ACTIVITAT: La Peça del Mes: Maiestas Domini. Obra del Cercle del Mestre de Pedret (Escola del Pirineu de Lleida). Museu Maricel

Maiestas Domini, obra del Cercle del Mestre de Pedret (Escola del Pirineu de Lleida)

Església de Santa Maria de Cap d’Aran (Tredòs, Vall d’Aran), inicis del segle XII

Pintura mural al fresc

285 x 225 cm

Museu Maricel, Sitges (núm. inv. 183)

Introducció

Probablement l’any 1969, el doctor Jesús Pérez-Rosales adquirí, a l’antiquari Josep Bardolet, un fragment de pintura mural romànica que representava la figura de la Maiestas Domini. No fou, però, fins l’any 2000 quan l’historiador Melquíades Calzado identificà l’obra com a procedent de l’església de Santa Maria de Cap d’Aran a Tredós (Vall d’Aran), on s’emplaçaven a la volta presbiterial. D’aquesta manera es confirmaven les sospites que relacionaven aquesta pintura amb la conservada al Metropolitan Museum de Nova York (al seu recinte de The Cloisters), que havia estat donada pel multimil·lionari nord-americà Rockefeller. Aquest altre fragment, que correspon al quart d’esfera de la volta abisdal, com acostumava a decorar-se en el cas de que una església fos dedicada a santa Maria, representa la Maiestas Mariae (la Verge asseguda amb el Nen) envoltada per la màndorla i flanquejada pel rei Melcior i l’arcàngel sant Miquel, a l’esquerra, i els reis Baltasar i Gaspar, i l’arcàngel sant Gabriel.

L’església de Santa Maria de Cap d’Aran

La primera notícia documental que poseïm d’aquesta església aranesa data del primer dimecres del mes de març de 1198, en una escriptura donada pel rei Pere el Catòlic des de la població de Surp, al Pallars Sobirà. A partir d’aquell moment no és extranya la documentació escrita sobre aquest temple.

És tracta d’una església de planta basilical de tres naus, lleugerament irregulars, amb capçalera de tres absis de planta semicircular, sent el central més gran que els laterals. Aquest absis és precedit per un tram presbiterial (en la volta del qual es trobaven les pintures que estudiem ara) i, sota d’aquest una petita cripta, on la tradició aranesa localitza la troballa d’una talla romanica de la Mare de Déu, patrona de Tredós. Les naus eren cobertes per voltes de canó, que no es conserven avui dia, i separades per pilars curciformes i arcs formes que conformen quatre trams. L’exterior, que presenta tot ell un sobreaixecament, era decorat amb bandes i arcuacions llombardes, típiques del romànic de les darreries del segle XI als Pirineus.

Les pintures murals

El conjunt de pintures conservats de l’església es conserva actualment en dos museus. El fragment de la volta absidal el trobem a The Cloisters (Metropolitan Museum of Art de Nova York, i trobem representat la Maeistas Mariae, inscrita dins una màndrola, i flanquejada per l’arcàngel sant Miquel i el rei Melcior, a la dreta, i l’arcàngel sant Gabriel i els reis Baltasar i Gaspar, a l’esquerra. El segon, que correspon al tram presibterial i es conserva al Museu Maricel de Sitges, representa la figura de la Maiestas Domini inscrita, també dins una màndorla.

Aquestes darreres, que són el motiu prinicpal d’aquest estudi, foren donades pel doctor Jesús Pérez-Rosales, juntament a la resta de la seva col·lecció, poc abans del 1970, moment d’inauguració del Museu Maricel.

La tècnica emprada per la seva realització va ser el fresc, probablement mixt, modalitat que permetia els mestres fer retocs a la pintura un cop el fres ja estava sec. L’incovenient era que aquests detalls, es perdien amb facilitat donat que no es podruïa el procés de carbonatació que consolidava els pigments amb el guix fresc. Per aquest motiu i, sens dubte, pel pas del temps, s’an perdut molts detalls de l’obra. Per altra banda, l’obra va patir diverses reparacions i restauracions, com la que suposà el canvi de suport de guix a tela.

Iconogràficament la representació segueix el model inspirat en l’Apocalipsis de sant Joan, establert dins les arts figuratives romàniques. Crist apareix assegut en un tron, amb el Llibre a la seva mà esquerra i la dreta aixecada en sgine de benedicció. També seguint el model establert, apareix envoltat per una màndrola, totalment circular, en representació de l’univers. La gamma cromàtica no és gaire amplia, dominant els blaus, vermells i ocres, tot i que probablement han perdut part del seu esplendor original.

L’obra s’incriu dins el cercle d’influència del concegut com a Mestre de Pedret, actiu la zona pirinenca en el segle XII. Es tracta d’un dels mestres que millor representen la corrent bizantina dins la pintura romànica catalana. Se’l coneix així per què la seva obra cabdal fou la decoració de l’església de Sant Quirze de Pedret (Cercs. Berguedà). L’importància d’aquest artista dins el panorama de la pintura romànica catalana del segle XII s’entén perfectament si en fem un repàs a la llista d’obres que li són atribuïdes, ja siguin de la seva pròpia mà o dels seus deixebles: Frontal de Sant Quirze i Santa Julita de Durro(Barruera. Alta Ribagorça); murals de les esglésies de Santa Maria d’Àneu (Guingueta d’Àneu. Pallars Sobirà), Sant Pere de Burgal (Guingueta d’Àneu. Pallars Sobirà), Sant Pere d’Ager (Ager. Noguera), Sant Serni de Baiasca (Llavorsí. Pallars Sobirà) i, més llunyanament, les pintures murals del mestre de la Seu d’Urgell i del Mestre de Santa Coloma (Andorra).

Aquest grup es caracteritza per que en la seva concepció formal i iconogràfica es poden detectar certs detalla que en remeten a models italians que, a l’hora, ens remeten a obres creades pels artistes bizantins. L’obra de Sant Quirze de Pedret es troba molt per sobre de la resta del grup tot i que la dependència del mestre resta clarament palesa en totes ells.

El bizantinisme al que fem referència no només el trobem en la iconografia i disposició dels personatges sinó també en la manera en que van vestits la majoria d’ells. La Maiestas Domini de Santa Maria de Cap d’Aran no és cap excepció. La figura de Crist vestit amb una túnica grana i un mantell blau. Apareix assegut en un tron ricament decorat, que recorda el treball dels mosaics bizantins. Malauradament l’estat de conservació de la pintura no ens permet establir amb més precisió paral·lels formals donat que s’han perdut prou detalls per poder ser més precisos. L que és evident és que ens trobem davant un artista ‘una qualitat indiscutible, fet que resta palès si analitzem les pintures de la volta absidal, en la que les figures ens remeten directament als mestre que va treballar a Sant Pere de Burgal i Santa Maria d’Àneu. Amb aquestes pintures es tanca un grup d’obres que conformen l’obra del Mestre de Pedret i el seu cercle d’influència.

