ACTIVITAT: La Peça del Mes: Parella de calaixeres Ferrandines. Catalunya, 1815-1830

Parella de calaixeres Ferrandines

Catalunya, 1815-1830

Caoba, palma de caoba, marbre i fusta de ribera

Xapat, tornejat, motllurat, tallat i policromat

110 x 134 x 65 cm / 110 x 134 x 66,5 cm

Col·lecció Romàntica. Museu Romàntic Can Llopis, Sitges
(núm. inv. 264 i 265)

Parella de calaixeres organitzades en cinc calaixos superposats i tauler en marbre blanc. Els tres calaixos centrals són de la mateixa mida, mentre que el superior simula un fris vogit en quart de bossell invers, i l’inferior fa les vegades de sòcol amb el frontis vogit en mig bossell. Aquestes formes motllurades es prolonguen pels laterals, de tal manera que les calaixeres prenen molta potència i un aire arquitectònic. Aquestes característiques s’accentuen perquè el buc descansa sobre una tarima amb dobles peus de ceba, que l’aixeca del terra i li dóna molta alçada. L’espai entre la plataforma i el buc de la calaixera es decora amb unes àligues tallades, amb les ales desplegades i la cua rematada per elements florals.

Són calaixeres de molt bona qualitat i un bon exemple del millor moble català d’època ferrandina. Destaquen per la bellesa de la xapa de caoba, amb palmes col·locades en vertical per tal de què les aigües llueixin de forma contínua en el frontis. Aquesta verticalitat contrasta amb l’agosarat motlluratge dels calaixos inferior i superior, i amb l’ampla plataforma inferior. Rellevant és també la qualitat de la talla de les àligues i, sobretot, el joc de tons de la seva policromia.

Les característiques principals d’aquesta parella de calaixeres deriven directament de la influència de l’estil Imperi francès que, des de començaments del segle xix, es convertí en el punt de referència per a l’ebenisteria catalana. Va ser després de la Guerra del Francès que Catalunya deixà de mirar Anglaterra i Itàlia com a primers referents  per al seu mobiliari domèstic. Tan forta va ser la deriva cap a França que el moble canvià no només de formes, sinó de materials i, fins i tot, de tipologies. Per una banda, la caoba s’introduí com a fusta reina dels aplacats i el marbre, que pràcticament no s’havia fet servir mai a casa nostra, cobrí la major part de les peces. A més, molts mobles de l’Imperi francès s’alçaven sobre tarimes que donaven l’aspecte sumptuós i rígid a un estil al servei del poder autoritari. Alguns dels mobles catalans, especialment llits i calaixeres, van utilitzar també aquestes plataformes.

Per altra banda, com no podia ser d’una altra manera, la mirada a França comportà la influència dels bronzes, que en el mobiliari del país veí tenien un paper rellevant. A Catalunya, però, el bronze es treballava poc, i per aquesta raó el que a París era un metall, a la producció catalana era una talla, tècnica en la qual els catalans tenien sobrada tradició.

La mirada al món antic, i en concret a les peces descobertes en les excavacions de Pompeia i d’Ercolà, va permetre recuperar la seva gamma de pàtines dels bronzes. Així, el daurat brunyit es combinava amb el mat i amb la pàtina negra. A aquests tres acabats es va sumar en el segle xix el del verd, que imitava el rovell del bronze i era conegut com a verd antico. A Catalunya, com podem comprovar en aquestes peces, la varietat de tons s’imitava en les policromies sobre la fusta, inclosa la d’aquest verd.

A nivell constructiu, les calaixeres revelen una factura que comença a incorporar algunes innovacions pròpies de la industrialització. Així, encara que el muntatge es va fer manualment, per a l’obtenció de les diferents fustes es van fer servir serres mecàniques que aportaven regularitat i perfecció en el tall. La utilització de fustes d’importació, com ara la caoba, accentuà l’ús d’aquest tipus de serres, que ajudaven a  reduir el gruix i, per tant, a abaratir en matèria primera. A l’obrir els calaixos podem observar la finor i perfecció de les cues d’oronella. Un model que es diferencia enormement del que es feia només vint anys enrere, i que marca un abans i un després de la influència francesa. 

La rellevància d’aquestes calaixeres, així com el fet de què siguin parella, permet suposar que es tracta de calaixeres nuvials d’una família benestant. És a dir, que formaven part del dot que una núvia va aportar al matrimoni. Efectivament, a Catalunya a partir del segle xviii, les calaixeres començaren a substituir les caixes com a moble que la núvia incloïa en el dot i que servia per guardar el seu aixovar. A partir de 1730, aquesta tendència es va accentuar entre les famílies nobles i les de la burgesia comercial, de tal manera que a partir d’aquella data totes les filles rebien calaixeres com a part de l’aixovar. Si la família s’ho podia permetre, l’aportació era de dues calaixeres, i aquesta és la raó de què molts dels exemplars de bona qualitat arribats fins a nosaltres formin parella. A mesura que avança el segle xviii, les calaixeres es varen situar com a moble de moda, més gent les utilitzava i més núvies les posaven en els seus dots i les feien lluir a la casa del futur matrimoni, que solia ser la familiar del nuvi. D’aquesta manera, les calaixeres nuvials es convertiren en un moble de representació, ja que simbolitzaven l’origen de la família de la núvia i el seu posicionament econòmic. Aquest fet permet entendre, per una banda, que les persones que podien les encarreguessin als millors fusters, encara que malauradament l’autoria de la gran majoria ens sigui desconeguda, i per l’altra, que sigui una tipologia que segueixi les modes de prop i, per tant, ens ajudi a entendre l’evolució dels estils del moble català. 

Mónica Piera Miquel