Benvinguda

Benvinguts a l'eina dimàmica del Servei Pedagògic i d'Activitats Culturals del Consorci del Patrimoni de Sitges. Aqui trobareu informació de totes les nostres activitats, propostes, peces del mes, xerrades, conferències, sortides culturals... Un nou espai per apropar el patrimoni dels nostres museus a tothom.

dijous, 10 de novembre de 2011

ACTIVITAT: La Peça del Mes: Lligador, Espanya / Catalunya, primer quart del s. XIX (c. 1825)


Fusta de pi tallada amb marqueteries de fustes fines i pal de rosa, amb talla daurada i policromada
205 x 102 x 47 cm
Museu Maricel, Sitges (núm. inv. 1560)

Lligador, moble auxiliar per l’agençament femení
Dins l’àmbit de les arquitectures privades al llarg del segle xviii i molt especialment en el transcurs del segle xix, hi ha un moble que va esdevenir cada cop més un bé preuat per qualsevol dama benestant. Aquest moble singular no va ser altre que el lligador. Designat també al llarg del temps com a “tocador” o “pentinador”, servia com bé indica el seu nom per l’agençament femení. La seva estructura amb mirall, calaixos i calaixets permetia disposar-hi tota mena de bagatel·les personals i intimes, des de correspondència fins a petits presents amicals o amorosos, així com els estris necessaris per empolainar-se, sense oblidar-nos que també era el contenidor per disposar-hi les joies personals.
Centrant-nos en lligador conservat en la col·lecció del Dr. Pérez Rosales, podem avançar que es tracta cronològicament d’una peça de transició, a cavall entre la darrera dècada del segle xviii i la primera del segle xix. Tanmateix, estilísticament respon majoritàriament a les maneres de fer neoclàssiques, on les formes ornamentals beuen directament de l’estil Lluís XVI francès, motius decoratius molt exitosos en el moble de casa nostra. Tot i desconèixer-ne la procedència, s’ha d’indicar com a molt probable un taller català, atesa la qualitat de la factura i el gust per combinar diferents tècniques decoratives com el xapat, el treball de dauradura i el marbrejat, del qual es conserva més d’una mostra. En tot cas es pot afirmar que no es tracta d’una peça estrangera ja que en el taulell presenta entre els diversos trompe-oeil una baralla espanyola.
Estructuralment, el lligador esta conformat per un buc paral·lelepípede que presenta dos calaixos en la seva cintura i una capella coronada per un mirall. És en la cintura superior d’aquesta on l’ebenista va disposar un calaix secret amb un senzill però efectiu mecanisme d'obertura amb molla de ferro trempat al foc, segurament enginy del manyà o forjador, el qual a primera vista sembla correspondre simplement a la sanefa decorativa. Tota la peça descansa sobre quatre potes en estípit acanalades rematades per la talla de quatre bustos, dues figures femenines i dues de masculines que estan representades, alternativament en la seva disposició, en edat jove i edat madura. És a dir, les edats de la vida. L’anàlisi constructiu de la peça, que presenta un programa decoratiu complex i molt interessant, fa palès, en primera instància, que ha estat restaurada almenys en dues ocasions. En aquest sentit, cal aturar-se en l’anàlisi del mirall que remata el conjunt. Mentre la tija que el sosté concorda perfectament amb l’encaix de subjecció i respon a la mateixa època de realització –com també succeeix, per exemple, amb els bocaclaus i les claus–, pel que fa a la dauradura presenta interrogants que fan pensar en un embelliment posterior. El rastre de l’ús d’eines mecàniques en el treball dels rajos que encerclen l’espill i especialment la distinta qualitat en el daurat respecte de la corona floral que encercla la lluna fan prendre força a la hipòtesi que no corresponen al disseny primigeni. Pel que fa a la resta del mecanisme del mirall, s’ha de destacar la practicitat del mecanisme que permetia una basculació mínima cap endavant de la tija i l’espill perquè qui en feia ús pogués empolainar-se còmodament asseguda. La possibilitat de moviment de l’espill reclamava per qüestions tècniques que aquest no fos excessivament gran i pesant, alhora que permetés un maneig fàcil, cosa impossible amb la decoració posterior dels rajos. Acostumats a una determinada visió que ens podria fer pensar en la pèrdua d’equilibri visual, hom ha de considerar una segona qüestió que no és altra que en moltes cases benestants del període les parets anaven pintades amb escenes i motius que acabaven constituint un tot decoratiu juntament amb el mobiliari i les tapisseries.