Francesc-Xavier Mingorance i Ricart

El Consorci participa al Parc de Nadal

Amb motiu de les festes Nadalenques, un any més el Consorci del Patrimoni de Sitges ha programat una activitat per participar al Parc de Nadal que organitza l'Ajuntament de Sitges. Aquesta activitat va adreçada al públic infantil i juvenil que durant els dies 29, 30 i 31 al matí podran passar una bona estona en el nostre racó.

Per què per Nadal es menja l'escudella, la carn d'olla, capó, canelons, neules i torrons ... tot això us ho explicarem mentre pintem uns estalvis que representen unes rajoles del S.XIX del Claustre del Palau Maricel.

A cada nen que participi al nostre taller li regalarem una entrada per poder comparar la seva obra amb l'original. Us hi esperem!

Concerts de Nadal al Palau Maricel

Ara que el mes de desembre ha començat, la celebració de les Festes de Nadal ja està present en els nostres pensaments. Com cada any, el Consorci del Patrimoni de Sitges participa activament en els actes d’aquests dies tan entranyables que conviden a reunir-se amb la família i els amics. Per aquest motiu, s’han organitzat una sèrie de concerts al Saló d’Or del Palau Maricel, amb algunes propostes musicals conegudes pel públic que va assistir a les activitats de la campanya d’estiu i que van tenir una gran acceptació.

Per una banda, Alejandro Pérez Gracia tornarà a oferir un magnífic Concert de guitarra espanyola, un recorregut per les composicions més belles de la música espanyola, com ara Asturias d’Isaac Albéniz, Recuerdos de la Alhambra de Francesc  Tàrrega o La Flauta Mágica, de Fernando Sor, entre d’altres.

Per l’altra, Rigoletto serà el protagonista d’una història d’enganys, amors i venjances que els integrants d’Operaílica representaran a través de la magnífica obra escrita per Giuseppe Verdi.

I com a novetat, els components del grup Retrio han preparat un concert ben especial, Nadales i jazz, on les cançons de Nadal de tota la vida sonaran amb un ritme diferent: Ara ve Nadal; Fum, fum, fum; El noi de la mare o Les dotze van tocant.
Les entrades es poden adquirir per endavant al Museu Romàntic o realitzant una reserva prèvia per telèfon.

CONCERTS DE NADAL. SALÓ D’OR. PALAU MARICEL

16 DE DESEMBRE, 20H

Nadales i jazz, a càrrec de Retrio

Preu: 10,00 euros

18 DE DESEMBRE, 20H
Rigoletto, de Giuseppe Verdi, a càrrec
d'Operaílica
Preu: 15,00 euros

29 DE DESEMBRE, 20H
Concert de guitarra espanyola, a càrrec
d'Alejandro Pérez Gracia
Preu: 10,00 euros

Consorci del Patrimoni de Sitges

INFORMACIÓ I RESERVES:
93.894.03.64 / 93.894.29.69

COMPRA D'ENTRADES:
Museu Romàntic
Sant Gaudenci, 1
08870 Sitges

El Consorci del Patrimoni de Sitges amb la Marató de TV3 dedicada a les persones amb lesions medul·lars i cerebrals adquirides

Des de l’any 1992 Televisió de Catalunya organitza La Marató de TV3, un programa solidari destinat a l’estudi de malalties que ara per ara, no tenen solució. La intenció principal del programa és sensibilitzar a la població per tal de que es dediquin tots els medis i esforços a l’estudi científic d’aquestes malalties per tal de poder arribar en un futur a prevenir-les o, fins i tot, curar-les.

Per assolir a aquests fins, els treballs de recerca i investigació són imprescindibles i aquests han d’anar acompanyats de suport i col·laboracions  a tots els nivells, on les aportacions econòmiques són imprescindibles.

Malalties com la Leucèmia, el Síndrome de Down, l’Alzehimer o el Càncer, han estat tractades en les diverses edicions de La Marató de TV3. Enguany el programa es dedica a les persones amb lesions medul·lars i cerebrals adquirides, una malaltia que afecta al cervell o a la medul·la espinal i que altera radicalment la vida de les persones que les pateixen.

La Marató de TV3, programa en directe de més de 15 hores de duració, realitzat amb caràcter anual el mes de desembre, combina la sensibilització, la divulgació científica i l’entreteniment per tal de poder recaptar el màxim possible de donacions adreçades als treballs de recerca i investigació de les diferents comunitats científiques que tenen el seu àmbit d’actuació en les diferents patologies objecte de les diferents edicions de la Marató. La mitja de les recaptacions aportades gràcies a aquest important projecte solidari en les seves diferents edicions és la de 7 milions d’euros per programa, dada que situa a La Marató de TV3 com la més important de l’Estat Espanyol, al mateix nivell de la resta de maratons solidàries que es celebren a nivell mundial.

El programa compta amb la participació de nombroses persones de tots els àmbits socials, ja siguin relacionats amb la cultura, l’esport, el teatre, la música, el cinema i amb la participació d’entitats i empreses, públiques o privades, vinculades amb la patologia objecte de La Marató. Però, malgrat la participació i col·laboració de personatges singulars i importants de la cultura del país, la col·laboració més estimable és la de les persones voluntàries que, desinteressadament, dediquen el seu temps a tasques diverses com ara atendre les trucades telefòniques de les donacions o les que donen suport a les diferents activitats que s’organitzen a l’entorn de La Marató. Sense cap mena de dubte, el que més singularitza, el tret més destacable de les diferents edicions, és l’elevat grau de resposta de la ciutadania a tots els nivells on hi tenen cabuda des de les aportacions més humils a les contribucions més generoses.

El 19 de desembre, dia en que es celebrarà La Festa de La Marató de TV3, molts municipis d’arreu de Catalunya organitzen actes populars donant suport a aquesta iniciativa  i la vila de Sitges n’és un d’aquests. S’han organitzat diferents activitats com concerts de boleros i cançons catalanes i una batucada al Cap de la Vila.

Enguany el Consorci del Patrimoni de Sitges en col·laboració amb l’empresa SaludCo, vol sumar-se a la iniciativa, amb la voluntat de participar activament en aquesta gran causa a favor de les persones amb lesions medul·lars i cerebrals adquirides. Per aquest motiu, i gràcies a la col·laboració desinteressada del compositor i pianista David G. Dommergue, el Consorci ha pogut organitzar un concert de piano que sens dubte serà una experiència única per a tots els assistents que culminarà amb la degustació d’una copa de cava en el marc incomparable de les Terrasses del Maricel.

El concert anirà a càrrec del compositor i pianista David G. Dommergue que, mitjançant una improvisació artística inèdita i única per aquesta ocasió, s’endinsarà  directament a l’ànima i sentits dels assistents per transmetre emocions profundes properes als sentiments de pau, espiritualitat i consciencia basada en la gratificació de la solidaritat.

El preu de l’entrada serà de 10,00 €, no cal dir, que l’import íntegre dels ingressos recaptats per aquesta activitat es destinarà a La Marató de TV3, com a donatiu, per tal de contribuir a l'avenç de la recerca biomèdica sobre malalties sense guariment conegut. A més,  el Consorci posarà a disposició de totes aquelles persones que estiguin interessades en participar o col·laborar amb aquesta iniciativa, i qui els hi  sigui impossible fer-ho, una Fila 0 per tal que hi facin les seves aportacions.

