Retrat de Mr. Charles Deering, de Ramon Casas (1866-1932)
1914
Oli sobre tela
92 x 74 cm
Signat i datat al marge inferior dret: “R. Casas / 1914”
Col.lecció d’Art de la Vila de Sitges (núm. inv. 9)
El retrat de Charles Deering de Ramon Casas és càlid, no només en tonalitat, sinó també en empatia emocional. S'hi aprecia la més vaga insinuació d'un somriure; un home que és igualment capaç de portar un negoci com ho és de fer gestos d'amabilitat. És un senyor… atent. Però cap de les imatges oculta el fet que estem mirant un personatge complex. Per parafrasejar una famosa cita, "l'única cosa que podem saber amb certesa sobre els molt rics és que són diferents". I Deering no era una excepció a la regla.
Després de dotze anys a la Marina, Deering es va incorporar a l'empresa familiar, que produïa maquinària agrícola, el 1881. A excepció de l'any que va passar a París, Charles Deering va romandre a l'empresa familiar fins que es va fusionar en la International Harvesters’ Company.
L'estiu de 1902, Charles Deering ocupava el seu lloc com a president de l'empresa productora de maquinària agrícola més gran del món, amb més del 80% del comerç domèstic dels Estats Units.
La relació de Charles Deering amb Sitges, com totes les aventures amoroses apassionades, va ser intensa i breu, de només una mica més d'una dècada.
Sitges va representar per a Deering alguna cosa en una escala emocional totalment diferent al temps real que hi va passar: era un paradís a la terra, un lloc de descans per fugir de les preocupacions del món, un lloc per agafar energia, un bell Edèn. A Sitges, Deering va alimentar la fantasia d'una colònia d'artistes on tot el món estava en pau, i per al realista milionari de Chicago representava, potser més que res, un ideal exòtic.
En només set anys, des que va arribar el 1909, Deering havia causat una impressió profunda i duradora a Sitges. Havia estat extraordinàriament generós. Enmig de la Guerra Mundial, Sitges estava patint els aclaparadors efectes de la recessió econòmica. Sense l'ajuda de Deering l'eficient funcionament de l'hospital estava en greu perill. Amb una transferència d'accions i participacions a favor de l'hospital, Deering en va ser la salvació. Va ser un exemple perfecte de la filantropia americana portada a la pràctica. Sorprenentment, per a un magnat que tipificava la imatge del “Robber Baron”, va pagar 25.000 pessetes per construir vint-i-tres cases per a treballadors a Sitges. El que és més extraordinari, potser, com a protestant confirmat, va ser la generositat que va mostrar cap al Monestir Col·legi de Mares Mercedàries, i l'església local veïna a la seva propietat.
El 23 octubre 1915 Deering va convidar els polítics locals i una selecció dels seus amics acabats de fer perquè veiessin l'extraordinària transformació que ell, amb l'ajut de Miquel Utrillo, havia portat a terme en el vell hospital que s'estava enfonsant sobre la mar. La seva bellesa màgica ja s'havia convertit en part del folklore local. Aquell dia, Deering volia que tothom fos partícip del que ell havia aconseguit. A través del llindar hi van passar tots els treballadors, fusters, guixaires, pintors, manyans, electricistes i jardiners, perquè veiessin per ells mateixos quin aspecte presentava l'edifici amb el mobiliari que havia portat des dels Estats Units i Londres. En la seva visita per l'interior, els convidats podien meravellar-se amb la porta plateresca de Salamanca, els marcs de les finestres de terracota del segle xviii agafats de la Casa Prats a l’Hospitalet, els capitells de la Seu d'Urgell, una impressionant xemeneia de Jaca, un pòrtic barroc de Logronyo, i obres de Goya, Manet, Corot, Millet, Rembrandt, Raphael, Dürer, Steinlen, Fantin Latour, Toulouse-Lautrec, i més de cent obres mestres de Whistler. També hi havia el famós Sant Jordi de Bernat Martorell i El triomf dels aliats de Sert. Potser sense estar encara completament al corrent de les subtileses de l'art i la política, el vestíbul estava ressaltat per l'exhibició estrella clarament no catalana, un retrat eqüestre d'Alfons XIII per Ramon Casas.
Rebuts amb música del sextet Torrents, es feia passar els convidats als grans salons de recepcions per escoltar Utrillo parlar sobre l'art, a la qual cosa va seguir, de manera força excèntrica, una xerrada oferta pel doctor Soler sobre el cicle vital de la mosca i el mosquit i les malalties que aquests insectes propaguen en la seva estela. Després d'aquest interludi edificant i clarament ombrívol, els convidats van ser portats a les terrasses de la teulada per rebre la salada brisa marina i veure les escultures de Llimona i Casanovas. Potser va ser una premonició primerenca, que darrere de la sofisticada façana de Deering s'ocultés una naturalesa quixotesca, obsessiva i força singular. En dues ocasions, Deering li havia escrit a Utrillo, tot mantenint-lo al corrent dels seus últims esforços per contrarestar el problema de les mosques a Sitges, en una ocasió obligant el vicepresident de la International Harvester Company a enviar-li ni més ni menys que 4.320 matamosques a Utrillo a Sitges. Si Deering tenia un caprici tenia els diners, el temps, el poder i la influència per donar-los-hi. I, cal dir, que l’experimentava sovint.
