys abans a “Il Tiberio”, però ara se li han encomanat alguns tics plàstics d’un cert Noucentisme, possiblement volguts. Rusiñol hi és representat fumant en pipa, amb un fumet que li surt de la boca amb la inscripció: “veniu a mi”, dirigida a les bèsties, davant d’un dels seus paisatges i vestit amb hàbit monacal, com per assemblar-se més als sants que protagonitzaven els típics goigs. Entre les bestioles que l’envolten hi ha ocells, un gall, una serp, un porc, un toro, un elefant, un dromedari, una granota i fins i tot una puça.

Del text, de caire popular i bonhomiós, signat simplement “Riera Moliné”, se’n destaca la admiració de l’autor per Rusiñol, a qui anomena “mon poeta venerat”, i és això precisament el més digne de ser subratllat, ja que Ramon Riera quan era jove, per influència del seu mestre Pere Borrell, es mostrava molt reticent i fins i tot burleta davant del Modernisme, aquell moviment cultural que renovà l’art i la literatura catalanes a finals del segle XIX i que tenia precisament a Santiago Rusiñol com a gran abanderat. Els anys però havien passat i l’audaç Rusiñol de les acaballes del vuitcents ja era un clàssic, tant que fins i tot els seus detractors d’abans acabaven declarant-se, com al final del vers de Riera, “vostre admirador”.

Francesc Fontbona