Sempre hem comptat amb la complicitat i l’entusiasme dels sitgetans en les nostres activitats culturals, ara més que mai, ens agradaria continuar comptant amb el vostre suport i per aquest motiu, i des d’aquest espai us animem a participar!

Consorci del Patrimoni de Sitges

Diumenge 19 de desembre, 12 del migdia

La Marató de TV3

Concert a càrrec del compositor i pianista David G. Dommergue

Saló d’Or, Palau Maricel

Copa de cava a les Terrasses del Palau

Preu: 10,00 €

Fila 0: preu de l’entrada i/o aportacions voluntàries

Informació i reserves

Consorci del Patrimoni de Sitges

Tel. 93 894 03 64

Venda anticipada

Museu Romàntic

c/ Sant Gaudènci, 1

08870 Sitges

Tel. 93 894 29 69

ACTIVITAT: La peça del mes: "Els Ducs de Montpensier amb els seus fills en els jardins del Palau de San Telmo a Sevilla". Museu Maricel. Autor. Dr. Carles Gonzàlez i López

Els Ducs de Montpensier amb els seus fills en els jardins del Palau de San Telmo a Sevilla, atribuït a José Roldán Martínez (1808-1871)

Escola sevillana, segona meitat del segle XIX

Oli sobre tela

89 x 71 cm

Sense signar. Sense datar

Museu Maricel, Sitges (núm. inv. 932)

Context històric i artístic

Per la seva tècnica estilística, i com especialista de pintura del segle XIX, atribueixo aquesta obra al pintor sevillà José Roldán. Cronològicament corresponent a l’any 1871, es a dir, poc temps abans de la seva mort. Segons el meu parer, els personatges són:  la família del Duc de Montpensier Antonio de Orleans i Luisa-Fernanda de Borbón, cunyat i germana de la Reina Isabel II, respectivament. Els Ducs estan situats en el centre de la pintura i rodejats dels seus fills que, d’esquerra a dreta, son: Fernando; Maria Isabel, que per matrimoni fou Comtessa de París; María Cristina; María de las Mercedes, asseguda en un sofà de vimet i que fou la famosa i malograda Reina d’Espanya pel seu matrimoni amb Alfons XII; Antonio, situat darrera d’ella i que es casà amb la Infanta Eulàlia de Borbón; i Lluís, que morí als 6 anys. La resta de fills no apareixen en el quadre doncs havian mort en plena infantesa i joventut.

L’escena està situada al parc de la seva residència sevillana, al Palau de San Telmo, on el pintor ha idealitzat els jardins pintant en el fons un templet imaginari característic del gust romàntic.

El marc de fusta dorada i decoració romàntica correspon a l’època de la pintura.

Dades documentals

El Duc de Montpensier, Antonio de Orleans, nesqué l’any 1824 i fou el fill petit de cinc germans del que més tard va ser rei de França Louis Philippe I i de la seva muller María Amelia de Borbón Dos Sicilias. Es casà amb la Infanta Mª Luisa Fernanda, única germana de la Reina Isabel II. Amdues filles del Rei Fernando VII i María Cristina de Borbón Dos Sicilias, per tan els joves ducs eran cosins germans. El matrimoni es cel·lebrà a Madrid l’octubre del 1846 juntament amb el d’Isabel II i Francisco de Asís de Borbón. Aquest quadre fou pintat quan el Duc tenia 47 anys i la Infanta 39 anys d’edat.

Els Montpensier es traslladaren a viure a París fins la Revolta de 1848, en que es va destronà Louis Philippe I i s’instaurà la República a França. En aquells moments d’incertesa Montpensier fuig cap a Anglaterra deixant la seva jove muller, en estat, al Palau de les Tuilleries. La Duquessa pugué salvar-se de la multitut gràcies a un Diputat que la va reconeixer i organitzà la seva fugida de París. Visqué a Anglaterra i Holanda per retornar més tard a Espanya.

Mentre que el matrimoni d’Isabel II i Francisco de Asís fou un fracàs, el dels Ducs de Montpensier fou un èxit, malgrat la situació d’abandó en que deixà la Duquessa durant la tràgica revolta. Fruit d’aquest enllaç nasqueren 9 fills: María Isabel (1848-1919); María Amelia (1851-1870); María Cristina (1852-1879); María Regla (1856-1861); Fernando (1859-1873); María Mercedes (1860-1878); Felipe (1862-1864); Antonio (1866-1930) i Luís (1867-1874).

La família Montpensier s’establí a Sevilla, on hi nasqueren tots aquest fills, aconseguint un elevat i molt tranquil ‘status’ social malgrat que el Duc, amb les prerrogatives d’Infant d’Espanya i el grau de Capità General de l’Exèrcit, fou protagonista d’importants aconteixaments polítics contra els seus cunyats, els Reis d’Espanya, i els seus Governants. D’aquests, l’activitat més rellevant fou el finançament de la Revolta del setembre del 1868 i la caiguda i destronament d’Isabel II que li valgueren el desterrament a Portugal per part del Ministre González Bravo.

El 1870 tengué lloc un altre aldarull, per part del Duc, quan es va batre en duel, en un combat singular de pistoles, amb el seu cosí i cunyat Enrique de Borbón, germà del Rei Francisco de Asís. Se li formà Consell de Guerra i fou desterrat. Malgrat això, aquest mateix any es presentà com a cadidat a Rei d’Espanya juntament amb Amadeo de Saboya, el General Espartero i el seu nebot Alfonso de Borbón. Les Corts Espanyoles elegiren a Amadeo I. Novament fou desterrat a Menorca al no voler jurar fidelitat al nou Rei d’Espanya.

Establert novament a Sevilla aconsegueix que la seva filla, María de las Mercedes, sigui Reina d’Espanya, pel matrimoni amb el seu cosí germà Alfonso XII, i que el seu fill Antonio es casi amb la Infanta Eulalia, germana del Rei. D’altra banda, casa la seva filla gran, María Isabel, amb el seu nebot Louis Philippe d’Orleans, Comte de París i cap de la família reial francesa.

La sobtada mort de María de las Mercedes, en plena joventut, al igual que els 6 fills restants amargaren la vida d’aquest intrigant personatge i de la seva estimada esposa que el recolzà en tots els seus actes, malgrat ser germana de la Reina.

Els Ducs van saber rodejar-se d’una cort privada en la qual hi havia artistes de gran vàlua que proporcionaren una molt bona educació als seus fills. Entre ells cal destacar a Fernán Caballero, Cecilia Bolh de Faber; les famílies Cabral Bejarano; Bécquer; Guizot; Latour; etc. Malgrat aquest ambient tan selecte, el seu fill Antonio, que heretà el gran patrimoni familiar format per l’herència de la seva mare i les de Montpensier i Galliera, malbaratà tota la fortuna i es separà de la Infanta Eulalia per mantenir relacions amb Carmela Giménez Flores i Mlle. de Chardonet.

Agraïments:

Al professor de la Universitat de Sevilla i especialista en pintura del segle XIX, Dr. Gerardo Pérez Calero, per la seva opinió que concorda amb la meva atribució.

Dr. Carles Gonzàlez i López

ACTIVITAT: La peça del mes: "Diorames de la vida privada". Museu Romàntic. Pere Capellà



El bateig (1825)





Diorames de la vida privada

1950

Fusta, guix, terracota, aquarel·la, vidre i teixit

68 x 63 x 53 m

Museu Romàntic Can Llopis, Sitges

Els diorames de la vida privada s’exhibeixen a la primera sala de la planta baixa del Museu Romàntic Can Llopis. Consisteixen en set escenografies de guix, animades amb figures de 17 cm, que esdevenen representacions en miniatura de les diferents sales del Museu. Estan  subjectades a la paret dins unes vitrines de vases isabel·lines de caoba. Cada vitrina porta una placa que indica l’any en què cal situar l’escena de l’interior, que sempre té lloc dins alguna de les estances de Can Llopis. De fet, les dates de les vitrines (1825-1875) corresponen als primers cinquanta anys de vida d’un personatge femení principal. Mentre que al primer diorama la protagonista és un nadó, a l’últim és ja una àvia, que explica històries als seus néts. Es tracta d’un personatge arquetípic, atès que la resta de diorames giren a l’entorn dels moments considerats rellevants de la biografia d’una dona de l’alta societat del vuit-cents, com ara la infantesa, la petició de mà o el matrimoni, la majoria dels quals tenien lloc al voltant de la llar.

El conjunt forma part d’un projecte dissenyat per l’historiador, arqueòleg i crític d’art Alberto del Castillo Yurrita (1899-1976) poc després de la inauguració del Museu, el 12 de març de 1949. Nomenat responsable de la instal·lació del Museo Romántico Provincial al 1948 per la Diputació de Barcelona, Del Castillo va dissenyar un projecte destinat a les quatre sales de la planta baixa de Can Llopis que pretenia completar, per mitjà de derminades narracions visuals, l’evocació de l’ambient del segle XIX suggerit a les instal·lacions de la planta noble. Amb aquest objecte, va encarregar la fabricació de vint-i-sis diorames, repartits entre tres de les quatre sales, i quinze maniquís en miniatura que ocupen l’anomenada sala de la moda. Els diorames formen tres blocs temàtics principals que donen nom a les sales que els acullen: D’una banda, la sala de la vida privada, que alberga els diorames que ens ocupen, està dedicada a la vida domèstica; de l’altra, la sala de la vida social, compta amb nou diorames que escenifiquen els costums de l’alta societat del XIX; i, finalment, la sala de la vida popular acull deu diorames que al·ludeixen a la vida quotidiana d’una societat preindustrial d’un municipi mariner. Les quatre sales foren inaugurades el 14 d’octubre de 1950.

L’equip implicat en aquest encàrrec estava format pels artistes i artesans següents:

Josep Lluís Florit Rodero (Madrid 1909-París 2000), pintor. Féu els projectes i decorà els diorames.

Elisa Reverter i López (Badalona 1914), escultora. Autora de les figures de fang cuit i pintat que animen els diorames de la vida privada i de la vida social. Modelà també els maniquís de la sala de la moda.

Pere Sunyer, mestre maquetista. Realitzà les maquetes de guix.

Jaume Roure, ebenista. Dissenyà el mobiliari en miniatura.

Josep Maria Brull (Ascó, 1907-Ripollet, 1995), escultor. Féu les figures de fang cuit policromat dels diorames de la vida popular.

Josefina Medes. Fabricà els objectes de vidre.

Quelina Rodero. Confeccionà les plantes artificials.

1r diorama: El bateig (1825)

L’escena transcorre al pati de l’entrada de Can Llopis. Ha nascut una nena, que, en braços de la dida i envoltada pels padrins, encapçala la comitiva. Al darrera seu, cinc persones baixen les escales. A la dreta, l’avi assenyala el camí cap a l’Església. A l’esquerra, dos nens juguen amb un gos mostrant-li un confit. És sabut que la comitiva del bateig, fins ben entrat el segle XX, era seguida pels nens del veïnat, als quals els padrins havien de donar confits per salvaguardar la salut del nounat.

2n diorama: Els jocs infantils (1830)

Han passat cinc anys. Ara la protagonista ja és una nena que juga amb altres nens sota la vigilància de la mainadera. L’escena transcorre al jardí de Can Llopis, que ha patit una sèrie de canvis, com ara la reducció del nombre d’arcades de la galeria o la desviació de la font cap a l’esquerra. D’altra banda, hi manquen les pintures murals, tot i que hem de suposar que a la data  en què transcorre l’escena encara no havien estat pintades. Pel que fa a la indumentària, els nens porten els vestits típics dels retrats infantils del XIX. Entre les joguines representades, encara preindustrials, distingim un cavall de fusta, dos ninots de drap, una barca de vela, una corneta i un diàbolo.

Els jocs infantils

3r diorama: La posada de llarg (1840)

La protagonista compleix quinze anys i ha d’ésser presentada en societat. L’escena transcorre a la saleta del tocador. Tot i que el moble no correspon al model que hi ha actualment, hom pot observar la fidelitat en què estan reproduïts els frescos de les parets o l’autòmat en forma d’ocell. Acompanyen la jove una minyona i una modista, que acaben d’enllestir els últims detalls del vestit que haurà de lluir per a l’ocasió.

La posada de llarg

4rt diorama: La petició de mà (1845)

La petició de mà té lloc al saló. Hi distingim el mobiliari, la làmpada MariaTeresa,  el braser del segle XVIII i dues de les pintures murals que corresponen a la vida de Moisès. Els pares dels promesos conversen dempeus, mentre que les futures consogres ho fan d’assegudes. El jove, resta assegut a la dreta amb el barret a la mà, tot deixant que els seus progenitors perfilin les condicions del contracte. Ella, menstrestant, escolta des del darrera de la porta, atès que el protocol n’impedeix la presència. Cal subratllar que la noia, mentre somriu, manté les mans juntes, en senyal de pregària, la qual cosa  deixa entreveure que els dos joves s’estimen.  Al llarg del segle XIX la burgesia, com a nova classe emergent, condemna els matrimonis de conveniència i estableix les bases del que serà l’anomenat amor burgès o romàntic, que propugna la coincidència indissoluble d’aquest sentiment amb el matrimoni.

La petició de mà

5è diorama: El banquet nupcial (1847)

El banquet té lloc al menjador de Can Llopis,  on una cambrera reparteix begudes entre els assistents, que brinden pels núvis al voltant de la taula. És el moment en què els esposos han d’acomiadar-se dels familiars imarxar de viatge de nuvis. Al fons, distingim dues de les pintures murals del menjador, que fan referència a la vida de Jacob.

El banquet nupcial

6è diorama: La vetllada literària (1860)

El matrimoni celebra una vetllada literària a la sala de música, amb l’arpa, el clavicèmbal i la làmpada Maria Anna. L’escena inclou aspectes irònics, com el gest desmesurat del rapsode, el convidat que s’ha adormit a la cadira, o la conversa íntima que el senyor de la casa sembla tenir amb una convidada. Aquests detalls fan que aquest diorama es desmarqui del caràcter cerimoniós i enaltidor dels costums del XIX de la resta.

La vetllada literària

7è diorama: L’àvia (1875)

L’escena té lloc a la saleta isabel·lina, on destaca l’autòmat musical, conegut com la Musicienne. Com hem apuntat més amunt, en aquest diorama la protagonista ja és una àvia, que explica històries als seus néts. És rellevant el canvi sofert en la indumentària infantil, si comparem les robes dels nens al diorama Jocs infantils, ambientat al 1830, amb el vestit de mariner que porta l’únic nen d’aquesta escena. Els altres dos infants són dues nenes: l’una, recolzada al costurer; l’altra, amb una nina als braços.

L'àvia

Al llarg del segle XIX es perfilà una nova concepció de la família, entesa com a màxima unitat social. Un dels seus postulats fou l’atribució de nous rols a l’home i la dona. Mentre que el primer hauria de dominar l’esfera pública, la segona restaria a l’àmbit privat, relegada a les funcions domèstiques o a la maternitat. Tot plegat, propicià la feminització de l’esfera privada, com ho demostra l’objectiu dels diorames que ens ocupen: explicar la història d’una casa a través d’una biografia femenina. Finalment, cal esmentar la valoració ideològica de la família com a part del franquisme i l’emmirallament del règim en els valors més conservadors de la societat del vuit-cents. Per aquest fet, es remarcable, la possible lectura d’aquests diorames com a registre d’un ideal de vida privada de dos períodes distants: l’un, comprès entre el 1825 i el 1875; l’altre, entre el 1939 i el 1950, any que la planta baixa de Can Llopis fou oberta al públic.

Pere Capellà

LA PEÇA DEL MES: "Pot d'apotecari". Josep Antoni Cerdà i Mellado

 

Josep Antoni Cerdà i Mellado

Associació Catalana de Ceràmica (Barcelona)

Pot d’apotecari

Final del segle XVIII – inici del segle XIX

Pisa policroma

20,7 x  ø 10,5 cm (mides màximes)

Museu Maricel, Sitges (núm. inv. 2.981)

El pot és un dels atuells de ceràmica més simples. Generalment consta d’un cos cilíndric proveït d’un repeu. Els primers exemplars coneguts foren elaborats a la regió de Mesopotàmia, al nord de l’actual Iran, al segle XII.

S’han plantejat diverses hipòtesis per explicar l’origen de la paraula “pot”, ja que de vegades se l’anomena també amb el nom d’“albarello”. A Catalunya, però, sempre s’ha usat “pot”. Segons uns, provindria de l’àrab-iraní <el-barani>, que significa “vas de drogues” [LÓPEZ CAMPUZANO, 1988, pàg. 125]; segons altres, el terme podria venir de l’àrab <al-birâm>, que vol dir “pot de terra”, paraula derivada, a la vegada, del verb “barâma”, que significa “tornejar” [SOUSTIEL, 1985, pàg. 381]. És evident que si es pren com origen del nom la primera hipòtesi s’estableix una relació directa entre la forma i un ús concret, que la relacionaria amb els apotecaris. Però aquesta relació no està tan clara, ja que s’esmenten pots en alguns inventaris de particulars. Podem assegurar que es tracta realment d’un “pot d’apotecari” quan apareix el rètol pintat amb el nom del producte que conté. A Catalunya, els pot més antic amb el rètol que indica el seu contingut data de la segona meitat del segle XVI i va ser trobat al monestir de Pedralbes. Diu V. ALBI, és a dir, “veratrum album” [PETRAS ALBAS, 2001: 151, fitxa núm. 59].

Als segles XIII i XIV varen arribar a l’Occident cristià pots elaborats a les zones corresponents als actuals països d’Egipte i Síria. Es creu que aquests pots contenien productes molt valuosos, com ara les espècies. Es tracta de tres tipus de pots:

• de pisa, decorats en blau i daurat, coneguts aquí amb el nom de “pots domasquins” o de “Domàs”
• blaus, amb vernís alcalí (enlloc de vernís plumbífer, com era l’habitual en la ceràmica feta a la part occidental de la Mediterrània) i amb la pasta d’un color groc
• de color verd, que imitaven els celadons xinesos

Els primers pots autènticament fets a Catalunya catalans daten dels segles XIII o XIV. Estan decorats en verd de coure i morat de manganès. Se’n coneixen molt pocs exemplars. A Màlaga, i més tard a Manises, es varen fets pots de pisa decorats en blau i daurat semblants als de “Damasc”. Del segle XV daten uns pots fets a Paterna i a Manises que presenten el vernís blanc i la decoració blava correguts, segurament degut a un error durant la cocció. Se’ls coneix amb el nom de “pots blaus regalats”, de la paraula “regalim”, i hi ha qui pensa que es tracta de pots catalans, suposició molt dubtosa. A partir del segle XVII van quedar establertes les tres mides estàndard de pots: els pots grans (alguns exemplars arriben a fer 38 cm d’alçada), els pots “mitjancers” i els pots petits o “pindolers”, emprats per posar-hi píndoles

Els pots catalans policroms més antics que es coneixen sembla que foren els encarregats a l’escudeller barceloní Onofre Rodergues els anys 1624 i 1625 [CERDÀ 2004: 46 – 68]. També daten del segle XVII alguns pots sense rètol, pintats en blau, coneguts com “d’Escornalbou”. Es varen fer a Barcelona i a Lleida. També hi ha pots policroms del grup dit “de la margarida” que no duen rètol pintat. En canvi, la majoria de pots catalans del segle XVIII ja duen el rètol pintat, prova inqüestionable de que es tracta de “pots d’apotecari”. En aquest segle, a més del pots cilíndrics, també es varen fer uns curiosos pots de perfil en forma de “8”, és a dir, amb dos cossos globulars units per la part central, més estreta, de clares arrels italianes [TELESE 2004: 41- 45]. Més tardanament varen aparèixer pots en forma de copes amb peu i pots completament cilíndrics.

Els apotecaris feien grans comandes de pots als escudellers, i en alguns inventaris d’apotecaries del segle XVIII s’esmenten centenars de pots juntament amb altres tipus de recipients, com ara les gerres i les peces fetes de vidre o de metall. Els que feien aquestes comandes desitjaven “personalitzar” els seus pots. La manera més habitual de fer-ho era demanant que tots tinguessin una decoració semblant o un motiu decoratiu comú que els identifiqués. Els convents i monestirs, per exemple, demanaven que als pots hi figurés l’emblema del seu orde (dels carmelites, franciscans, agustins, mercedaris, etc), detall que ara permet identificar la procedència de molts pots.

Els apotecaris recorrien a diversos mètodes per controlar el contigut dels pots, com per exemple, adherint una etiqueta amb el nom del producte o fent que l’escudeller pintés el rètol abans de coure el pot o bé demanant pots amb el rètol en blanc per escriure-hi posteriorment, en cru, el nom d’allò que contenien. I si bé, encara que no podem assegurar que els primers pots fossin pensats per ús exclusiu dels apotecaries, al final, però, els apotecaris varen ser els consumidors més habituals d’aquest tipus de peça. Per aquest motiu, a la documentació dels segles XVII, XVIII i XIX ja és freqüent trobar el nom de “pots d’apotecari”. Existeixen exemplars excepcionals de pots catalans on, a més del rètol, duen pintada, com a part integrant de la decoració, la fórmula magistral amb el pes de cada un dels productes que formaven el preparat.

A l’interior dels pots s’hi posaven productes obtinguts dels regnes animal, vegetal i mineral, simples o preparats: pols, arrels, sals, granes, greixos, flors, aigües, ungüents, olis, bàlsams, confeccions, conserves, electuaris, elixirs, emplasts, extractes, infusions, gomes, esperits, sucs, xarops, tintures, etc. Aquests productes es mesuraven amb unitats de pes pròpies dels apotecaris:

Un gra: 0,046296 grams actuals

Un escrúpol = 20 grans = 0,925926 grams

Un dragma = tres escrúpols = 2,7777 grams actuals

Una unça = 9 dracmes = 540 grans = 25 grams

Vint gotes fan escrúpol = 20 grans = 0,925926 grams

Seixanta gotes fan dragma =2,7777 grams

El pot de la col·lecció Pérez-Rosales del museu Maricel de Sitges duu un rètol pintat amb la llegenda següent: RES LIQ PIN LARIC, és a dir, resina líquida de pi larici.

El pi larici, un tipus de pi negre, una conífera de fulla perenne que pot arribar als 45 metres d’alçada. Abunda al sud i sudest d’Europa. Creix en terres calcàries, en climes suaus. De la resina del pi s’obtè la trementina. És expectorant, balsàmica i antisèptica. Per via externa s’utilitza en dolors traumàtics i reumàtics. A la tardor es recollia de les fisures de l’escorça dels pins laricis la resina anomenada “llàgrima“, perquè baixava lentament. Per guarir les affeccions reumàtiques, s’aplicava al damunt de les parts amb dolor. Servia també per les fractures i els enguinços: es preparava un emplast que s’aplicava al lloc desitjat. La resina s’enduria com la cera, però com diu el rètol del pot, també es podia diluir amb aigua.

En resum, el pot que presentem data de final del segle XVIII o d’inici del XIX. Duu una decoració policroma; per tant, correspon al grup anomenat “de Banyoles”. Es tracta, amb molta probabilitat, d’una producció barcelonina. La decoració que “personalitza” la peça es pot veure a la part superior i inferior del rètol. Aquest, està pintat amb lletres de color morat-negrós de manganès, emmarcades per un òval format per una banda groga perfilada de color morat-negrós. A la part superior i inferior de l’òval es poden veure unes flors pintades de colors groc, verd, negre, ocraci i blau. Es tracta d’un tipus de decoració floral que també es troba en algunes “rajoles de València” que tenen la mateixa cronologia del pot d’apotecari.

ACTIVITAT: La Peça del Mes: "Sant Antoni de Pàdua", d'Alejo de Vahía. Museu Maricel

22 d'octubre, 19 h
Joaquin Yarza Luaces
Catedràtric Emèrit de Història de l'Art. Universitat Autònoma de Barcelona
Saló Blau. Palau Maricel

La «Peça del mes» d’octubre estarà dedicada a una important talla policromada, Sant Antoni de Pàdua, datada cap al 1500 i atribuïda, des de 1982, a l’escultor gòtic de probable origen nòrdic Alejo de Vahía. Va establir el seu taller a Espanya, on desenvolupà la seva activitat artística durant un període imprecís, entre els anys 1475 i 1515. No signava les seves obres i la seva personalitat s’ha reconstruït a partir d’un estil molt definit. Sens dubte, és l’escultor amb més producció coneguda entre tots els que treballaren a Castella a finals del segle xv, però la seva constància a repetir esquemes i models, fet que d’altra banda facilita el reconeixement de les seves peces, dificulta l’anàlisi de la seva evolució estilística.

ACTIVITAT: La Peça del Mes: "Boulevard de París", de Ramon Pichot. Museu Cau Ferrat

17 de setembre, 19 h

Isabel Fabregat

Historiadora de l'Art

Saló Blau. Palau Maricel

A finals del segle XIX, París va ser un punt d’atracció per a artistes d’arreu del món, i Ramon Pichot hi fou un dels pintors catalans presents, juntament amb Santiago Rusiñol, Ramon Casas o Miquel Utrillo, entre d’altres. Testimoni de la seva estada és la «Peça del mes» de setembre, Boulevard de París, una de les poques amb temàtica parisenca que se li coneixen. Aquest fet resulta paradoxal si es té en compte que Pichot passà la major part de la seva vida artística a la capital francesa, des d’aproximadament l’any 1900 fins a la seva mort el 1925. La conferència anirà a càrrec d’Isabel Fabregat, historiadora de l’art que està preparant la seva tesi sobre aquest artista.

SITGESTIUCULTURAL'10

El Consorci del Patrimoni de Sitges organitza, un any més tot un seguit d'activitats culturals per amanir l'estiu sitgetà. Un programa musical que permetrà a tothom omplir els capvespres d'estiu d'una manera alegre i divertida, tot descobrint d'una manera diferent el nostre ric patrimoni.

Els dilluns; Concert d'Orgue

La Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla oferirà tots els dilluns la possibilitat d'escoltar un magnífic Concert d'Orgue que permetrà gaudir d'obres mestres de gran compositors com Bach o Brahms.

Els dimarts; Jazz al Romàntic

Aquest any el grup Retrio, format pels ja coneguts Joan Pinós i Oscar Ferret, canvien d'escenari. Tots el dimarts el Museu Romàntic serà l'espai idoni per al seu Concert de Jazz, que portarà records dels bojos anys 20, combinant la música catalana tradicional amb l'alegre ritme del jazz.

Els dimecres; Guitarra espanyola

I una de les primeres novetats que es podrà veure aquest estiu serà al Saló d'Or del Palau Maricel. Els dimecres, el concertista i intèrpret Alejandro Pérez Gracia oferirà un recital de Guitarra Espanyola amb obres de I. Albéniz o F. Tàrrega tot sonant dins les parets del Palau.

Els dijous; Capvespre Musical al Palau

Els dijous es combinarà història i música: Capvespre musical al Palau. Per una banda, Agisitges, realitzarà un recorregut per les estances del Palau Maricel explicant la història d'aquest edifici tan emblemàtic de la nostra vila. Al final de la visita, una formació atípica integrada per un banjo tenor, una tuba i una tenora, interpretarà melodies del repertori popular català en l'espai més estiuenc del Palau, el Claustre.

Els divendres; Òpera al Romàntic

Considerada, potser, com la proposta més consolidada del Sitgestiu Cultural, els jardins del Museu Romàntic continuaran sent l'escenari ideal per gaudir d'un Concert d'Òpera. Tots els divendres, el grup d'Operaílica oferirà peces de Mozart, Verdi o Bizet per recrear l'ambient romàntic de l'època.

També els cap de setmana

Enguany, i com a novetat remarcable, les propostes continuen el cap de setmana. Els dissabtes 17 de juliol, 7 d'agost i 4 de setembre, els jardins del Museu Romàntic seran l'escenari d'una interessant i original proposta: L'alegre cantaire.

Música de la Barcelona modernista sonarà de la mà de Ma. Teresa Garrigosa i Carme Talleda amb una selecció d'obres de tres dones compositores, entre les quals es trobava Lluïsa Denís dona de Santiago Rusiñol, farà reviure la revolució cultural que va comportar el Modernisme català i la seva integració als nous corrents artístics de finals del segle XIX.

Els diumenges i per acabar la setmana, una òpera prima del genial compositor Giuseppe Verdi: Rigoletto.

I qui millor que els integrants d'Operaílica per interpretar, mitjançant les seves veus, els sentiments d'amor i de por, venjança o compassió que viuen els personatges d'aquesta òpera, tot envoltat per l'ambient màgic del Palau Maricel. L'activitat es podrà veure els diumenges 18 i 25 de juliol, 8 i 15 d'agost, i 19 i 26 de setembre.

Patrocini
El Sitgestiu Cultural 10 ha estat possible gràcies al patrocini de La Vanguardia, i a la col·laboració de COMRàdio, Club Tr3sc, Freixenet i el Grup Matas Arnalot.


INFORMACIÓ I RESERVES
Consorci del Patrimoni de Sitges - 93 894 03 64
Museu Romàntic Can Llopis de Sitges - 93 894 29 69

ACTIVITAT: La Peça del Mes: "Fragment d'un Calvari". Museu Cau Ferrat.

18 de juny, 19 h

Marta Miralpeix

Membre del Departament d'Art de la Universitat Autònoma de Barcelona

Saló Blau. Palau Maricel.

La peça d'aquest mes de juny és un fragment d'un Calvari, una talla de fusta amb restes de policromia original, de procedència flamenca, que data del segle XV i que estava exposada a l'entrada del Museu Cau Ferrat. Representa la Crucifixió de Crist, amb personatges que normalment acompanyen aquesta escena com la Mare de Déu, Sant Joan Evangelista, els soldats, els dos lladres... I es considera un fragment perquè probablement a la part superior apareixien les tres creus on Crist i els dos lladres foren penjats.

LA PEÇA DEL MES: "Retrat de Modesto Sánchez Ortiz", de Santiago Rusiñol. Per Lluís Permanyer

Retrat de Modesto Sánchez Ortiz, de Santiago Rusiñol (1861-1931)

1897
Oli sobre tela
50 x 52,7 cm
“S. Rusiñol” (a.i.d.)
Museu Cau Ferrat, Sitges (núm. inv. 32.002)

Presentada al Museu Cau Ferrat el 8 de juny de 2007 per Lluís Permanyer.

Modesto Sánchez Ortiz va ser un personatge clau per a Rusiñol i per a Sitges. Per aquesta raó li va pintar un retrat, que no va voler vendre mai i el va conservar sempre al Cau.
Aquest personatge, que el temps s'ha emportat al cementiri immens dels oblits, havia nascut el 1858 al poblet d'Aljaraque (Huelva), al si d'una família de camperols benestants. Tot i ser interventor d'hisenda a Múrcia, es va adonar que preferia dedicar-se al periodisme; es va traslladar a Madrid i va ingressar a la redacció del diari "El Correo". El 1888 va ser nomenat director de "La Vanguardia". Era proliberal, simpàtic, sociable i molt atret per la cultura, la qual cosa el portava a fer-se amic d'escriptors i d'artistes. El 1901 va renunciar al càrrec per seguir la carrera política. Va ser tot seguit elegit diputat liberal a Corts per Mataró. En contraure una greu malaltia, es va refugiar al poble natiu, on aprofitava per ensenyar a llegir i escriure a nens pobres. Va morir el 1937. "La Vanguardia" només va publicar-ne una notícia migrada: titular a una columna i una desena de ratlles, en una pàgina interior. Era l'oncle avi del polèmic escriptor Fernando Sánchez Dragó.

Sagasta havia pressionat perquè fos nomenat director del diari barceloní. En la seva qualitat de líder del partit liberal pretenia així trencar l'hegemonia de l'alcalde Rius i Taulet, cacic local del mateix partit, però que era considerat molt poc progressista. Això explica i justifica el nom amb què havia estat batejat aquell diari.

En efecte, "La Vanguardia" va ser fundada el 1881 per un grup reduït de monàrquics liberals, entre els qual hi havia els germans Carlos i Bartolomé Godó. Eren els Godó d'Igualada, ja establerts a Barcelona, família tèxtil que s'havia enriquit i que tenien vel·leïtats polítiques, la qual cosa els havia portat a ocupar càrrecs com regidor, alcalde i diputat pel seu poble natal.

"La Vanguardia" s'havia confirmat tot seguit com un fracàs polític i econòmic. No era estrany, doncs, que en només set anys hagués cremat ja a set, diguem-ne, directors. Només s'imprimien un miler d'exemplars, tenia setze pàgines i pel format semblava més aviat un petit missal.
Fou llavors, el 1888, any rellevant, en ser el de l'Exposició Universal, quan va arribar Modesto Sánchez Ortiz, qui ho va canviar tot, a fi de bé. Els germans Godó ja s'havien convertit en els amos únics.

Tot seguit el diari va ser traslladat de l'obscur i humit carrer Heures, al carrer Barbarà, a prop de la Rambla. Es va proclamar independent, comercial i va deixar ben clar que no pretenia ser una mena de "Times". El format es va doblar i va augmentar fins a vint-i-quatre el nombre de pàgines. Es va crear la secció d'anuncis per paraules, que va ser molt ben acollida; els anuncis tenien prioritat i per això no es va dubtar a afavorir que les esqueles gaudissin de la vistositat de la portada. Aquesta pràctica es va revelar tan encertada, que va durar fins a la guerra civil; hi havia dies que omplien tres i quatre pàgines amb els qui "han deixat de fumar", tal com ho comentaven a la Dreta de l'Eixample. I és que s'ha de comprendre que era, de fet, una notícia que els burgesos donaven molta importància, ja que calia saber si aquell dia o l'endemà s'havia d'anar a un enterrament. I aquelles grans famílies que competien per veure qui enlairava a l'Eixample la casa millor o la més ornamentada o la més provocativa, va resultar que també competien a l'hora de publicar l'esquela més gran. El fet no s'oblidava, i per això es comentava, quan era precís, que tal família era "comme il faut" i que, en morir el pare, havia estat enterrat de pàgina sencera a "La Vanguardia".

Sánchez Ortiz també va crear una xarxa de corresponsals propis; va introduir-hi alguns avenços tecnològics, com el servei telegràfic o un abonament telefònic per escoltar l'òpera del Liceu. I en traslladar novament el diari, aquesta vegada a la Rambla, al costat de l'Acadèmia de Ciències, el local era tan gran que es va poder inaugurar un saló d'exposicions que va trencar el monopoli que fins llavors havia gaudit la Sala Parés. I regalava uns llibres molt interessants als subscriptors, com per exemple "Memorias de un menestral de Barcelona", de Josep Coroleu. En una paraula va modernitzar de manera decisiva un diari que ja no va tenir mai més competència: no hi havia color.

Ras i curt, "La Vanguardia" de Sánchez Ortiz començava a desplaçar i arraconar el "Diario de Barcelona", que fins llavors havia estat el de referència, però que s'havia quedat escandalosament envellit i encarcarat. I no va tardar gens ni mica a convertir-se en el portaveu d'aquella burgesia que s'havia instal·lat a l'Eixample amb tota la vistositat que li atorgava el modernisme.

L'artífex empresarial era Ramón Godó Lallana, fill del fundador Carlos, i serà ennoblit amb el títol de comte. Va rebre una bona educació empresarial, sobretot a Alemanya. Físicament no era gens afavorit: coix i de parla embarbussada. El seu delirant conservadorisme no el va fer dubtar ni un moment a fer-se sometent; patrullava per Sarrià amb l'escopeta a l'espatlla i l'admiraven per la seva valentia..., fins que van descobrir que era sord. Era gasiu; potser gairebé avar. A l'hora d'invertir, en canvi, era d'una generositat sorprenent. Per exemple, no resistia deixar d'apagar els llums que havien quedat encesos a la redacció. Al mateix temps, però, va comprar a Alemanya la rotativa més moderna i la més cara, sense regatejar; i quan l'industrial el va convidar a dinar per celebrar-ho, en acabar li va confessar que havia dinat tan bé, que li comprava una altra rotativa. Una broma, és clar, ja que havia decidit quedar-se-la, però que encobria un inversió enorme i agosarada.

Sánchez Ortiz mantenia Ramón Godó a ratlla: no li permetia que envaís gens ni mica el seu territori: el periodístic i el polític. Això explica que un dia, quan l'amo va anar al despatx del director, li va preguntar per què no hi tenia cap cadira. "Para que usted no se me siente aquí", va contestar sense embuts. Malicio que ja era a punt de plegar, potser una mica cansat. La topada va justificar el triumvirat de directors que va venir tot seguit i que els fessin aprofitar una taula triangular projectada pel gran ebenista Gaspar Homar, una forma que evidenciava físicament la igualtat absoluta entre els que hi seien.

¿Com va ser possible que un andalús i acabat d'aterrar tingués tan aviat la idea d'incorporar al diari que dirigia un estol molt ben triat d'intel·lectuals catalans? El mèrit original no va ser de Sánchez Ortiz, però sí de deixar-se aconsellar bé i d'aplicar tot seguit les recomanacions. La persona clau en aquesta qüestió va ser Joan Sardà. És un personatge que injustament ha estat esborrat de la memòria històrica i per això cal recordar qui era. Advocat, molt conservador, catòlic i predicador nat, que volia millorar Barcelona. Era un crític literari molt fi i que escrivia a "La Vanguardia". Va morir el 1898. El 2006 va ser publicat un estudi complet de Marià Solà: "Joan Sardà, crític literari de la Restauració". Va ser ell qui va indicar al director que obrís les pàgines del diari a ateneistes il·lustres, com Yxart, Narcís Oller, Rahola, Utrillo, Roca i Roca, etcètera. Víctor Balaguer hi publicava fins i tot versos en català. A més a més Sánchez Ortiz donava lliçons de com s'havia de practicar el periodisme modern; per exemple, mentre encara ballaven les parelles de grans burgesos disfressats en aquella fastuosa nit del 1880 al teatre Líric que l'Arnús posseïa al passeig de Gràcia, ja els van poder repartir els exemplars de "La Vanguardia" recent impresos, que contenien una molt àmplia informació sobre l'esdeveniment, il·lustrada amb dibuixos d'alta qualitat.

I Sánchez Ortiz va incorporar a un jove Santiago Rusiñol, qui l'havia estat recomanat, també, per Sardà. Va publicar la seva primera crònica el 10 d'agost de 1888. Encara no era conegut i gràcies a "La Vanguardia" va començar una ascensió irresistible. En efecte, ja l'any següent hi enviava les cròniques del viatge amb carro que amb Casas va fer per Catalunya i, tot seguit, en qualitat de corresponsal, les de París, on va passar a residir una llarga temporada.

El director sempre el va defensar a peu i a cavall: publicant les magnífiques crítiques que el prestigiós Raimon Casellas li dedicava a les seves exposicions o en les batalles per imposar la bandera modernista que havia enlairat el combatiu Rusiñol.
Però el més important va ser la campanya abrandada que Sánchez Ortiz va endegar durant els cinc anys que van celebrar les cada vegada més famoses Festes Modernistes de Sitges, entre 1892 i 1895. "La Vanguardia" es va convertir en el tornaveu colossal d'aquell esdeveniment artístic i humà, que mobilitzava tots els sitgetans com un sol home. Però el prestigi i capacitat de convocatòria del diari va aconseguir el més difícil: que els ganduls burgesos i aristòcrates barcelonins decidissin no solament emprendre aquell viatge, sinó també que no pocs d'ells s'hi quedessin a dormir, tot i que no hi havia encara cap hotel amb cara i ulls. Eren molts els que preferien anar-hi en un tren especial, atemorits per un viatge amb cotxe que llavors ningú sabia com podia acabar. Impressiona llegir la crònica del corresponsal quan donava els noms de tots aquells barcelonins: hi ha tota la Dreta de l'Eixample, fins i tot, és clar, el director Sánchez Ortiz, Ramón Godó i Carlos Godó. Per a tots ells Sitges va ser una descoberta, i el començament del prestigi que el va convertir en un lloc somiat. Els Godó s'hi van afincar en dues torres, a primera línia de mar.

Rusiñol no va oblidar mai tot el que el seu director havia fet per a ell. Es justifica que li pintés el retrat a l'oli; i ho va fer en un estil pioner de l'expressionisme, que posava de manifest la influència exercida per El Greco. Mai no va voler vendre aquell quadre que li recordava tants moments emotius de combats públics i d'amistat emocionant.
Casas, que també li estava agraït, li va fer un d'aquells dibuixos al carbó i acolorits que forma part d'aquella gran col·lecció de retrats barcelonins que va donar al Museu d'Art Modern.

No hi ha dubte que Sánchez Ortiz i "La Vanguardia" van contribuir a crear i projectar un Santiago Rusiñol destinat a ser l'home més popular i estimat de Catalunya, però van contribuir també a donar a conèixer les bondats de Sitges. Rusiñol li estava molt agraït. Sitges també hauria d'estar-ne; és un deute que té pendent.

Lluís Permanyer