ACTIVITAT: La Peça del Mes: Al·legoria de Sitges, de Pere Jou (1891-1964)

Al·legoria de Sitges, de Pere Jou (1891-1964)

c. 1950

Pedra

125 x 43 x 58 cm

“P. Jou” (lateral dret)

Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges (núm. inv. 1.013)

L’escultor Pere Jou (1891-1964) arribà a Sitges a mitjan maig de 1915, per treballar en alguns detalls ornamentals del Palau de Maricel, llavors en construcció. Poc podia imaginar que aquell encàrrec en principi ocasional el vincularia a Sitges per sempre. Constatat ràpidament el seu talent, Miquel Utrillo li encarregà els capitells i gàrgoles del palau de Mr. Deering. El jove escultor, durant cinc anys, hi desplegà amb esclat el seu talent, en un dels conjunts escultòrics més plens de vida, més amarats d’humor, més rics en diversitat i virtuosisme de l’escultura catalana del segle xx, un dels tresors del patrimoni artístic sitgetà.

Acabats els capitells, Josep Planas i Robert li encarregà els frisos de la façana del Casino Prado, una part del qual –la contigua a la portalada– realitzà el 1920 i l’altra –la dels finestrals– entre 1962 i 1964, obra que la mort deixà inacabada. Entre el jove de 1915 i el prestigiós escultor de 1964, transcorre mig segle d’obra artística que posà Sitges en el mapa de l’escultura catalana. De la casa taller del carrer Prat de la Riba en van anar sortint unes cent cinquanta escultures, en pedra, en fusta, en bronze, nus femenins, imatges religioses, relleus per a façanes, retrats de familiars i de clients.

L’aspecte més destacat i singular d’aquesta obra és el conjunt d’escultures en talla directa, en pedra de Sitges, representant nus femenins –unes quaranta obres–. Jou fou unànimement considerat un virtuós de la talla directa. En aquesta tècnica especialment exigent, l’escultor s’enfronta directament al bloc de pedra, a diferència d’altres tècniques en què modela l’obra en fang, i després, ja segur del resultat, el trasllada a la pedra. En la talla directa, l’escultor ha de tenir molt present què vol aconseguir; ha d’haver pensat una i altra vegada l’escultura; la seva referència no és un model en fang, que ha pogut refer i corregir tantes vegades com calgui fins a quedar-ne satisfet, sinó uns quants croquis en paper i, sobretot, una idea pensada i repensada, examinada mentalment, en diàleg amb les dificultats inesperades que pot presentar la matèria –un nòdul o una veta més fràgils o més durs o de colors diferents que la pedra circumdant–. Cada cop és un risc, ja que és impossible, o si més no molt difícil, corregir qualsevol errada del martell i l’escarpa, que pot arruïnar el resultat de setmanes de feina. La talla directa és, doncs, un testimoni de coratge, de seguretat, d’audàcia imaginativa.

La pedra calcària presenta dificultats suplementàries, a causa de les inhomogeneïtats internes, més freqüents que en el marbre. Jou estava especialment orgullós de fer servir roca de pedreres sitgetanes: se sentia més vinculat al paisatge que el voltava, com si hi descobrís presències subtils i secretes que havien estat esperant durant segles que algú les fes sorgir. L’escultor, a més, trobava en aquest material la recompensa d’unes tonalitats variants, posades en relleu pel brunyit i encerat finals de la superfície, que trenquen la perfecció un xic massa monòtona que trobem en el marbre, i que accentuen la calidesa i carnalitat de l’escultura.

Comentats aquests detalls tècnics importantíssims, podem passar a la consideració dels trets estilístics particulars de l’obra de Jou. Des de bon començament, Jou fou un admirador de Miquel Àngel, de qui heretà la passió per la lluita directa amb la pedra, sense l’intermediari del fang, en contacte amb la rotunditat i la idiosincràsia del bloc concret amb què treballava, i de Maillol. La seva obra seguí, en línies generals, el cànon mediterrani del gran escultor rossellonès, tan influent sobre la rica escultura noucentista catalana, i tan valorat internacionalment. Els nus femenins de Jou són compactes, massissos, pesants, amb un toc de feixuguesa que accentua la sensació de repòs i serenitat dels cossos. No hi ha dansa, no hi ha pressa, no són imatges fixes d’un gest fugaç, sinó exploracions en un èxtasi corporal absort en una reflexió impenetrable. Alguns nus d’aquest conjunt estan drets, però la majoria estan asseguts o ajaguts, posicions més adients al repòs i la quietud. Com a toc final de l’obra, l’epidermis de l’escultura és polida, brunyida, encerada, fins a fer-la brillar i destacar respecte de la rugositat dels cabells, contrast que accentua la vitalitat de l’aspecte.

Al·legoria de Sitges, l’obra a què dediquem aquesta presentació, ocupa un lloc singular en el conjunt de nus femenins en talla directa a què ens acabem de referir. És una de les obres de més grandària, i data de començaments dels anys 1950 –el 1952, Pere Jou rebé el Premi Ciutat de Barcelona d’Escultura per una talla directa titulada Simón Pescador; és, doncs, una etapa de reconeixement social del seu art i de plenitud en l’ofici–. És una escultura d’un metre i mig d’alçada, aproximadament, que representa una dona nua semiagenollada, amb el genoll esquerre a terra, el cos dret, aguantant al costat de la cara un gotim de malvasia, que la mà dreta acosta a la cara i la mà esquerra contribueix a sostenir dret. La presència del raïm vol ser un homenatge al Sitges del moscatell i la malvasia, és a dir, una sensualitat que suma a la del cos nu la de la fruita i la de la referència a l’ambient sitgetà, tan propici a la fruïció de la vida. El tema del raïm es troba en algunes altres escultures de Jou, com ara una Mare de Déu del Raïm, o una noia que menja raïm, però és poc freqüent, ja que les escultures acostumen a representar dones sense cap objecte especial.

Durant molts anys, aquesta escultura ocupà el centre de la sala de figures de la casa taller de l’artista, i només fou exhibida en l’exposició antològica de l’obra de Jou de l’any 1973. El febrer de 2008, David Jou Andreu, fill de l’artista, féu donació de l’obra a l’Ajuntament de Sitges en nom de la família, per tal que fos exhibida en el Museu Maricel. L’Ajuntament acceptà la donació –la primera obra de Jou a l’interior d’un museu sitgetà– i es decidí situar l’escultura a la sala Mirador de Maricel, lloc especialment pertinent, no tan sols per la seva bellesa, oberta al paisatge marí, sinó també perquè ja és ocupat per un valuós conjunt d’escultures, enriquit per aquesta nova aportació. El 18 de maig de 2008, en ocasió del Dia Internacional dels Museus, fou inaugurada públicament la nova ubicació de l’escultura.

Amb aquesta escultura tan significativa, el patrimoni artístic sitgetà complementa els ja esmentats capitells de Maricel i frisos del Prado, i altres obres públiques de Jou, com ara la Sirena –fosa en bronze per subscripció popular el 1965, un any després de la mort de l’artista–, alguns relleus en mitja dotzena de façanes, o les imatges del Sant Crist, la Verge dels Mariners i el Sagrat Cor de la Parròquia de Sitges.

David Jou i Mirabent