Fins ara he emfatitzat deliberadament la importància de Deering per a Maricel.
La seva condecoració com a "Fill adoptiu" i el seu lloc en el centre de l'escenari a la festa l'agost de 1915. És aquesta perspectiva des de la qual estic absolutament segur que Deering es veia a si mateix. El que no podem perdre de vista, malgrat com era d’il·lustrat, culte i sofisticat Deering, és la immensa dedicació i visió de Miquel Utrillo. Tots sabem com acaba la història, amb desencís i camions desapareixent en un núvol de pols al capvespre. I és també bastant freqüent, injustament crec jo, atribuir tota la culpa del fracàs a Utrillo. Però això es fa per simplificar en excés una relació molt complexa i una sèrie de circumstàncies molt especial.
En descriure Miquel Utrillo, com fa la seva biògrafa Guiomar Coll i Coll, com "un talent enciclopèdic", correm el perill de fer curt. Format com a enginyer, podria ser descrit de manera convincent amb qualsevol dels següents atributs: artista, animador, editor, director artístic de l’Enciclopedia Ilustrada Espasa, col·leccionista, marxant, crític, titellaire, propietari de club o dissenyador d'interiors. Dominava cinc idiomes com a mínim, i el seu contacte de xarxes de distribuïdors era tan ampli com profund era el seu enginy.
L'1 de desembre de 1912, Deering escrivia a Utrillo:
"Anit vaig rebre el seva telegrama 'Excel·lent Greco en venda deu mil dòlars en efectiu… el guardaria fins… dilluns. Tema Sant Pere i Pau. Mida petita. Utrillo’.
"He contestat aquest matí. 'El compro'. No hi ha dubte de l'accés d’Utrillo a la qualitat.”
Al llarg dels anys Deering havia demanat a Utrillo que li trobés criats de forma immediata, o que trobés un especialista a muntar òrgans, o un capità de confiança per conduir el seu vaixell. Deering va demanar a Utrillo que enviés vi, que anés corrents a Barcelona i que emetés declaracions jurades en el seu nom, que resolgués documents d'exportació i importació, que trobés discos de flamenc i els enviés al pintor Singer Sargent, que negociés la compra del castell de Tamarit a Tarragona, que exercís d'amfitrió amb amics americans que estaven de pas, a més que busqués fins a trobar antiguitats, obres mestres d'art, que dissenyés casa seva, que aconseguís permisos de construcció per mitjà de l'ajuntament i de moblar la seva casa. El 10 de maig de 1914, Deering va escriure a Utrillo des del seu luxós Hotel Bristol a París, amb tot l'entusiasme de l'antic oficial de Marina, "Anomenarem el nou vaixell La Víbora de Nova York o Sitges". Cap d'ells ho sabia encara però ja hi havia una Víbora a Sitges, una serp… un verí que tots els pares adverteixen als seus fills que evitin… no barrejar mai l'amistat amb els diners. Com totes les tragèdies shakespearianes, acapara la nostra atenció, fins i tot quan en sabem el final.
Quina va ser la raó de l'èxode de Deering? ¿Va ser com ha suggerit Joan Puig i Mestre una discussió que es va convertir en una baralla sobre disseny, o com ha suggerit Cambó, el resultat d'un profund defecte en la naturalesa d’Utrillo? Tots dos tenien un caràcter fort, d'això no n’hi ha cap dubte. Després d’intentar desxifrar les cartes de Deering puc donar fe del fet que l'escriptura de Deering pot portar a malentesos. En dues ocasions com a mínim, el 1919 i l'any següent, Deering havia escrit a Utrillo queixant-se de com havia perdut coses per negligència. Una altra vegada, Deering va descobrir per un amic de Nova York que Utrillo havia ensenyat Maricel a algunes persones sense el seu permís. Després de patir una perforació de timpà, la salut de Deering estava empitjorant. També la d'Utrillo. Les cartes de Deering es compadeixen repetidament d'Utrillo pel seu cansament i salut feble. ¿Era aquesta només una forma suau de tractar de posar fi a una cosa que era difícil d'acabar? El treball d’Utrillo a Sitges havia conclòs i no volia continuar fent treballs ocasionals per a Deering, encara que com és lògic li alegrava acceptar els diners. Entre Casas, Rusiñol i Utrillo, el triumvirat d'amics, van anomenar a Utrillo senyor Diumenge, per la història de Robinson Crusoe. Potser només ara podem mesurar el pes d'aquesta ironia.
Al voltant del 1920 hi ha sospita i enuig on abans hi havia creativitat i pau, però no hem d'oblidar la dita "els rics són diferents". Deering va deixar Sitges perquè s’ho podia permetre… Va ser el seu últim caprici en terra espanyola.
Permetin-me acabar on Roland Sierra comença la seva meravellosa guia del Cau Ferrat amb les commovedores paraules de Rusiñol sobre el fet de venir a Sitges:
"Amics meus: si hi ha una raó per la qual les amistats són tristes, és perquè s’han de trencar, ja sigui pel temps, per l'absència, o per la mort… Vaig venir a la mar i vaig trobar una mar de persones honrades, felices als llavis i serioses per dins. Vaig venir com una cuca a la llum, i vaig caure en el foc de l'amistat."
Gijs Van Hensbergen
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada