Benvinguda

Benvinguts a l'eina dimàmica del Servei Pedagògic i d'Activitats Culturals del Consorci del Patrimoni de Sitges. Aqui trobareu informació de totes les nostres activitats, propostes, peces del mes, xerrades, conferències, sortides culturals... Un nou espai per apropar el patrimoni dels nostres museus a tothom.

divendres, 11 de febrer de 2011

ACTIVITAT: La peça del mes: "Guitarra espanyola de sis ordres dobles", confeccionada per Joan Matabosch





Taula de ressonància d’avet de dues peces i fons de xiprer de dues peces amb unió descentrada i fals nervi central. Rodalies de xiprer parelles. Diapasó, placat de la pala i pont de xiprer tenyit de negre. Bigotis possiblement de xicranda. Filets de la taula de xicranda, fons sense filetejar. Boca decorada amb incrustacions de xiprer i xicranda en cercles concèntrics. Tres barres transversals a la taula i una al fons.
Mides (en mm): tirada: 321,5; long. caixa: 416; muscles: 198; cintura: 150; cadera: 264; altura superior caixa: 82,7; altura inferior caixa: 100,2
Marcada al foc a la part superior del fons: “Joan Matabosch en Bar.”
Museu Romàntic, Sitges (núm. inv. 27)

El mestre Joan Matabosch
Corre l’any 1773 i Barcelona bull amb l’energia de les ciutats costaneres de finals del segle xviii, és una ciutat amb una gran activitat gremial: passamaners, velers, tintorers, bastaixos, paraires, sastres, fusters… I baixant la Rambla a mà esquerra, al carrer Escudellers, els guitarrers i violers de la ciutat tenen la porta oberta dels tallers on construeixen i venen des de guitarres i bandúrries fins a saltiris i clavicèmbals. En una d’aquestes cases hi treballa Francisco España, mestre guitarrer des de fa vuit anys, compartint taller i casa amb son sogre Josep Massaguer, un dels més grans guitarrers que ha conegut Barcelona. Francisco España és fill de Sant Pere de les Preses, a l’actual comarca de la Garrotxa, igual que el jove de disset anys que enguany comença l’aprenentatge sota la seva direcció: Joan Matabosch.
Així podria començar la història de la guitarra de la qual us parlo en aquestes línies i, gràcies a la documentació conservada, podríem seguir parlant de l’autor d’aquest magnífic instrument. No és la meva intenció allargar-me amb les dades biogràfiques del mestre Joan Matabosch, però us diré que habitava i treballava al carrer Escudellers número 2, que va tenir un fill anomenat Francisco que també es va dedicar a l’ofici i que vivia a tocar, al número 3, i que va tenir almenys un altre aprenent, Joan Casas, nascut l’any 1800. Joan Matabosch va estar actiu almenys fins als 72 anys.
En aquesta època entre el segle xviii i xix, el món de la guitarra havia sofert molts canvis, amb aportacions bàsiques per a la història de l’instrument de mans de Francisco Sanguino de Sevilla (c. 1705-1771) i Joseph Pagés de Cadis (1762-c. 1825), que van inventar i perfeccionar, respectivament, un mètode de barratge estructural de l’instrument que va permetre dotar la guitarra d’una sonoritat rica i plena. Per entendre una mica com funciona una guitarra i pugueu visualitzar això de què us parlo, us he de dir que la taula harmònica de les guitarres (la part frontal de l’instrument, on es troba el pont i la boca o obertura acústica) és l’element més important de l’instrument. La taula és la membrana que rep la vibració de les cordes i la transmet a la resta de l’instrument fent moure així l’aire de l’interior i l’exterior de la caixa i creant d’aquesta manera les vibracions que identifiquem com a so. La taula, com a membrana que és, aprofita la vibració de la corda en major o menor grau depenent del gruix de la fusta que la forma i també de la tensió que té. Com més massa hi ha a la taula, més energia consumirà de la donada per la corda i, per tant, tindrà menys riquesa tímbrica que amb una taula mes fina. Abans de Francisco Sanguino, les guitarres només tenien a l’interior de la taula dues barres transversals a sobre i a sota de la boca que funcionaven com les bigues d’un edifici i impedien que la tensió trenqués l’instrument. La taula harmònica no tenia cap més element estructural i, per tant, el gruix de la fusta havia de ser considerable (entre 2 i 4 mil·límetres) per poder resistir la tensió. Doncs Francisco Sanguino va idear un sistema de varetes en ventall invertit al lòbul inferior de la taula que li donava rigidesa i permetia treballar-la amb gruixos menors. Aquest sistema el va perfeccionar Joseph Pagés de Cadis i encara va poder tenir gruixos més fins (des d’1,5 fins a 2,5 mil·límetres). Aquesta és la base de l’anomenada guitarra espanyola. Però a Barcelona es va desenvolupar un altre sistema. Joan Matabosch i el seu company d’aprenentatge Francisco España Massaguer (fill del mestre que hem citat anteriorment) van observar que ficant només una barra transversal més a la zona entre el pont i la boca s’aconseguien resultats similars, amb una sonoritat pròpia i diferenciada de la resta de guitarres fetes a Espanya però amb la riquesa que les caracteritzava. Aquests dos mestres van diferenciar realment l’escola catalana de la resta de les espanyoles, i aquí rau la seva importància en la història de l’instrument. Joan Matabosch era conegut fora de les nostres fronteres amb el sobrenom d’el Catalán, en contraposició amb José Contreras, el Granadino, un dels millors violers que ha donat Espanya.
Actualment només es coneixen tres guitarres, un violí i un violoncel del mestre Joan Matabosch, però va ser un dels millors guitarrers de Barcelona, i alguns dels més grans guitarristes del segle xix, com Ferran Sor, van tocar amb els seus instruments.

La guitarra de Bernardino Llopis
Aquesta guitarra va ser adquirida, segurament, en els primers anys del segle xix. El senyor Bernardino Llopis va encarregar a Joan Matabosch un bon instrument, senzill però digne de la seva categoria. El mestre Matabosch va fer una guitarra amb la caixa de fusta de xiprer, el mànec de pi i la taula d’avet, materials de gran qualitat sonora però no massa “nobles”, i entre el pont i la boca hi va encolar una marqueteria de diverses fustes com la xicranda, la noguera i el xiprer amb les inicials del comprador: B. Ll.
En aquest instrument, perfecte exemplar de l’escola catalana de la qual he parlat abans, s’hi veuen algunes influències de les guitarres de moda a l’Espanya de l’època: les d’escola de Cadis, per exemple en el pont i els bigotis (decoracions laterals d’aquest). A simple vista, sembla que la construcció sigui tosca i poc cuidada, i si s’estudia a fons es veu que realment, en alguns aspectes, el mestre Matabosch no s’hi va mirar gaire, però una vegada encordada la guitarra, en polsar les cordes es veu la ressonància d’un gran instrument, i el timbre (com es va poder apreciar en la xerrada concert a Can Llopis) és simplement espectacular. És un timbre que transporta als salons de música on els currutacos ballaven boleros i cantaven seguidillas, i sentint aquesta guitarra es pot entendre perfectament, i com si fos un privilegi regalat pel temps, la música dels guitarristes com Ferran Sor o Dionisio Aguado, que van portar la guitarra del xix des de les tavernes fins als salons reials.
La guitarra de Joan Matabosch és un petit tresor digne de l’estoig que el custodia, el Museu Can Llopis.

Joan Pellisà