Tanmateix, la singularitat i la factura de la peça es inqüestionable. Pel que fa a la tècnica decorativa, hi conviuen de manera equilibrada la talla, el marbrejat, el daurat i la marqueteria realitzada en diferents tipus de xapes, emprant en algunes parts les aigües de les vetes com un tret decoratiu més. Així succeeix en la cinta perimetral del sobre, en l’enquadrament del motiu de la portella, actuant a manera de marc o en el lateral dret i esquerre de la capella, on s’aprecia clarament el desplegament de la veta. Aquesta confluència de diferents tècniques decoratives obliga a preguntar-se si la realització de la peça respon a un únic artífex o per contra, com semblaria més plausible, intervenen diferents mans. Una altra qüestió fonamental és el plantejament de qui elaborà el programa decoratiu del lligador. I finalment, hom no pot ometre tampoc plantejar-se si ens trobem davant un programa ornamental purament decoratiu, que no sembla ser el cas, o per contra ple de significats.
No és errat suposar que la peça va ser un encàrrec amb motiu del casament d’una jove parella i que hauria estat el contenidor luxós d’un present esplèndid. Així, en l’interior del buc superior a manera de capella s’hauria disposat algun ric adreç o conjunt de joies – creu, arracades, llaçades, sortija, etc.– per ser mostrat a amics i familiars. D’aquí que inicialment la portella interior també estigues revestida de xapa. Reforça aquesta idea el programa decoratiu al·lusiu a l’amor. En aquest cas adreçat als futurs esposos.
Pel que fa a la marqueteria de la part frontal dels calaixos, i enquadrada amb una cinta d’aire geomètrica, apareix una corona vegetal rematada amb un llaç que conté en el seu interior un carcaix amb fletxes i l’arc així com una parella de colomins amorosos. En els laterals l’artífex escollí representar elements musicals i de referència pastorals, tot enquadrat amb el mateix model de cinta. Si fixem la mirada en el sobre de la taula, a la banda esquerra hi trobem una baralla espanyola de cartes i uns daus, en l’altre costat una navalla, uns fulls de paper i estris d’escriptura. Motius decoratius disposats dins d’un perfil geomètric que remarca i segueix la forma de l’estructura d’aquest taulell. Acompanya aquestes decoracions la de la portella de la capella, on s’han representat dos cors units per una fletxa i embolcallats amb una fina corona d’elements vegetals. L’artista preferí per a l’ornamentació de cada una de les vessants de la teuladeta de la capella la figura d’un infant vestit a la moda de l’època i en diferents posicions, destacant la del nen amb una baldufa. Pel que fa a la decoració en talla, d’una delicadesa tècnica i de gran vistositat en el conjunt total, aquesta es concentra en les potes en estípit coronades per quatre figures, en el remat inferior del buc a manera de garlanda o cinta vegetal, així com en els laterals de la capella, on novament l’artífex va disposar dues figures vestides a la manera clàssica, en aquest cas de cos sencer, una masculina a la dreta i una de femenina a l’esquerra, que manquen d’atributs i per tant de difícil lectura simbòlica.
Centrant-nos en el frontal dels calaixos, el carcaix amb fletxes i la corona que els encercla han de ser llegits com a símbols múltiples de la superació de contingències, imatges del pensament, i iconografia típica dels enamorats. Pel que fa a la portella, podem pensar que és un clar suggeriment al cor com a agent dels afectes. Símbol a voltes trivialitzat en la iconografia popular a partir de mostrar cors units, cors travessats per fletxes com succeiria en cas que ens ocupa. En realitat, fletxes, coloms i daus són atributs de Venus, la deessa de l’amor. Pel que fa al taulell, l’artífex disposà quatre cartes de la baralla espanyola –una sense poder-se identificar– i dos daus, sense aturar-nos a analitzar el significat que pot tenir cada pal i número –estament, condició, etc.– ens remeten en primera instància i com elements de joc a l’idea o concepte de l’atzar. Què és, si no, l’amor? En contraposició la navalla, el paper, els estris d’escriptori cal preguntar si al·ludeixen a la possibilitat d’escriure aquesta història o simplement són mers motius decoratius? Val a dir que l’artífex havia emprat la representació del full de paper per incloure una inscripció –la signatura?, uns versos?, la propietat?– que les restauracions han esborrat deixant algunes marques il·legibles. Finalment i pel que fa a les tres figures infantils que curiosament coronen el moble, no hem d’oblidar que poden significar a més d’espontaneïtat i innocència la consecució natural del matrimoni. Ens remeten a la idea de llinatge. No oblidem que estem davant d’un present de noces.

Rosa M. Creixell i Cabeza


[1] Vull deixar constància que els aspectes tècnics no haurien estat possibles sense l’experiència i anàlisi fetes pel restaurador Kel Domenech. En aquest sentit la seva ajuda ha estat inestimable per poder plantejar les nostres hipòtesis.